La mostra que dirigeix Tena Busquets reforça el seu caràcter verd i sostenible en una reorientació pospandèmica que mira més a l’exterior
A menys de 20 minuts del centre d’Olot trobem el paratge dels Tossols, ondulacions de terra volcànica esculpida a la vora del riu Fluvià, un bosc solemne que aquests dies desperta tímidament a la primavera amb un verd intens. Un petit grup d’espectadors es desplaça per un sender estret i de sobte comencen a emergir estranys personatges vestits de vermell. Són les intèrprets de la companyia escandinava Acting for Climate, que al seu espectacle Bark utilitzen els arbres per a les seves acrobàcies tranquil·les. Les dones emergeixen de sota el fullam o s’enreden entre les branques, i les cançons que interpreten qüestionen el sentit que li donem al temps, l’espai efímer que ocupem a la terra. Circ, música i contemplació, una hora per gaudir de la natura en combinació amb danses aèries i equilibris, un site específic que planteja noves formes de relacionar les arts escèniques i els magnífics paisatges que envolten la capital de la Garrotxa.
Si durant el confinament el tòpic deia que la natura va recuperar el que era seu, ara amb la pandèmia amortitzada el Sismògraf torna a ocupar el seu espai com a primera cita crucial del calendari de festivals catalans. Ho fa en permanent transformació però sense perdre l’esperit slow i sostenible que el caracteritza, potenciant-lo fins i tot. Pel camí dels últims anys d’incertesa, la mostra ha perdut l’etiqueta (i el suport) com a cita estratègica de la dansa del país, això ha permès enguany un cartell més reflexiu, amb una concepció més amplia de la idea de moviment, amb més presència de companyies internacionals i menys preocupació per les lògiques internes del mercat de programadors. El Sismògraf s’ha tornat més Sismògraf.
Quan la passejada-espectacle vora riu acaba, part dels espectadors es dirigeixen cap a l’Estadi Tussols Basil, una joia arquitectònica integrada en el paisatge amb gran cura, una obra de l’estudi local RCR, guanyadors del Pritzker. Amb el marc de la roureda de l’interior de la pista d’atletisme, colpeix la presència dels ballarins de la companyia francesa Gratte Ciel. Enfilats en llarguerudes perxes metàl·liques i vestits amb vols vermells, els tres intèrprets principals semblen roselles que a poc a poc comencen a vinclar-se al so de la música. L’hipnòtic balanceig de l’espectacle RoZéO s’integra de forma orgànica entre els moviments de les branques, ondula a través dels cops de vent i s’atansa a un cel amenaçant que no va arribar a castigar amb pluja els espectacles de dissabte. Fins i tot la meteorologia sembla acordar-se per potenciar la relació de les propostes i l’aire lliure, l’escenografia natural.
Ciutat i perifèria
L’espectador pot plantar-se un dia qualsevol a Olot i deixar-se portar. La major part de les propostes són gratuïtes i els comptats espectacles de pagament mantenen preus accessibles. Qui no vulgui caminar fins als paratges de la rodalia tot desbordant el comptador de passos del mòbil, pot dedicar-se a escorcollar la ciutat a la caça d’obres amb una durada general per sota dels 60 minuts, fàcils de combinar. No s’hi troben les molestes aglomeracions i la gentada d’altres festivals.
Quan toquen les 22 h, un grup de cinc dones vestides de forma elegant remunta tranquil·lament la rambla del Firal. A la mà porten serres i quan arriben a la zona acotada per als espectadors comencen a serrar les potes de fusta de les cadires que les esperen. Els equilibris es van complicant mentre progressa la feina, i mantenir la compostura en una situació tan absurda provoca, alhora, reflexions d’impacte i un esbojarrat clima d’hilaritat. L’espectacle A String Section de la companyia anglesa Reckess Sleepers és una mostra del bon nivell general de l’edició 2022: propostes senzilles, idees potents i fresques que no necessiten grans infraestructures ni muntatges desproporcionats.
És també el cas de l’obra De una en una [versos sobre un tejado errante], de la companyia Métrica Bárbara, que juga amb el moviment, el so i la plasticitat d’un conjunt de teules de fang. Els espectadors guarden un silenci gairebé reverencial, entren en el joc artesanal i pausat de la proposta com si l’art que les inspira fos una peça més per encaixar en el trencaclosques urbà. Tena Busquets, directora del Sismògraf, treballa de forma acurada la relació de cadascuna de les peces amb l’entorn que les acull, i això es nota de cara a gaudir-les. Festival i ciutat interactuen en una simbiosi difícil d’assolir si no s’articula la feina des del respecte i el coneixement de cada racó, tant de l’entorn urbà com de la seva perifèria.
En els marges de la relació entre la ciutat i els seus habitants se situen propostes com Runa d’Amer Kabbani, que aprofita el descampat de Can Jombi per reflexionar al voltant de la idea de cultura i el procés de (de)construcció de les identitats. Cos i objectes, paraules i pedres, tot forma un fris entre el circ contemporani i la poesia que no sempre sap trobar l’equilibri oportú. També posant el focus en els marges dels oblidats s’expressa la peça Nest de Marie Gyselbrecht. Aquesta integrant de la companyia Peeping Tom trasllada l’univers oníric de la companyia al pàrquing de l’escola de Sant Roc. Un cotxe solitari que serveix de llar, un xoc entre el sistema i els exclosos. Mecànica sexual amb automòbils com sortida de Crash de Ballard, o de la més recent Titane. Dansa urbana que es mou com un somni de Lynch mentre decau la llum del dia i la nit deixa entreveure les costures mal apedaçades de la marginació.
Noves narratives del cos
“El festival que detecta el moviment” vol establir noves formes de mesurar la dansa més enllà dels paràmetres clàssics de la música ballada. Cuir de la companyia francòfona Un loup pour l’home mostra la força de dos cossos masculins que freguen els seus límits i es retorcen en puixant equilibri. Sotmetiment, rebuig i atracció van descompensant les piruetes i els impossibles equilibris desafien la frontera del que és físicament suportable. No calen paraules quan el cos i el seu llenguatge articula un discurs essencial, una mecànica universal.
En el pol oposat trobem Papillon d’Àngel Duran, un espectacle que fa voltes a la cibernètica relació que manté l’home amb la tecnologia. Amb una estètica anys vuitanta molt efectista, cos, llum i pantalles ballen una coreografia desigual i un punt pertorbadora. I en clau més positivista, Paramecis i meteorits, de Xesca Salvà i Marc Vilanueva Mir, una conferència performativa un pèl dispersa que exalça les teories de la biologia cooperativa de Lynn Margulis. La cèl·lula com a primer i últim espai del moviment, reflexió essencial de les arts vives en un festival que redobla l’aposta pel discurs verd i orgànic.
Abril florit
Tot i que el festival ja ha finalitzat el seu cap de setmana gran d’”explosió” d’espectacles i nits màgiques, algunes propostes artístiques del Sismògraf continuaran al llarg d’abril, expandint-se cap a municipis pròxims com Mieres, Sant Feliu de Pallerols, San Joan Les Fonts, Les Planes d’Hostoles i Sant Jaume de Llierca, i fins i tot a Barcelona, ja que el Mercat de les Flors programarà Infinit de la companyia Humanhood entre el 21 i el 24 d’abril.
En la valoració d’aquesta edició més verda i reflexiva Tena Busquests s’ha felicitat per recuperar els nivells de públic previs a la pandèmia, amb pràcticament totes les activitats amb entrades exhaurides: “Creiem que tot el públic ha acollit i ha entès molt bé la nova orientació del festival”, ha dit. El Sismògraf treu pit com a cita sostenible i aconsegueix reforçar la seva línia com la cita d’autor més singular i millor integrada del circuit.
