Del 24 al 26 d’octubre, el Teatre Romea acollirà el Primer Congrés Internacional d’Espectadors de Teatre d’Àfora Focus, ens endinsem en la seva cuina per fer un tast del que trobarem.
Les sessions prèvies al Primer Congrés Internacional d’Espectadors de Teatre d’Àfora Focus han començat amb bona part dels afortunats cinquanta espectadors de vint-i-cinc països que el protagonitzaran. En trobades virtuals s’estan decidint les línies que articularan tres dies de taules rodones i conferències on el públic podrà parlar del públic. Qui són els elegits? Què s’està tramant? Quins reptes afrontarà aquest esdeveniment? Hi haurà fruits entre tant de fum? NovaVeu ens hi hem colat disposades a donar guerra.
L’informe del CoNCA sobre l’estat de la cultura i les arts va anunciar a començaments d’estiu el que era un secret a veus: els públics d’arts escèniques han caigut en picat. El teatre tal com l’entenem ja no interessa prou i les platees s’estan quedant buides. I sorpresa, es veu que no és només aquí, que a tot arreu escasseja la gent que va al teatre. No és casualitat, doncs, que el nou hub de pensament de les arts escèniques, Àfora Focus, centri una de les seves línies en els espectadors. Així, el 24, 25 i 26 d’octubre, el Teatre Romea acollirà el Primer Congrés Internacional d’Espectadors de Teatre, on, a més de xerrades d’experts en la matèria, per primera vegada es planteja que el gruix del congrés siguin taules de discussió formades per espectadors de teatre. Espectadors de Teatre, potser una mica gens inclusiu tractant-se molt possiblement de l’esdeveniment de l’any.
A pas de formigueta, el gegant empresarial del teatre, sota el comissariat de Pepe Zapata, patriarca dels espectadors de Catalunya, està reunint una cinquantena de persones del màxim de països del món possibles perquè puguin venir a dir la seva aquests tres dies assenyalats. Però no són espectadors de carrer; això seria massa fàcil, galleja el director del TRESC. Són el que en la confiança d’aquestes humils pàgines de revista podem anomenar espectadors amb empenta, persones que lideren o formen part de projectes de participació en el seu territori. S’ha assignat a aquestes cinquanta persones motivades la difícil tasca de parlar en nom de l’espectador, cosa que pot arribar a resultar complex perquè, al cap i a la fi, es tracta d’espectadors professionals, o fins i tot en alguns casos professionals de l’espectacle.
El congrés culminarà amb la redacció d’un manifest de l’espectador
NovaVeu, com a tietes de la joventut aficionada al teatre de Catalunya, vam decidir que, per una vegada, criticaríem amb coneixement de causa, i això ens ha dut a ser-hi, amb una servidora abanderada dels friquis escènics millenials i generació Z, i no pas del teatre juvenil com molts adults s’entesten a proclamar. Entre la resta, una mica de tot: líders de grups d’espectadors, impulsors d’escoles d’espectadors, projectes de teatre inclusiu, gestors culturals que han fet miracles i omplen sales, ambaixadors joves de projectes culturals o projectes de mediació i divulgació d’arts escèniques. Cadascú amb la seva moto, amb les seves expectatives sobre el congrés i, com no podia ser d’una altra manera, amb el seu idioma: comptem amb representació d’Argentina, Brasil, Perú, Xile, Mèxic, Costa Rica, Uganda, Noruega, Sèrbia, Itàlia, Hongria, França, el Regne Unit… i tants d’altres que una servidora no va tenir temps de llistar als seus apunts.
Comunitat mundial
El fet és que Miquel Valls, master and comander d’Agost Produccions, té l’encàrrec d’operativitzar el galliner i fer possible que, d’una desena de trobades online —fusos horaris i limitacions informàtiques a part—, en surtin taules de treball, eixos de debat i presentacions d’experiències. O el que hagi de sortir. En aquesta fina línia entre facilitar i dirigir, i entre la gestió col·laborativa i Can Pixa, les afortunades de formar part de la cinquantena d’elegits hem descobert que tenim més en comú del que ens imaginàvem. Les grans ciutats de l’Amèrica Llatina, com les nostres, tenen una quantitat ingent d’oferta d’espectacles setmanals, teatres públics, circuits comercials i teatre alternatiu. No és cap sorpresa, per tant, que la centralització determina l’organització dels mercats escènics plogui, nevi, amb monsons o amb tempestes tropicals.
El repte que es plantegen la colla d’Àfora Focus i Pepe Zapata és agosarat: fer possible el germen d’una comunitat mundial d’espectadors de teatre, il·lustrada simbòlicament en un manifest compartit que reculli les conclusions de l’experiència. Es diu de pressa. Tot i la pantalla pel mig es comença a gestar una necessitat de compartir pràctiques funcionals i reptes pendents, a veure si milers de quilòmetres donen altres idees. No obstant això, costa de confiar en la capacitat d’un grapat de persones que s’acaben de conèixer de redactar un manifest de l’espectador on es detalli el rol del públic en una necessària nova manera d’entendre el teatre. Senyors seriosos amb vestit i corbata, si després de veure una obra ni tan sols dues amigues de l’ànima es posen d’acord en què els ha semblat… Ho tenim cru.
Donar veu
Sigui com sigui, les primeres edicions ja ho tenen. Imaginem molt i després tot són novatades per triar i remenar. Que si no vam caure que l’anglès tothom diu que l’entén però ningú el sap parlar, que si moltes persones tenen reticències a travessar el món amb les múltiples pandèmies que campen lliures, que si et conviden a parlar en un congrés et surt inevitablement la vena gestora cultural i et poses a filosofar, que si –una vegada més– fem el teatre petit i només ens dirigim als espectadors fidelitzats i no a la resta de ciutadania que, per molt que elitistes i rates de platea ens entestem a negar, tenen dret a dir que els agrada el teatre per anar un cop a l’any a veure monòlegs, o simplement que ens costa combinar tipografies i colors en crear la pàgina web del congrés.
Ja era hora que algú es plantegi passar el micro a les persones que seuen en les platees
Les sessions de reflexió digital donaran pas, a l’octubre, a les trobades en directe, moment en el qual les taules de discussió plantejades prendran forma, contextualitzades entre xerrades serioses de professionals expertes en la gestió de públics. Suposo que nosaltres també ens hauríem curat en salut, però allò de donar veu als Espectadors de Teatre aquí queda desdibuixat. És clar que el repte és gros, les expectatives moltes i la necessitat urgeix. En tot cas, des de NovaVeu ho tenim clar: el que passarà del 24 al 26 d’octubre a Barcelona marcarà un abans i un després en la gestió de públics escènics. Ja era hora que algú es plantegi passar el micro a les persones que seuen en les platees, perquè ens estem quedant soles, família. I si no resulta un gran esdeveniment, negaré haver dit tot això quan el congrés i tota la pesca hagi acabat
