“Vaig néixer el 25 de juliol del 1945 a les cinc de la tarda. És un tòpic per començar, però algun dia arribem a la nostra particular vall de llàgrimes i bé ho he d’explicar. De petit, la mare em deia sovint que va ser el dia que va passar més calor de la seva vida”
Ara que Ventura Pons ens acaba de deixar, he acudit a un dels paràgrafs del pròleg del seu llibre de memòries He tastat molts fruits de l’arbre de la vida, que va ser editat per Comanegra el 2018 i on revisava el seu anterior llibre de memòries, Els meus (i els altres), publicat el 2010 de la mà d’Edicions Proa. El director de Carícies o La rossa del bar, sempre inconformista, perfeccionista i detallista, es donava l’oportunitat d’afegir detalls de la seva existència i de revisar-ne uns quants. Amb més tristor que no pas alegria, i amb la ment i el cor perjudicats pels accidents, la desaparició d’un grapat d’amics, diverses males notícies i el seu enuig amb la política cultural espanyola. I amb unes butxaques una mica més buides i menys il·lusions, intuïa que s’estava apropant al final, un final que va arribar el passat 8 de gener, però ell tenia ganes de seguir explicant-nos coses.
Perquè el Ventura va ser, sobretot, un gran explicador, un lliure narrador de fons i, a més, una benedicció per als periodistes, que sempre tornàvem de les entrevistes que li havíem fet amb un grapat de titulars brillants. En això era igual que el desaparegut Bigas Luna o que l’encara molt actiu Pedro Almodóvar. Tres proveïdors de titulars a mans plenes, a cabassos.
Per què encara no emprem l’adjectiu ‘venturià’, ‘ponsià’ o, millor, ‘venturaponsià’?
Així doncs, jo tampoc penso fer un obituari definitiu de Ventura Pons, ni un panegíric intemporal, sinó un retrat revisable, però espero que complet, just i útil, de la carrera d’un autodidacte que va absorbir i confessar una pila d’influències, que va crear indústria a Catalunya des de la seva productora Els Films de la Rambla i que ens va deixar una obra que és un referent i ha obert les portes a noves veus que, com ell, triomfen a festivals d’arreu. Per cert, si existeixen els adjectius fellinià, berlanguià, truffautià o buñuelià, per què encara no emprem l’adjectiu venturià, ponsià o, millor, venturaponsià?
Del Free Cinema a la inspiració literària
Després d’una lloada, variada i intensa carrera teatral, sovint sabotejada per la censura, i que va iniciar a mitjans dels anys seixanta tot combinant Joan Pera, Christopher Hampton, Mary Santpere, Ann Jellicoe, Rosa Maria Sardà, Jordi Teixidor, Joan Oliver, Joan Capri o Enric Majó, entre molts altres autors i bèsties de l’escenari, el Ventura, que era un amant del revolucionari moviment del Free Cinema britànic, va voler fer un gran salt i endinsar-se en el setè art. I hi va debutar amb la complicitat de l’autoanomenat La Pasionaria de las Mariquitas, és a dir, José Pérez Ocaña. Amb el documental Ocaña, retrat intermitent (1978) va iniciar una etapa caracteritzada per la comèdia i l’èxit comercial.
El vicari d’Olot (1981), La rossa del bar (1986), Puta misèria! (1989), Què t’hi jugues, Mari Pili? (1991) i Aquesta nit o mai (1992) van connectar amb el públic i van ser la targeta de presentació d’una pila d’actrius i actors. L’escàs èxit de Rosita, please! (1994), on coincidien l’experimentada Amparo Moreno i un tendre Joel Joan, va obligar/aconsellar Pons (i això ja és una teoria meva) a fer un canvi de rumb: a mirar cap a altres horitzons i a buscar la inspiració en els llibres i també en el seu estimat teatre. Decisió encertadíssima: a El perquè de tot plegat (1994), adaptació del llibre de relats homònim de Quim Monzó, hi trobem molts temes venturaponsians (la recerca de parella, la fi de la parella, els estatus socials, el sexe pel sexe, les relacions triangulars, la formosa joventut, la malenconiosa vellesa) i, a sobre de fer calerons, va seduir un públic més intel·lectual, més tocat i posat. Una mena d’espectador que, fins llavors, se l’havia mirat una mica per sobre de l’esquena, tot tractant-lo de populatxero. I això que Pons era íntim i admirador de Maria Aurèlia Capmany i d’altres figures de la cultura catalana.
