PARAULA: EVOLUCIÓ
Sóc el Jumon Erra. Visc amb el Yannick i el Jacob al barri de Sant Antoni. Em guanyo la vida amb el teatre: escrivint, dirigint i com a docent. Sempre tinc present: “Espera el millor i prepara’t per al pitjor”.
DÓNA’NS PERFILS
Mires a una banda i hi veus?
Veig una persona apassionada pel que fa, creativa i amb facilitat per fer confluir gent en un mateix objectiu.
I quan mires a l’altra banda?
Veig que podria ser més constant i més productiu, i crec que em falta saber relacionar-me, saber vendre’m o vendre millor el que faig i sé fer. no ho porto gaire bé, em faig petit.
I creus que és necessari?
I tant! No penso que sigui gens frívol. S’ha d’estar els llocs on s’ha d’estar, conèixer la gent que s’ha de conèixer i s’ha de saber explicar bé les coses, qui ets i què fas bé.
PARLA’NS DE TU
Per què ets actor?
Jo actor ja no ho sóc. Em vaig fer actor perquè m’agradava molt el teatre i l’actuació, però ara no dic a ningú que sóc actor. Ara escric, dirigeixo i sóc professor de teatre, però “ser actor”, ho vaig deixar de ser fa anys.
Doncs, aleshores, per què no ets actor?
D’una banda, perquè no em sortien feines que m’interessessin, i de l’altra, per a mi encara més important, perquè no acabava de confiar en mi com a actor. No sentia ni la seguretat ni el que s’ha de sentir per tirar endavant una carrera. Sempre anava coix, amb la sensació que no ho sabria fer.
Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateix “ara sí, sóc actor”?
De manera conscient no crec que ho hagi arribat a sentir mai.
I un moment en què t’hagis dit “ara ja no sóc actor”?
Ostres, pensat així, tampoc. El que sí que puc dir és que quan vaig estrenar Un disgust danès, la primera peça escrita i dirigida per mi amb la nostra companyia, sí que vaig sentir que ho hauria d’haver fet abans i que aquell era un lloc on volia estar. Això que no he sentit mai actuant, sí que ho he sentit com a autor i director, i també com a cooperant.
Tot i que la teva formació va ser com a actor…
Sí, la meva formació de jove és d’actor. Va ser després de tornar de treballar durant uns quants anys com a defensor dels drets humans a Colòmbia que em vaig formar com a dramaturg a l’Obrador de la Beckett.
Anem a aquest moment en què canvies de vida i marxes com a cooperant. Per situar-nos: tu t’havies fet molt popular interpretant l’Arnau Godàs al programa de TV3 Les 1000 i una en una època en què fer un personatge de ficció en un programa d’entreteniment no era gaire habitual, com ho vas viure?
Va ser una experiència excitant. Érem un equip súper jove i de cop ens vam veure fent un programa amb audiències espectaculars on gairebé tot era improvisat. Cada nit sortíem a fer una mica el gamberro, sense ser gaire conscients del que fèiem. Va ser molt divertit i vaig fer amics amb qui encara em trobo. Pel fet d’estar sempre improvisant, per la repercussió i per l’edat, jo crec que sobretot per l’edat que teníem, va ser molt i molt intens. La sensació és que va durar molts anys i en realitat no va ser tant de temps.
I allò s’acaba i què t’arriba com a actor? Repetir el mateix?
La veritat és que poques coses: repetir personatge, alguna comèdia… Vaig començar a treballar a la ràdio i als mitjans però tampoc tenia la formació adequada i veia que se’m limitava molt tot, tot plegat em va portar a una mena de desgana. Va ser aleshores que vaig donar sortida a altres interessos que sempre havia tingut, més polítics i socials. Vaig fer un postgrau de cultura de pau i drets humans a l’Autònoma i d’allà vaig marxar a Colòmbia amb les Brigades Internacionals de Pau (PBI) a fer tasques de drets humans i d’observació internacional.
Què hi trobes allà?
