Rescatem la memòria d’un dels personatges fonamentals per entendre el Paral·lel dels anys daurats.
A començaments de l’any 2014, al Born Centre Cultural se celebraven unes xerrades entorn de la bohèmia catalana. El cicle s’anomenava “Bohèmia al Born” i volia recuperar la memòria d’uns personatges i uns espais mítics que varen conformar bona part de la vida social i cultural de la Barcelona de finals del segle XIX i fins a l’esclat de la Guerra Civil.
Uns éssers que són la nostra memòria cultural popular i, en bona part, el fonament i la causa essencial del que som i per què som com som. Uns noms injustament marginats pel triomf d’un discurs burgès maliciós que estava emparat pel noucentisme.
Al Born Centre Cultural s’hi parlava de la vida i de les obres d’una gent tan inversemblant com magnífica: Lluís Capdevila El príncep de la bohèmia, Plató Peig, Manuel Fontdevila, Mateo Santos, Santos Muñoz, Fernando Pintado, Amichatis, Jaume Passarell, Joaquim Montero…; però en cap d’aquelles xerrades —que jo recordi— vam sentir parlar gaire de Rossend Llurba i Tost (el Vilosell, Garrigues, 1887-Barcelona,1954), un dels homes fonamentals i decisius de tota aquella plèiade d’artistes i passavolants culturals que enlluernaven. Pel llegat que ens ha deixat i per la consciència catalanista en la seva tasca de cronista essencial de la Barcelona d’aquella època, Llurba és l’autèntic “emperador del Paral·lel”, amb permís
de Josep Santpere.
Santiago Íbero, en un article sobre Raquel Meller, deia: “Rosendo Llurba, un autor de canciones, catalán, al que no se ha hecho justicia ni en vida ni en muerte…”. Certament, no se li ha fet justícia, no se li ha reconegut la vàlua ni el paper destacat en la història cultural del país que mereix. Llurba va tenir com a ofici principal el de lletrista de cançons; en va escriure de tot tipus, en català i en castellà, lletres d’encàrrec i per fal·lera, des de la més excelsa fins a la més popular, de la més sensible a la més afectada i pedestre. Cuplets, tangos, pasdobles, marxes, pericons, valsos, xotis… Avui sabem que va escriure unes 645 cançons, però segur que en són més: Alma tanguera, Amor Argentino, De la aldea al Music-hall, Els promesos de Sant Pol, La muller d’en Manelic, Rumba Republicana, La font del xirineu, etc.
No hi ha dubte que Llurba ha estat, al costat de Joan Casas Vila (Joan Misterio), un dels dos lletristes de cuplets catalans més importants. A més, va treballar amb molts compositors destacats: Antoni Castells, Carlos Marcucci, Jaume Mestres, Joan Suñé, Manuel Tell, Rafael Iríarte, Melquiade Lucarelli, etc., i amb cupletistes i cantors tanguistes, com Raquel Meller, Pilar Alonso, La Goya, La Parreño, Mercè Serós… Amb tot, gràcies a la seva creativitat fecunda i haver de guanyar-se el pa, el seu camp d’interessos es desplega enormement. De fet, la tasca de lletrista és només una vessant en la vida de Llurba, perquè d’oficis en va exercir molts,
la majoria vinculats al món de l’espectacle.
Va ser autor dramàtic de peces de teatre i autor de les lletres dels números musicals de sarsueles com La Costa Brava; articulista en diaris, revistes i director d’algunes publicacions, com ara La unión (1914), El tablado Español i K.D.T (1915) i Tribuna artística (1917), així com corresponsal a Catalunya de la revista Music-hall (1920), que es publicava a Madrid. Com a editor, tant de revistes com de partitures, anava per davant dels altres, perquè això li permetia controlar la divulgació del seu propi material artístic i col·locar les lletres que escrivia directament. Creador, a més, d’una revista pionera dedicada al tango: El tango de moda, edició que va sortir l’1 d’octubre del 1928, publicada per Garrofé, una editorial que es trobava al carrer de la Unió, en ple Barri Xino. Era una publicació quinzenal que valia 40 cèntims i que editava amb gran èxit repertoris de lletres, cromos i àlbums amb partitures. En la portada d’aquest primer número hi apareix Celia Deza vestida de gaucho, la insuperable estilista dels tangos criollos, i al costat, impresa, la popular lletra “¡Adiós, muchachos!”.
La publicació va ser tot un referent a Catalunya, a Espanya i a l’Amèrica del Sud, on es divulgaven notícies sobre el gènere, columnes d’opinió i correspondència amb els lectors, entrevistes, comentaris, poemes, anuncis i una partitura amb la lletra del tango en les pàgines centrals. A més d’això, Llurba també editava cançoners; escollia un intèrpret de moda, com ara Carlos Gardel, aconseguia algunes lletres, en feia un text de presentació i despatxava, d’aquesta manera, el cancionero lliurant-lo a l’impressor. I com que una cosa duia a l’altra, es va convertir en representant d’artistes, cupletistes i d’intèrprets. També va ser el representant a Barcelona de la companyia Royal Artístic Agency de Buenos Aires. Llurba es dedicava a contractar artistes i a enviar-los a l’Argentina perquè fessin gires i tournées. I no va trigar gens a convertir-se en empresari de teatre, presentant una programació de varietats al Teatre del Retiro de Terrassa amb el seu amic Serracant. Però acabada la Guerra Civil, i amb l’entrada dels franquistes, qualsevol intent de fer sarsuela o qualsevol altra cosa en català era impossible. Per això, el 1942, empès per la necessitat i amb 55 anys, es posa a treballar d’acomodador al cinema Murillo del passeig de la Bonanova. Va morir el 21 de març de 1954.
Memòria i memòries
Rossend Llurba és un personatge memorable, però fins no fa gaire només en quedava el nom en una placa col·locada al carrer del Roser pel Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC). Queda lluny la reivindicació que en va fer Joaquim Molas a Notes sobre la cançó popular moderna: el cuplet (1980). Però gràcies a l’esforç d’investigació —recordem la magnífica exposició sobre el Paral·lel al CCCB, capitanejada per en Xavier Albertí i l’Eduard Molner (2012/2013)—, avui podem gaudir de la lectura d’aquest document únic que Llurba va deixar malauradament inacabat: Història del Paral·lel. Memòries d’un home del carrer, edició a càrrec de l’Albert Arribas i publicat per l’Editorial Comanegra.
No tan sols és un llibre deliciosament captivador, sinó que té gran rellevància pel que ressalta i per la informació que ens dona sobre el Paral·lel i el mateix Llurba. És un llibre important, perquè ens mostra com Barcelona entra en la modernitat a través del Paral·lel i de la cançó popular, del teatre musical i les noves formes d’expressió cultural que hi arrelen ràpidament. Aquest espai de llibertat incontrolable, amb caràcter obrer i de frontera, va saber donar als treballadors el que necessitaven: diversió i alegria per quatre cèntims. Un teatre frívol i popular que va tenir un paper fonamental perquè el català passés a ser la llengua comuna d’ús públic. Si avui alguns el parlem és, en bona part, gràcies al Paral·lel, i gràcies a creadors amb consciència de país com Llurba, Clavé, Pitarra, Vallmitjana, Iglésias, Vilanova, Guimerà i Rusiñol, entre d’altres.
Llurba representa la imatge d’un món, el del Paral·lel, que ja no existeix; però també és el paradigma de la sort que arrosseguen artistes rellevants vinculats al món del teatre i de l’espectacle. Tenim un deure moral amb Llurba, cal reivindicar la seva figura i l’aportació extraordinària que va fer a la cultura del país, restituir-ne el valor i destacar el seu paper fonamental en la història del Paral·lel. Cal, doncs, publicar els seus papers inèdits i el dietari que va dur al llarg dels anys. També necessitem una biografia seriosa que expliqui qui era, com va viure, què va fer, com pensava i treballava, i què significa Llurba per a la cultura catalana. •
Aquest text beu, en bona part, de la lectura del text de Joaquim Molas a Notes sobre la cançó popular moderna: el cuplet (1980), de l’article escrit per Pere Sagristà “Del cuplet al tango. Un passeig per la vida i obra de Rossend Llurba”, publicat a El poble-sec. Retalls d’història. Les ressenyes del CERHISEC, núm. 8, a qui hem d’agrair l’esforç per restituir insistentment la figura de Rossend Llurba.