El diàleg impossible de Lluís Homar amb una pedra i una trobada de Pepe Rubianes amb un nan del bosc obren i tanquen El perquè de tot plegat, on assistim a sengles monòlegs d’Anna Lizaran i Rosa Novell i a apassionants duels entre Sergi Mateu i Abel Folk, Jordi Bosch i Rosa Gàmiz, Anna Azcona i Joan Crosas, Sílvia Munt i Ramon Madaula, Francesc Orella i Núria Hosta, Mercè Pons i Pere Ponce, o Rossy de Palma i Pere Arquillué. Els diferents episodis de la pel·lícula duen títols com “Voluntat”, “Honestedat”, “Sinceritat”, “Compenetració”, “Desig” o “Amor”.
Autors còmplices
Inaugurada aquesta segona etapa de la seva trajectòria a les pantalles, ja no apartarà la mirada de textos d’altres durant una bona temporada. I el teatre, que tantes alegries li havia donat anys enrere, el convertirà en pel·lícules a Actrius (1997) i Amic/Amat (1999) a partir d’obres de Josep Maria Benet i Jornet; a Carícies (1998) i Forasters (2008), adaptacions de textos de Sergi Belbel; a Barcelona (un mapa), un film del 2007 sobre l’obra de Lluïsa Cunillé, i a El virus de la por (2015), translació al cinema d’El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró. Amb temàtiques ja conegudes, algunes de noves i unes quantes ara aprofundides: l’homosexualitat amagada, la família, els prejudicis, la fiscalització dels nostres actes, la mort, les ambicions, les frustracions, les malalties, la ciutat…
Lluís-Anton Baulenas (Anita no perd el tren, Amor idiota i A la deriva, del 2001, el 2004 i el 2009, respectivament), Jordi Puntí (Animals ferits, 2006), Ferran Torrent (La vida abismal, 2007) o, novament, Quim Monzó (Mil cretins, 2010) seran autors amb què Pons es trobarà còmode, còmplice dels seus llibres i personatges. Cal recordar que a Puta misèria! havia adaptat una novel·la de Rafael Arnal i Trinitat Satorre, o sigui que no li venia de nou, això de transformar les lletres en imatges, les pàgines en seqüències.
Ens deixa una trentena de llargmetratges i un exemple a seguir
Ja en aquest segle actual va rodar en anglès (Menja d’amor, 2002), va tornar al documental (El Gran Gato; Cola, Colita, Colassa; Ignasi M.; Universal i faraona) i, ai, ai, va ensopegar comercialment amb Oh, quina joia (2016), Sabates grosses (2017), Miss Dalí (2018) o el musical Be Happy! (2019). Altres aventures: va endinsar-se en el món de l’exhibició cinematogràfica en diferents poblacions a partir de la reobertura de la barcelonina sala Texas, però en va sortir escaldat, i va convertir la seva adorada Vicky Peña en Mercè Rodoreda a la TV movie Un berenar a Ginebra (2013).
Tot i estar delicat de salut, mai va deixar de somiar en futurs i engrescadors projectes que no va poder portar a terme. Pensador i entretenidor, filòsof i esvalotador, Ventura Pons ens deixa una carrera d’una trentena de llargmetratges i un exemple a seguir. O diversos exemples: que es pot rodar, sense temor, cinema en català; que les coses importants (també) es poden dir entre rialles, i que tenim els millors i més dúctils actors i actrius del món, des de Josep Maria Pou fins a Marc Martínez, passant per Mercè Lleixà, Roger Coma, Oriol Pla, Karme Màlaga, Mingo Ràfols, Núria Espert, Jordi Dauder, Julieta Serrano, Ricard Farré, Teresa Gimpera, Diana Gómez, Santi Millán, Mercè Arànega, Sergi López o… la Sardà, és clar!
