No poden passar per alt aquesta nova manera de comunicar que també té el seu eco en les arts escèniques catalanes
Si no heu viscut en una cova en els darrers anys, haureu sentit parlar del ‘boom’ dels pòdcasts, programes radiofònics ‘on demand’, continguts que s’escolten des d’Internet, quan un vol, on un vol, com un vol. A casa nostra triomfen els pòdcasts sobre ‘true crime’, humor i futbol, però què passa amb la cultura? Doncs tot i que anem una dècada tard respecte dels nostres veïns anglosaxons, tenim uns quants exemples de bones pràctiques, entrevistadors amb talent, recomanacions a cau d’orella i anàlisis crítiques.
Publicitat
Començarem amb un dels espais més influents entre el públic més jove, la secció mensual «Dame foco» dins el programa Tardeo, de Radio Primavera Sound. El comunicador Nil Martín i la periodista Andrea Gumes desgranen la cartellera, posen l’ull en les propostes menys convencionals i acosten el teatre a un públic que —sovint— no se sent interpel·lat pels mitjans de comunicació tradicionals. Escolteu, si us plau, la tertúlia que van organitzar amb Albert Llimós, Carla Vall, Mireia Casado i Aitana Giralt a propòsit de l’estrena del documental El sostre groc, d’Isabel Coixet. Que difícil és construir un espai segur, exigent i tendre, sense la pressió del cronòmetre que sol acompanyar les peces audiovisuals dels grans mitjans: pell de gallina.
Seguint amb els pòdcasts fets per i per a joves, cal destacar El podcast de Fila Zero, on Paula Castillo i (de nou) Nil Martín parlen del sector teatral, els guilty pleasures artístics, els crushes del sector, els shippejos professionals i la descentralització cultural per a dummies (sic). Us heu perdut amb tanta nomenclatura anglosaxona? Doncs escolteu els joves de NovaVeu i us posareu al dia dels interessos culturals de la generació Z.
L’Andreu Gomila és un dels crítics més reputats i irreverents de les arts escèniques, i el seu pòdcast El zoo de vidre a El temps de les arts, és un dels més veterans del sector. Com si dos vells amics compartissin un bon whisky, entrevista amb to íntim artistes com Blai Mateu, Denise Duncan, Anna Alarcón, Pol López, Núria Guiu o Roger Bernat, entre tants i tants d’altres. Un imprescindible.
Una recent i esperada incorporació als pòdcasts nostrats són el col·lectiu Recomana, que sumen les veus de la crítica per fer programes quinzenals corals i sobre temes ben diversos. Hi trobareu alguns dels noms més coneguts: Gabriel Sevilla, Elisa Díez, Jordi Bordes, Xavi Pardo, Clàudia Brufau, Martí Figueras, Manuel Pérez i Muñoz… l’all star de la crítica escènica de casa nostra.
Ruben Garcia i Andreu Rami copresenten Imprescindibles, un pòdcast de TeatreBarcelona que en els darrers mesos ha entrat a formar part de la graella de Betevé. Com si fos una sobretaula d’un dinar entre amics, parlen, com ells mateixos diuen, d’artistes, show business i lluentons.
A can Núvol també s’han sumat a la febre dels pòdcasts i en produeixen uns quants, des de ficcions sonores fins a audiollibres, passant per L’horabaixa, un magazine ple d’entrevistes, reflexions i converses culturals. De fet, fa només unes setmanes, Núvol va posar de llarg la plataforma Pòdcast.cat, que vol convertir-se en un gran aparador del sector, així com un espai d’incubació i residència per a projectes d’àudio en català. Els seguirem la pista.
Qualitat vs. quantitat
Com veieu, sembla que tots els mitjans de comunicació culturals se sumen a la moda dels pòdcasts amb més o menys èxit d’audiència, però amb la certesa que no poden passar per alt aquesta nova manera de comunicar. I no són només els mitjans, sinó que les mateixes institucions culturals preparen els seus programes radiofònics amb l’objectiu de generar contingut, influir en el sector i donar a conèixer les seves programacions entre un públic jove i exigent. El Lliure, el Nacional, el Mercat de les Flors, el Grec, Temporada Alta, l’Institut del Teatre… tothom té un pòdcast, tothom en vol un. I ara venen les preguntes incòmodes: hi ha prou públic per a tant contingut? Val la pena l’esforç tècnic i humà per aconseguir cent o dues-centes escoltes? Tenen prou qualitat alguns dels programes que es generen? Obriu bé les orelles, que el debat acaba de començar.