Jo anava amb moltes reserves i disposat a estar-hi sis mesos i si no m’hi sentia a gust tornar sabent que almenys ho havia intentat. Però allà trobo que puc desenvolupar una part de mi que no havia pogut desenvolupar fins aleshores i una altra manera d’entendre el món, de treballar amb un alt compromís personal i un país on la intensitat del dia a dia era molt forta. Quan hi ha tanta adrenalina la feina és molt addictiva, però també és cert que de la mateixa manera que t’atrapa t’expulsa, i al cap de quatre o cinc anys en vaig acabar molt cansat, gairebé cremat.
En aquests anys el teatre el deixes totalment de banda o allà et planteges vincular-ho d’alguna manera?
En un principi tenia al cap poder fer alguna mena de pont, però la feina era tan absorbent i desgastant que va ser impossible.
Acabes aquesta època a l’estranger, cremat com ens deies i…
Torno aquí i continuo treballant en cooperació internacional i drets humans però el que passa és que fent-ho des d’aquí tampoc no m’omplia gaire. És una feina molt més administrativa i de gestió o de creació de polítiques, que sí que és interessant, però també enganxo la gran crisi, que es carrega tot el sector de la cooperació.
I és en aquesta època que et formes com a dramaturg?
Sí. Mentre treballava en aquest sector vaig començar a fer cursos a la Beckett. Em vaig tornar a reconnectar amb el teatre des d’un altre lloc, des de l’escriptura i la direcció.
Sempre havies tingut interès en aquests altres aspectes teatrals?
Sí, però quan jo estudiava els departaments eren més estancs. Si tu eres actor eres actor, els directors eren un altre món, dramaturgs n’hi havia molt poquets. Voler fer dues coses era estrany. En aquesta segona etapa les coses van canviar, la crisi va fer que tot se sacsegés i em vaig llançar a escriure.
Com és el teu procés creatiu a l’hora d’escriure? Penses ja en els actors i en el muntatge quan t’hi poses?
Tendeixo a pensar en els actors, una de les actrius de la meva companyia sempre em diu: “Tu escrius des de l’actuació no des de la literatura”.
I hi poses direcció? Ho veus ja muntat al teu cap?
Cada cop em plantejo més l’escriptura sense pensar en qui ni com ho dirigirà. Procuro no pensar en els problemes escènics que provocarà l’escriptura i penso que aquests problemes exciten la imaginació i la creativitat per a resoldre’ls, dirigeixi qui dirigeixi, tingui el pressupost que tingui.
Complicar-li la vida al productor malgrat que ho acabis sent tu mateix?
Això mateix. Ja trobarem solucions o potser és un error i no es pot fer però en el moment de l’impuls creatiu intento desenvolupar l’espectacle no pensar “és que si això ho acabem estrenant al Maldà o a l’Atrium, que són espais meravellosos però tenen els metres que tenen, no ho podrem fer”. Intento que no em condicioni i em limiti com a autor. Perquè penso que al Maldà i a l’Atrium es pot fer gairebé tot.
Què és el que et fa sentir més orgullós del teu currículum?
Em sento orgullós d’haver engegat la companyia La Danesa, juntament amb Elena Fortuny, Ota Vallès i Arnau Soler. Mai estaré prou agraït a la confiança que han tingut en mi com a autor. Hem presentat dos espectacles i estem preparant el tercer (i el quart…) i , amb totes les dificultats del món perquè vam començar amb plena crisi, hem continuat treballant amb voluntat de construir un projecte propi.
FES UN TOMB PER TU MATEIX.
Em veig en un moment en què toca fer-me preguntes més serioses i plantejar-me què estic fent, com escric i per què ho escric.
També què dirigeixo i què volem de la companyia. M’he de fer preguntes de “persona gran”. Crec que és normal, ja fa quatre o cinc que vaig començar a dirigir i a escriure, el que passa és que aquest procés “formatiu” l’he fet en obert i mostrant les feines de cara al públic. Ara em sento com si acabés la carrera i m’hagués de plantejar què vull ser, quin és el meu discurs i la meva veu.
I sobre la professió…
La veig molt tocada i més amb la paraula que fas servir tu: professió. És evident que hi ha una professió, amb molt de talent, però la sensació que és molt més estreta… i cada vegada hi ha més voluntariat i això em sembla molt perillós. El voluntariat és fonamental però en altres aspectes de la vida, en el terreny professional de la cultura el voluntariat vol dir precarietat.
@jumonerra
