Repassem algunes de les fites de la seva trajectòria d’un dels comentaristes teatrals fonamentals.
El 26 de març de 2022, Joan de Sagarra escriu l’últim article a la columna “El mes de Joan de Sagarra”, una col·laboració que completa la setmanal de “La terrassa” a La Vanguardia’ Clou una dedicació de gairebé seixanta anys a cavall de la crònica periodística i la crítica teatral segons els diaris o revistes en què ha treballat.
Sagarra comença el 1963 amb una pàgina setmanal sobre teatre a El Noticiero Universal, i un any més tard Manuel Ibáñez Escofet el fitxa per a El Correo Catalán perquè vol que substitueixi Josep M. Junyent, el crític titular, però només aconsegueix fer una nova pàgina setmanal. En una reunió del jurat dels premis del Cicle de Teatre Llatí de 1967, quan Antonio Martínez Tomás, crític de La Vanguardia i president de l’Associació de la Premsa, demana que es voti abans de dinar, i Sagarra proposa que delegui el seu vot, els crítics veterans Antonio de Armenteras (La Prensa), Josep M. Junyent i Luis Marsillach (Solidaridad Nacional), s’hi enfronten i és expulsat del diari amb l’excusa que no té el carnet de periodista.
Un any més tard, Ibáñez Escofet, director de Tele/eXpres, el convida a escriure una columna diària –“El día de siempre”– que s’acaba el 1972 en criticar Serra d’Or per censurar unes paraules de Gabriel Ferrater sobre el seu matrimoni civil a Gibraltar. Sagarra ja és un nom sòlid i de referència de la premsa amb un nombre important de seguidors quan es converteix en crític de teatre a Nuevo Fotogramas. Entre el 1972 i el 1978 s’encarrega de dues noves columnes, “Repostería selecta”, a El Noticiero Universal, i “A palo seco”, a El Correo Catalán, que dirigeix Llorenç Gomis, mentre fa crítica de teatre a Mundo Diario. Entre maig de 1978 i abril de 1979, Josep M. Socías Humbert, company dels estudis de Dret, el converteix en delegat de Cultura. Entre el 1980 i el 1982 és crític de teatre de La Vanguardia, amb Ibáñez Escofet de sotsdirector, i ho és també d’El Món (1981-1984); així mateix, el 1982 es converteix en el crític de teatre d’El País en l’edició de Barcelona, l’última gran empresa on exerceix aquesta funció.
“Interpreto el que he vist. A qui li agradi, bé. A qui no li agradi també. Al capdavall jo no visc del teatre, visc dels diaris”
Joan de Sagarra
Regeneració cultural als seixanta
Encarar la carrera de cronista i crític de teatre de Joan de Sagarra no és fàcil. Un parell de factors importants situen la seva vida personal i professional. En primer lloc, l’àmbit familiar: fill de Josep M. de Sagarra, un dels escriptors més populars del país, i les conseqüències de l’estada familiar a París el 1947. En segon lloc, forma part del grup de joves crítics que a partir dels seixanta comencen a substituir els crítics titulars de la premsa barcelonina amb una altra formació i uns coneixements renovats de les arts escèniques, una altra visió i una voluntat de compromís i de regeneració cultural de la nostra societat. La majoria, vinculats a iniciatives teatrals diverses, com Frederic Roda i, més tard, Santiago Sans a Destino, Gonzalo Pérez de Olaguer a Yorick, Joan-Anton Benach a El Correo Catalán, Xavier Fàbregas a Serra d’Or o Julio Manegat a El Noticiero Universal. Tots ells transformen la crítica teatral barcelonina de què és hereva l’actual. Què diferencia la posició de Sagarra de la resta? En el diàleg que manté amb Lluís Permanyer, el 1989, declara:
“Des de 1947 soc un apassionat del teatre. Sempre he dit que la crítica que practico és subjectiva, apassionada i partidista, que són les condicions de la crítica segons Baudelaire. Tinc una memòria teatral, he vist i he llegit moltes coses de teatre, i quan n’escric interpreto el que he vist. A qui li agradi, bé. A qui no li agradi també. Al capdavall jo no visc del teatre, visc dels diaris. I les crítiques les llegeix molta gent que no va al teatre. S’ha convertit en un gènere autònom.”
Justament, el matrimoni Sagarra i el fill de vuit anys veuen a París el nou teatre i cinema de postguerra, que deixa empremta en el pare dramaturg i en el nen: Williams, Sartre, Camus, Anouilh o Kafka, servit per André Gide i Jean-Louis Barrault, i el cinema neorealista amb Roma città aperta (1945) i Paisà (1946), de Roberto Rosellini, que l’impressionen. Nascut a París (1938) i format culturalment en la cultura francesa, quan mor el pare (setembre de 1961) se’n va a la capital francesa per a un any; treballa al teatre La Communauté théâtrale, que dirigeix Raymond Rouleau; es matricula a l’Institut d’Études Théâtrales de la Sorbonne, on coincideix amb els futurs directors Víctor García i Jorge Lavelli, i s’entusiasma amb Jacques Scherer, que els parla de dramatúrgia clàssica. Fa d’ajudant de direcció de Rouleau a Oncle Vània, de Txékhov. Quants crítics de l’època compten amb el bagatge i la seva formació cultural?
Compromís ideològic
Torna a Barcelona, reprèn la crítica teatral i amb els joves crítics coincideix a apostar inicialment per un model teatral compromès ideològicament davant de propostes com les de Joan Brossa, escenificades a finals dels seixanta. Tampoc no deixa de costat el reconeixement de l’obra del pare ni del repertori teatral català: pondera el paper dels Premis Josep M. de Sagarra, d’on sorgeix Josep M. Benet i Jornet, sense el qual no s’entén Sergi Belbel; tots dos joves premiats fan camí sense el suport de les grans companyies. Es posiciona davant la programació de la companyia oficial de Josep M. Flotats, que motiva un article dur de l’actor el 1987 amb divisió de defensors d’un i de l’altre en la professió. Abona en el seu moment el desplegament en les primeres dècades de Comediants o Els Joglars. Defensa aferrissadament el Teatre Lliure, un teatre d’ordre europeu com el Piccolo o l’Odéon, malgrat el poc cas cap a l’autoria catalana. Aquell teatre municipal tants cops reclamat pel seu pare!
Josep Maria de Sagarra camb el seu fill Joan a París el 1939
He d’acabar i tan sols he pogut esbossar unes poques notes. Sagarra ha estat el primer crític del nostre país a tenir reconeixement internacional i també el primer a viure de prop el que en el seu millor moment oferia el Festival d’Avinyó. Repasso la quantitat d’escrits seus que he retallat al llarg dels anys, que reflecteixen la seva passió, els seus coneixements, la seva relació personal amb el món teatral internacional: Eugène Ionesco, Ingmar Bergman, Martin Esslin, Jean Vilar. Tants i tants noms! Recorden els articles del seu pare, afortunadament ja publicats, com caldria fer amb els seus. Per a qui l’ha seguit de 1968 ençà, el seu llegat escrit ha estat com una segona universitat que ara i ací cal reivindicar.
