Sis peces d’autoria singular configuren un itinerari d’artistes que –encara que sembli mentida– la casa gran de la dansa encara no havia coproduït: un mapa de llenguatges que van del pop al perreo còsmic, del món físic a la vacuïtat del postinternet
Amb la col·laboració del Mercat de les Flors.
Perdón (20 i 21 de febrer)
Són un dels fenòmens del moment, no només pels seus espectacles, també per ser els DJ de totes les salses. Losinformalls (Pere Joseph i Luis García) afirmen que fan “dansa amb faltes d’ortografia”, però en realitat porten el moviment cap a un terreny híbrid en què el cos és un camp de proves i un mapa de recerca lúdica. Perdón, el seu impactant manifest, proposa una declaració d’amor i odi a la dansa, explorant els límits de la creació artística, la llibertat de l’intèrpret en escena i la seva relació amb el públic. El xou esdevé un espai per a la incomoditat –sense victimismes ni moralismes– on allò que és bonic pot transformar-se en grotesc i vulnerable.
Caribe Mix ’23 (25 de febrer)
Mar Garcia i Javi Soler parteixen d’un somni frustrat de ser superestrelles del pop per construir Caribe Mix ’23, una peça que posa en escena la gravació del videoclip de la cançó original No Se Va a Pegar (Pop-Star). L’espectacle s’alimenta de la utopia de la ficció i juga amb el que habitualment queda fora de camp: les transicions, els errors, la cara B de les pop stars que el consum compulsiu de streaming acostuma a esborrar. A partir del diàleg entre moviment i so, i d’una escriptura escènica molt lligada a la partitura, el duet proposa una immersió en el cànon musical mainstream i en l’imaginari col·lectiu que ha modelat tota una generació.
Cut One’s Teeth (26 de febrer)
Qui no conegui la feina de Mabel Olea, una de les coreògrafes de més projecció del moment, ja triga a comprar entrada. Cut One’s Teeth, peça en procés de creació presentada dins del projecte TT Tenir Temps, parteix del modisme anglès que al·ludeix a aprendre alguna cosa des de zero
–tota una proclamació artística d’Olea– i fer servir l’escena per descobrir el món. L’obra vincula la seva imatge amb la d’un diamant i segueix el recorregut que transforma un mineral en brut en una forma polida. Amb una proposta de moviment precisa i hereva de l’imaginari de la dansa clàssica, Olea talla, esculpeix i redefineix el cos com si fos un mineral que es forma a si mateix.
NO/MAS/SACRE (27 i 28 de febrer)
Ja teníem ganes que Reinaldo Ribeiro contagiés el Mercat de la seva energia desbordant. NO/MAS/SACRE és una peça que parteix del triangle clàssic de piano, pianista i ballarina per dinamitar-lo des de dins. El que comença com una disposició reconeixible es transforma en un ritual vertiginós en què el so i el moviment es desafien constantment, barreja lúdica mig grotesca, mig transgressora. Ribeiro, que defineix part de la seva pràctica com a “perreo còsmic”, investiga aquí els límits del cos i les tensions que travessen el present des d’una mirada decolonial i feminista.
Navaja (28 de febrer)
Estem davant d’un autoretrat escènic que explora les poètiques sexoafectives d’una generació educada entre algoritmes i pantalles. Així és la proposta de laSADCUM, Navaja, formada per cinc intèrprets —els LOINKS— que emprenen un (no)viatge en tres actes dins d’una demo digital interrompuda, un espai mitjà programat que actua com a mirall de l’adolescència postinternet. Una combinació de dansa, corporalitat expansiva i imaginari virtual que ha estat guardonada amb el Premi DansaCat 2024 i el Pedra Viva 2024.
Angelical (1 de març)
Un solo en procés de creació que construeix un paisatge plàstic des del cos i la presència. María Jurado presenta al Mercat Angelical, peça en què temps, converses i rastres de nostàlgia conviuen per confondre la línia entre immobilitat i moviment, entre pausa i la tensió que generen la precarietat i l’alienació quotidiana. La creació es desplega com un oasi temporal, una al·lucinació escènica que insisteix en la materialitat del gest i en la capacitat del solo per generar un món propi. Així és Jurado, artista i coreògrafa que transita entre la dansa conceptual i la performance, i que converteix cada solo en una geografia íntima.
