Vivaç, emprenedora, Maria Lluïsa Oliveda és una d’aquelles persones que han deixat empremta en el teatre català, per més que el temps l’hagi cobert d’una capa de pols que l’oculta a ulls del públic. Entreacte vol treure-la a la llum amb un reportatge que ens (re)descobreix una actriu, directora d’escena i empresària teatral que va arriscar molt en moments difícils i que encara avui lluita pels seus ideals. Oliveda inaugura “Mirades amb perspectiva” una secció dedicada als més grans de la nostra escena. Maria Lluïsa Oliveda diu que del teatre ningú no es jubila perquè es porta a la sang. Deu ser per això que aviat celebrarà vuit dècades de dedicació als escenaris i, malgrat el temps, encara viu el teatre amb entusiasme. Quan, amb quinze anys, va debutar davant de les companyes de l’internat de Salamanca on la van recloure durant la Guerra Civil, el teatre va convertir-se en el seu primer amor i, des d’aleshores, l’idil·li amb les taules mai no ha fet aigües. El teatre, fins i tot, ha tingut un paper rellevant en la lluita feminista que aquesta dona menuda, tota ella vitalitat, va emprendre fa més de quaranta anys, i que li ha reportat la presidència honorífica del Consell Nacional de Dones d’Espanya.
Curiosament, foren tres homes els que van ajudar-la a créixer com a artista i com a activista. El primer va ser Carlos Arniches, rei dels sainets. El vaig conèixer a Sitges el 1940, recorda Oliveda. L’Ajuntament li preparava un homenatge aprofitant que Arniches s’estava al poble; van muntar La chica del gato al Teatre Prado, i hi vaig actuar. A Arniches li vaig agradar, i un temps després va escriure als meus pares per demanar-los que em deixessin anar a treballar a Madrid, que ell m’hi promocionaria. L’actriu no hi va anar, però, perquè els pares s’hi van oposar. Només tenia disset anys.
Als vint-i-tres va conèixer un altre mestre, Miguel Narros, que li va descobrir textos que no tenien res a veure amb els del repertori dels grups d’aficionats o del TEU, el teatre universitari en què ella actuava. Per a mi va ser un àngel, explica. Em va ensenyar a atrapar el públic si se t’escapa, a utilitzar el silenci per crear tensió, emoció… Són consells que he tingut sempre en compte. Narros, dèiem, la va allunyar de Muñoz Seca i li va cedir les regnes de la seva companyia, el Pequeño Teatro de Barcelona, quan se’n va tornar a Madrid. Però l’home que li va obrir definitivament un nou horitzó teatral va ser un geni absurd, romanès de naixement i francès d’adopció. Un dia va arribar a les meves mans un text de Ionesco i em vaig quedar embadalida, no vaig entendre res, però alhora em va meravellar, diu. La seva sorpresa estava més que justificada, tenint en compte que els nous aires teatrals europeus no aconseguien ventilar els escenaris franquistes. No teníem ni passaport, però el meu home i jo vam demanar un salconduit per viatjar a París [el règim en va concedir a finals dels cinquanta per anar-hi a veure un partit de futbol] i jo vaig escriure Ionesco per demanar-li una petita trobada. El dramaturg va convidar-los a dinar a casa seva, i després d’una llarga sobretaula en què els va revelar la lògica de l’absurd, Oliveda se’n va tornar a Barcelona amb un munt de llibres a la bossa i la convicció que havia de fer un altre teatre.
Fabià Puigserver, Ricard Salvat i Lluís Masiera van ser altres homes importants en la seva trajectòria professional que, entre els anys 72 i 76, els últims de la dictadura i el primer de la democràcia, van transitar entre el Teatro Don Juan –a Travessera de Gràcia– i el Grec de Montjuïc: Maria Lluïsa Oliveda va ser-ne l’empresària i directora. A l’un va portar-hi Bertolt Brecht, a l’altre, un tribut a Petrarca que es va beneficiar de la dansa de Joan Tena i de la veu de Vittorio Gassman. Dona de reptes, Oliveda va canviar l’aventura empresarial per la lluita pels drets de les dones en temps de la Transició: va crear l’Associació Teatre-Dona per defensar aquests drets des de l’escena, i més tard, l’Associació Independent Dones de Catalunya, integrada a l’International Council of Women. Des d’aleshores, ha passejat les seves reivindicacions arreu del món; tot i la seva avançada edat, aquesta ambaixadora de la causa feminista encara es manté en actiu: vuit dècades de treball constant no han esgotat Maria Lluïsa Oliveda, una artista que continua considerant el teatre un món incomparable.
