El sector engloba professionals amb dècades d’experiència i joves amb formació tecnològica, però els baixos pressupostos debiliten els estudis catalans en l’ecosistema europeu.
Deu anys després de la primera entrega, Tadeu Jones tornarà aquest estiu als cinemes amb la seva tercera pel·lícula, Tadeu Jones 3. La taula maragda, coproduïda per la madrilenya Lightbox Entertainment i la catalana Ikiru Films, entre altres companyies, l’estrena de la qual està prevista per al 26 d’agost. Malgrat comptar amb un pressupost molt més elevat que els que s’acostumen a manejar en el món de l’animació a Espanya –11 milions d’euros–, el film encarna en el seu procés de creació moltes de les característiques que defineixen el sector a Catalunya: es tracta d’una pel·lícula destinada a un públic infantil i juvenil que ha necessitat quatre anys per elaborar-se i la participació de diversos estudis.
I és que les dificultats econòmiques són una constant en la indústria de l’animació catalana, fins i tot en aquells treballs amb inversors més destacats. “Durant tot el període que vam estar fent Les aventures de Tadeu Jones pensava que possiblement seria ja no la meva darrera pel·lícula d’animació, sinó la meva darrera pel·lícula, perquè no recuperaria mai tot el que havia posat allà dins”, desvela el fundador d’Ikiru Films, Edmon Roch. “Com a productor he fet pel·lícules com El niño, que la gent pensa que té grans pressupostos, però són molt menors als d’una Tadeu Jones, que té un pressupost ridícul comparat amb els de les pel·lícules d’animació 3D de Pixar”, hi afegeix el cineasta gironí.
“L’animació és més lenta, més costosa i més cara que el cinema d’acció real. Tot és el doble o el triple d’equip i de diners”
Aquesta diferència entre el cinema d’acció real i l’animació la comparteix Marta Alonso, cofundadora de Teidees Audiovisuals: “L’animació és més lenta, més costosa i més cara. Tot és el doble o el triple d’equip i de diners”. El seu estudi va entrar a la indústria amb Misha, la gata violeta, una sèrie estrenada al Canal Super3 el 2014 i de la qual han elaborat tres temporades. Actualment, Teidees està finalitzant la producció de Jasmine i Jambo, una sèrie musical amb composicions de Marc Parrot que es començarà a emetre al canal infantil de TV3 el pròxim setembre. “Té una orientació didàctica, volem explicar conceptes musicals a través de les emocions”, apunta l’altra cofundadora de l’empresa, Sílvia Cortés.
Talent i experiència a la recerca de finançament
La situació econòmica que experimenta el sector, molt dependent de l’aposta de televisions privades i autonòmiques i de les ajudes públiques, contrasta amb el planter de professionals de l’animació de què disposa Catalunya. “Tenim una molt bona base de talent i molta experiència acumulada com a productors. Som una de les regions que durant més temps i de manera més continuada hem estat fent animació durant molts anys i tenim escoles molt potents, i això es nota”, assegura el cofundador de Peekaboo Animation i director de l’associació Proanimats, Iván Agenjo. Tant és així, que molts treballadors acaben emigrant o treballant de manera remota per a productores d’Irlanda, França o els Estats Units, països on els sous són molt més elevats.
En aquest sentit, afecta el fet que la indústria espanyola està conformada per empreses força novelles: fins al 45% de les companyies tenia 10 anys o més el 2018, d’acord amb el Libro Blanco de la Animación elaborat per Diboos, el document de referència del sector. “Molts de nosaltres vam fer el pas cap a l’emprenedoria perquè no teníem cap més remei. La crisi ens va abocar a anar fora tant sí com no, i crec que ho hem sabut aprofitar”, considera Agenjo, que observa un ecosistema amb “estructures més petites i flexibles”, que tenen “menys múscul” econòmic, però que estan molt més enfocades a la producció internacional: “Ja no produïm només per a la Corpo o per a RTVE”.
De les coproduccions als serveis d’animació per a tercers
Per tal d’afrontar la manca de recursos, els estudis catalans aposten sovint per les coproduccions, acords entre diverses empreses nacionals o internacionals per tirar endavant un projecte. “No hi ha un model fix, cada pel·lícula té un model diferent”, explica Roch, qui té clar que “quan coprodueixes amb algú és per sumar perfils que et facin més fort, no per repetir coses”. En el cas de Tadeu Jones, Lightbox Animation s’ocupa de l’animació i de la part creativa de la imatge, mentre que la resta de les productores, entre les quals es troba Ikiru Films, es reparteixen la responsabilitat financera i creativa de la resta de processos.
Les coproduccions permeten aspirar a projectes de més recorregut i pressupost, però també resten llibertat creativa als estudis minoritaris
Aquest model permet potenciar les fortaleses de cada equip i destinar més atenció als detalls, però també implica alguns inconvenients. “En una sèrie que has creat i pensat tu, si de sobte la coprodueixes amb algú que té tres vegades més diners i comença a canviar coses, t’ho has de menjar, i això fa molt de mal”, expressa Cortés. “Perds capacitat de decisió, des del repartiment de tasques fins a decidir si un personatge és morè o ros”, afegeix Alonso.
Una altra alternativa per assegurar els ingressos dels estudis és l’oferiment de serveis d’animació a altres companyies, una activitat que duen a terme un 67% de les empreses del sector, d’acord amb el Libro Blanco. “Gairebé ningú viu de fer exclusivament producció pròpia. Aquest és el somni de qualsevol productor, poder viure de fer els teus projectes i anar empalmant-ne un darrere l’altre, però això no passa gairebé mai, perquè és molt difícil i necessites un finançament fluid i consistent”, desvela Agenjo. Un cas excepcional el trobem en Teidees Audiovisuals, on han optat per fer únicament producció pròpia, malgrat reconèixer l’eficiència de les altres línies de negoci.
Animació digital i internacional per als més menuts
Els estils, els arguments i les temàtiques de les pel·lícules i sèries d’animació catalanes abracen una gran varietat, però l’orientació cap al públic infantil és una constant des dels dies de Les tres bessones. Per Roch, la tendència s’explica sobretot en termes financers: “És el producte més clar pel que costa i pel que retorna. Fer una animació 2D adulta no et dona un èxit assegurat com si fas animació 3D infantil, amb la qual tens unes prevendes mundials i locals molt més clares”.
L’animació infantil és l’especialització que més domina dins la indústria catalana gràcies a la seva rendibilitat econòmica.
Per la seva banda, Alonso opina que “com més puges, menys audiència tens. Hi ha un moment en què els nens, a partir dels set o vuit anys, ja se’n van a YouTube i a les sèries de ficció”. Cortés creu que també hi ha una manca de “cultura” de consum de l’animació adulta, un factor que difereix en països com els Estats Units: “Padre de Familia, Los Simpsons… La gent mira dibuixos per a adults, s’ha donat llibertat creativa a cadenes que han apostat per allò políticament incorrecte”. A Catalunya tenim alguns exemples de produccions enfocades a un públic més adult, com Heavies tendres o Arròs covat, ambdues obres del dibuixant Juanjo Sáez i emeses pel Canal 33. “Hi ha una potencialitat molt diversa dins el territori, a escala creativa, tècnica i d’artistes i estils, i el que ens falta és tenir la capacitat empresarial per poder apostar per productes que no són tan fàcilment rendibles com els que realment necessitem”, reflexiona Roch.
