A partir dels plantejaments del performer Søren Evinson, reflexionem sobre el concepte de dramatúrgia contemporània en la dansa i la performance per entendre la seva intersecció amb el teatre.
La dramatúrgia en arts vives com la dansa i la performance és una de les incògnites més grans d’aquestes disciplines –si no la més gran de totes. El dubte ve donat, principalment, per la comparació amb (o la transposició del terme respecte de) la dramatúrgia teatral, la qual s’entén com l’art de compondre un text dramàtic; tanmateix, tampoc és un mot unívoc, sinó que sovint també s’associa amb l’escenificació (i la consegüent comprensió) del text. Ara bé, en quin lloc queda la dramatúrgia de la dansa i la performance, o el circ i el teatre contemporanis, si no hi ha un text dramàtic de partida, un drama (una acció) per representar? –com sí que passaria en el ballet.
La qüestió, d’entrada, és que la dansa i la performance, així com la resta de les arts vives no textuals en el sentit clàssic, tenen una relació força incòmoda amb la noció teatral de representació, que apel·la a una alteritat –el text i el seu significat– que es fa present a escena, normalment en forma de narració. En la dansa i la performance, aquesta alteritat també hi és, però és molt més subtil i efímera, molt més intangible a l’intel·lecte discursiu i narratiu. Es tracta d’una alteritat que, de fet, té a veure amb quelcom profundament real del món, però que, tot i així, li és impossible escapar del caràcter ficcional del medi teatral per accedir-hi; paradoxa que dona peu a una altra noció de teatre que podríem anomenar “contemporani”.
Entendre el plantejament de la dramatúrgia contemporània és el que permet comprendre justament l’afinitat entre disciplines en la creació d’artistes que se situen a la intersecció d’aquests llenguatges; assumint la seva condició teatral, però no representacional. En aquest sentit, és interessant notar les diferents connotacions que tenen les categories “arts escèniques” i “arts vives” entre si, i respecte al seu homòleg anglosaxó “performing arts”, que ja denota el caràcter performatiu de la dramatúrgia en totes les arts que engloba.
Operació performativa
Søren Evinson és un d’aquests artistes interseccionals entre la performance, la dansa i el teatre, referent en la matèria a Barcelona i format també a Londres. Sense encasellar-se en categories, Evinson utilitza el cos, el text, els objectes i l’espai escènic per performar –que no és representar, ni presentar, ni encarnar– les estructures de poder i de desig que habiten el subjecte en la seva individualitat i la societat en la seva subjectivitat. En les seves peces, el text i la paraula abandonen la seva essència representacional i s’aboquen a la seva vocació performativa juntament amb el cos i les seves manifestacions dramàtiques possibles, com el gest, el moviment o la veu. El text es presenta de manera coreogràfica, entenent per coreografia la composició espacial i temporal dels elements escènics, així com la seva fisicalitat; és a dir, es trasllada la performativitat del cos i el llenguatge al text i la posada en escena –entenent per “performativitat” la condició de realitat i material de l’ésser en l’acció, el que és en allò que es fa, el ser en el fer.
La dramatúrgia, per Evinson, té a veure amb aquesta operació performativa, que deixant enrere la noció dramàtica d’acció –la trama–, planteja aquesta mateixa com la forma de l’aparença, és a dir, com la manera en què apareixen (o es manifesten) les idees a escena. Alhora, aquesta aparença és, al seu torn, el mecanisme pel qual s’estableix la relació amb l’espectador a través del diàleg necessàriament viciós entre l’espectacularitat i la mirada aliena, basat en l’estructura crítica de la hiperconsciència. En aquest context, per tant, la dramatúrgia té a veure amb una acció que no és gestual ni performativa (ni té res a veure amb la narració), però que s’amaga justament en el gest performatiu de l’acte escènic mateix: accionar una realitat intangible.
Søren Evinson indaga en l’exhibició del cos en la societat de consum contemporània
Actual artista associat al Mercat de les Flors, del 30 de gener al 2 de febrer, la Casa de la Dansa dedicarà un programa expandit de tres peces a Søren Evinson: l’estrena de Vanity Poverty Revenge, Just Desire (2021) i A Nation is Born in Me (2018). Una estrena i dos solos que es presenten a tall de retrospectiva de l’artista i que indaguen en l’espectacularitat i l’exhibició del cos en la societat de consum contemporània, en què la dramatúrgia més acarnissada amb l’espectador s’articula a partir de l’exposició d’una sèrie de fenòmens culturals, socials i polítics que revelen de forma crítica les misèries d’Occident amagades en les seves expressions més estilitzades.
Si a Just Desire i A Nation is Born in Me Evinson explorava el fetitxisme intrínsec al concepte de “nació” i els objectes de consum, a l’estrena de Vanity Poverty Revenge (un trio en el qual Evinson ja no serà a escena, i s’afegeix la projecció com a element escènic) s’aborda el fetitxisme del cos i la moda en el món de l’alta costura, prenent la passarel·la com a dispositiu performàtic. Sense dubte, una bona oportunitat per veure l’evolució d’un artista que no ha deixat de capficar-se en les estructures més fosques del poder i la psique humanes.
