Joan de Sagarra revisa una figura habitual, però avui oblidada, de l’escena del final de segle XX.
El juliol passat es van complir deu anys de la mort de Javier Tomeo a l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona. Tenia vuitanta anys. L’escriptor oscenc (nascut a Quicena) va ser el meu amic i veí. Durant un munt d’anys va viure a l’Eixample barceloní, concretament al carrer Roger de Flor, al número 231, a un centenar de passos del meu domicili al passeig de Sant Joan cantonada Roselló.
Javier Tomeo va estudiar Dret –i Criminologia– a la nostra vella Universitat. Va treballar a l’Olivetti i va publicar les seves novel·les i relats a Barcelona (Anagrama) abans de convertir-se, per art de màgia, en una de les estrelles del teatre europeu de finals del segle passat. Javier Tomeo, entranyable personatge, criatura del nostre barri, estimat per les senyores, les nostres veïnes, que feia riure amb les seves ocurrències, unes senyores la majoria de les quals desconeixien que aquell habitual dels bars del barri –de la terrassa del Bauma a la barra de La Parra (ja no existeixen)– era una celebritat de l’escena europea.
La primera novel·la de Javier Tomeo, El cazador, es publica el 1967. El seu èxit arribarà vint anys després, el 1988, amb El castillo de la carta cifrada, i el 1985 es produeix, amb Amado monstruo, la seva transformació en una de les tres estrelles del teatre europeu. Un cas insòlit, atès que Javier Tomeo no havia escrit ni escriuria cap peça teatral en la seva vida, excepte Los bosques de Nyx, un encàrrec de Miguel Bosé que es va estrenar l’1 de juliol de 1994 a la quarantena edició del Festival de Teatre Clàssic de Mèrida.
El responsable de la conversió de Javier Tomeo en un heroi inesperat del teatre europeu va ser Jacques Nichet, un prestigiós director teatral francès que, després de llegir l’edició francesa d’Amado monstruo (editada per Christian Bourgeois), va trucar a l’editor demanant-li els drets per adaptar-lo al teatre i uns mesos després l’estrenava –Monstre aimé– a París, al Théâtre National de la Colline, dirigit aleshores (1989) per Jorge Lavelli. Sense Jacques Nichet és molt probable que el miracle teatral que va suposar per a molts de nosaltres –començant pel mateix Tomeo, que admetia:
“Les meves novel.les són situacions dramàtiques amb un principi, un desenvolupament i un desenllaç. Pocs personatges, economia de paraules, situacions en temps real…”
Tomeo ha desaparegut del mapa teatral barceloní, cap teatre no reposa les seves “obres”
Pocs personatges, economia de paraules, situacions en temps real…”– la conversió del novel·lista en comediògraf, estrella del teatre europeu, no s’hagués produït. L’èxit de Monstre aimé va ser tan gran que va arrossegar una quarta part de la producció literària novel·lesca de Javier Tomeo als escenaris de mig món; un teatre que la crítica i els espectadors francesos van voler veure com un hereu de Beckett, de Ionesco, de l’anomenat teatre de l’absurd, alhora que convertien l’oscenc, el barceloní Javier Tomeo, en un autor seu, és a dir, parisenc. N’és una bona prova la representació simultània de tres de les seves “obres” en tres escenaris nacionals de la capital de França: el Théâtre de l’Odéon-Théâtre de l’Europe, el Théâtre National de la Colline i la Comédie Française. Com vaig escriure aleshores a La Vanguardia, una proesa que cap autor espanyol havia aconseguit fins aleshores, ni Fernando Arrabal, ni Federico García Lorca, ni el mateix senyor Pedro Calderón de la Barca.
Reedicions i silenci sepulcral als teatres
Amb motiu dels deu anys de la mort de Javier Tomeo, veig amb alegria que Anagrama recupera en un sol volum cinc de les seves millors novel·les, començant per Amado monstruo, i que Alpha Decay edita Vampiros alienígenas, un inèdit de l’escriptor. Ara bé, pel que fa al “comediògraf” Javier Tomeo, el silenci és absolut, sepulcral. Cap teatre no reposa les seves “obres”. Tomeo ha desaparegut del mapa teatral barceloní, com és el cas de José María Rodríguez Méndez –el famós Grec de 76, el de l’Assemblea d’Actors i Directors, es va tancar amb una de les seves obres, amb el teatre dret i l’autor de genolls, besant el públic (jo hi era)– o de Ramon Gil Novales, dos autors en llengua castellana, amics i còmplices de Ricard Salvat, de Carles Lucena, de Mario Gas, de Josep Maria Loperena, de Maria Aurèlia Capmany, de Fabià Puigserver…
Comprenc que el Teatre Nacional de Catalunya no estigui per a tomeos. Al cap i a la fi, l’oscenc escrivia en castellà i no es considerava català, encara que sí barceloní de soca-rel. Llàstima que a Barcelona encara no hi hagi un teatre municipal. Penso que el Romea de Focus podria servir per al cas, encara que només fos perquè un actor de la talla de Josep Maria Pou, el seu director, va interpretar –excel·lent interpretació– el personatge de H. J. Krugger a Amado monstruo en la seva estrena al Teatre Principal de Saragossa (12 de juny de 1989). I l’Institut del Teatre? No fa res? Per què no un homenatge i una petita exposició, com va fer amb Papito Benet i tants altres?
Per acabar, una petita anècdota. Amb el meu company Josep Roca, publicitari i escriptor, amic i veí com jo de Javier Tomeo, hem demanat més d’una vegada una placa al 231 del carrer Roger de Flor que doni fe que hi va viure Javier Tomeo; una placa com la de l’antic domicili de Jaime Gil de Biedma i altres escriptors barcelonins. La resposta ha estat negativa: “Aquest senyor no escrivia en català”, ens van dir a l’Ajuntament fa uns quants mesos. Sense comentaris.