Ha parit espectacles com Sé de un lugar, Jo mai o Cleòpatra. Ha dirigit als Íntims Produccions – una de les joves companyies que cal tenir en compte-, i ha fet el salt definitiu a l’anomenat ‘teatre comercial’ amb La calavera de Connemara. Ara indaga en l’amor en temps de precarietat a Esmorza amb mi. L’espectacle, que es podrà veure fins al 10 de juny a la Sala Beckett, posa el focus en com podem tornar a creure i com pot tornar a néixer l’amor. Aquestes són algunes de les claus del seu teatre.
L’amor (generacional). És una de les constants. El gran tema de moltes de les seves obres. Sigui amor de parella o entre amics. L’amor, sempre l’amor. Els personatges d’Iván Morales són com nosaltres i és inevitable que ens hi sentim reflectits. Potser massa i tot. S’estimen, però potser no en saben més. Es troben, es busquen, es perden. Si a Sé de un lugar investigava si és possible l’amor després de l’amor, ara reflexiona sobre allò que ens uneix i com podem tornar a creure-hi, com pot tornar a néixer aquest amor.
L’altra Barcelona. Si Cesc Gay és el gran retratista de la classe mitjana urbanita, Iván Morales ho és de la classe baixa i de la desapareguda classe mitjana-baixa. Dels que constantment viuen immersos en la precarietat, dels que s’han de buscar la vida. La Barcelona de Morales no és la que ens ensenyava Woody Allen a Vicky Cristina Barcelona o la de ‘Barcelona, posa’t guapa!”. És la del Raval més autèntic, la dels bars i la dels “comerços invisibles”, la del trap i la prostitució. Una Barcelona underground que ens recorda a la dels 80. La que veiem i la que no veiem. Morales ens demostra que el carrer està ple d’històries.
El teatre de l’emoció. Morales mai s’oblida del que som, del que sentim. De fet, està convençut que el teatre pot ser una eina de transformació íntima i de transformació social. Sigui en espectacles de petit format com Esmorza amb mi o en d’altres més comercials (deixeu enrere prejudicis, sisplau) com La calavera de Connemara, Morales mai s’oblida de l’emoció. Ens col·loca fora de la nostra zona de confort i, per a o per b, ens obliga a pensar-nos, a redescobrir-nos.
Els joves. I no només en espectacles concrets com Jo mai o Wasted. Morales ha anat més enllà i ha creat losMontoya. (pantalla & escena): una productora que vol ser una plataforma on aixecar projectes teatrals i audiovisuals de vocació popular i rigorosa, que puguin ser atractius per al públic que no arriba als vint anys o els que just acaben d’arribar a la quarantena. Ells creuen que la gent jove del nostre país necessita i es mereix una narrativa pròpia, ideològica, artística i també industrialment, feta amb la màxima ambició creativa i artesanal possible.
La música. Cada espectacle té un estil, una cançó. Fixeu-vos-hi. Sé de un lugar de Triana per l’espectacle del mateix nom , Pyramid de Frank Ocean per a Cleòpatra. També a Jo mai la música era un element imprescindible. I Esmorza amb mi està inspirada en el hip hop anglès de la classe mitjana. Però no només això: el text parteix d’un univers que barreja – com moltes obres de Morales -, una pila de referents que rebenten prejudicis: de les lectures de Baumann a les pel·lícules d’Arnaud Desplechin.
