Crònica del debat sobre la manca de públic celebrat el passat dimarts 17 de maig a la Muriel organitzat per la revista Entreacte i el portal Recomana.cat.
La pregunta del milió no és senzilla de respondre, però sempre és reconfortant saber que no ets l’única persona que te la fas. Potser això és el que va generar tanta expectativa en el debat organitzat per Entreacte i Recomana el passat 17 de maig al bar La Muriel. L’acte va acabar sent una conversa semiterapèutica entre una cinquantena de professionals de diferents generacions, des d’emergents fins a veterans amb trenta i cinquanta anys de carrera.
Creadores, productores, comunicadores, periodistes culturals, gestores i fins i tot algun espectador entregat van voler participar en el primer debat presencial sobre la qüestió. Bé, no hi eren totes. Les grans absents van ser les administracions com l’ICEC, que va declinar la invitació. Així, els únics representants del poder executiu van ser la ponent Maria Lladó, directora de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull, i Pep Vives, director general de Creació, Acció Territorial i Biblioteques, que va estar present entre el públic tot i que no va voler intervenir-hi.
Molta oferta, poca demanda
Precisament una de les crítiques que es va sentir més durant el debat és la falta de voluntat política. Aspectes com les dificultats burocràtiques o les polítiques centralistes (fomentar que el públic vagi a Barcelona en lloc de generar teixit creatiu local) generen un empobriment del sector. Un altre problema és la sobreproducció, amb alguns números que parlen per si sols: només entre les 200 membres de la Xarxa de Professionals de la Producció, un grup orgànic de suport gremial, ja hi ha entre 800 i 1.000 iniciatives escèniques en marxa. En la mateixa línia, David Marín, director de la Nau Ivanow, explicava que l’any passat van rebre més de 150 peticions per assajar a l’espai: “Si donéssim només dos dies a cada companyia ja ompliríem tot l’any”. Més enllà de l’efervescència creativa, l’excessiva producció ve imposada per un sistema de subvencions que només permet obtenir ajudes si es generen noves creacions. En aquest sentit, Marín plantejava alternatives que fomentin un cert temps de recerca, de manera que les propostes es dosifiquin sense que això compliqui la supervivència de les companyies. