El dramaturg i director argentí Mariano Pensotti (Buenos Aires, 1973) torna a Temporada Alta per donar-nos una lliçó sobre el pas del temps i l’impacte de les obres d’art en el públic. La peça que hi presenta es diu Los años (El Canal, 26 i 27 de novembre), un assaig teatral sobre el passat i el futur.
Qui és en Manuel, el protagonista de Los años? D’on surt?
Los años té una particularitat. Veus la història del mateix personatge en dos moments molt diferents de la seva vida; quan té 30 anys, que és un jove arquitecte però no està fent cap projecte arquitectònic, sinó una mena de documental sobre edificis de Buenos Aires que copien edificis europeus, que és una cosa ben real i que sempre m’ha fascinat… Doncs en Manuel, mentre fa el documental, troba un noi que viu sol en un d’aquests edificis, que està abandonat. I comença a fascinar-li, el noi, el vol ajudar i acaba fent un documental sobre ell en lloc de sobre els edificis. Alhora, la seva vida entra en crisi.
I el tenim també 30 anys després.
Sí, també el veurem quan tingui 60 anys. Ha viscut alguns anys fora de l’Argentina, torna a Buenos Aires i vol trobar aquell noi per saber què se’n va fer, d’ell, si el documental va canviar la seva vida. Aleshores, en l’obra veus els dos temps de manera simultània. L’escenari està dividit en dues parts: amb el Manuel de 30 i el Manuel de 60 anys. I l’ara està dominat pel noi.
El pas del temps és una de les teves obsessions, oi?
No puc treure-m’ho de sobre! No ho busco de manera conscient, però acaba sortint. El teatre és l’únic art on tot succeeix en un temps compartit entre l’espectador i el que passa en escena. A diferència del cinema, el teatre no té la pretensió d’atrapar el temps. La materialitat del teatre s’assembla molt a la materialitat de la vida, on el temps és efímer i l’únic que queda d’una experiència és el record. I aquest record és transformat en ficció: si t’explico el que vaig fer ahir, m’estaré inventant una ficció. O si t’explico una obra d’uns australians que vaig veure ahir, també m’estaré inventant una ficció.
També t’interessen molt els personatges que es converteixen en una altra cosa.
I no necessàriament a través del temps. Són personatges que volen ser una altra cosa. Un sentiment molt argentí, per altra banda… Personatges que són joves i es demanen què seran quan siguin vells; personatges que són vells i es pregunten com han arribat a ser el que són.
Tot això també t’ho demanes tu mateix respecte a tu mateix?
Tota l’estona. Quan era jove, i ara ho continuo fent… Sempre m’ha fascinat la idea del doble, tenir la possibilitat de viure moltes vides, d’inventar-les. I això pot aplicar-se al pas del temps i a com un narra la seva vida de manera diferent cada cop que l’explica.
El teatre és un bon lloc per imaginar el futur?
És una cosa que em volia demanar amb aquesta obra. Crec que el teatre m’és sempre més interessant per parlar del present, de vegades no tant del passat. Quan parla del futur, sol passar una cosa desagradable en termes estètics i escènics… Vaig començar a escriure Los años just abans de l’inici de la pandèmia. En un primer moment, el temps del vell havia de ser el present i el del jove havia de ser el passat, els anys noranta. De sobte, explota la pandèmia i veig que no sé si existirà el futur, ni tan sols si aquesta obra es farà. Llavors m’adono que el que estic escrivint no és interessant i que em sembla millor parlar del futur. Havíem de reclamar per al teatre el dret polític a parlar del futur: si la ficció no imagina com serà aquest futur, crec que ens estem perdent alguna cosa. Sempre és més còmode parlar del passat. En canvi, el futur és més complicat, sobretot si no vols deixar anar sentències. Una de les coses que m’interessava és esbrinar com serà recordat aquest temps que estem vivint en el futur, com ens narrarem a nosaltres mateixos els temps actuals.
“La materialitat del teatre s’assembla molt a la materialitat de la vida”
De quina manera una obra d’art pot transformar una vida?
No és casual que en Manuel estigui retratant un noi que viu en la pobresa. Què passa amb alguna que es transforma en un objecte artístic? Què passa amb el retratat? Què hi ha entre l’observat i l’observador? De vegades, aquestes experiències transformen més l’observador que l’observat… Visc en una societat molt desigual, com l’argentina, i el futur dels nois que viuen en la pobresa no és el mateix que el de la classe mitjana urbana. Com podem transformar aquest futur? A nivell més filosòfic, penso en quin impacte té el que fem en els espectadors. Sempre em ronda la frase de Fassbinder: el teatre és sempre més transformador per als que el fan que per als que el miren. I és així.
El públic també t’obsessiona.
Fa dos o tres anys que estic obsessionat amb el tema dels espectadors. Hem fet tres pel·lícules que parlen d’això, una de les quals es va veure online a Temporada Alta: seguim la vida dels espectadors l’endemà de veure una obra de teatre. Quin impacte ha tingut en les seves vides aquella obra? Quan vaig començar a fer-les, em vaig adonar que, almenys a Buenos Aires, no hi havia estudis sobre qui són els espectadors. Ningú no sap qui són, on viuen, quantes vegades van al teatre… Vaig descobrir que el públic és una entelèquia, que és molt més divers i heterogeni del que pensem.
“Som una mica un ovni, no som ni d’un lloc ni d’un altre”
Et dediques al teatre i no al cinema per això, pel present, pel públic…?
M’interessa molt la materialitat viva, el temps compartit, el present, el fet únic… Sento que el teatre és únic i té una poètica i una permeabilitat respecte als conflictes del present que el cinema no té. Amb el teatre puc reaccionar molt directament al que m’està passant.
Ets el dramaturg-director argentí menys argentí dels que coneixem?
És clar que som una rara avis. Per una banda, a Marea funcionem com una companyia independent argentina clàssica, ja que comencem els projectes sense diners, sense saber si els podrem fer, dediquem molt temps a aixecar-los… Les nostres obres estan molt vinculades a Buenos Aires. De vegades penso: què entendran a fora de tot el que estem explicant? Sempre m’he resistit a la idea d’internacionalitzar les meves històries. Continuen sent porteñas. Però sí que ha passat aquesta cosa miraculosa i que ens permet sobreviure com a companyia, que és que tenim coproduccions amb festivals de fora. Si no, les nostres obres no podrien existir. Som una mica un ovni, no som ni d’un lloc ni d’un altre.
A nivell estètic, no creus que ets més europeu que els teus col·legues?
Aquesta sí que va ser una decisió conscient, perquè en un determinat moment el teatre argentí va començar a encasellar-se: una obra petita que passa en una sala petita basada únicament en el text i en el treball amb els actors. Això respon a necessitats econòmiques, òbviament. Als noranta hi va haver un procés neoliberal salvatge i no teníem alternativa. Vaig estudiar amb Daniel Veronese i soc d’aquella escola. I continuo veient el teatre com una cosa que descansa en la feina dels actors. Però un dia vaig sentir que nosaltres mateixos ens estàvem neoliberalitzant. Vaig sentir la necessitat estètica, política i narrativa de trobar maneres d’explicar una altra mena d’històries, d’una altra manera. Vam reclamar el dret que les nostres obres tinguessin una complexitat escènica i visual diferent per no quedar encasellats com els que fem obretes en un raconet.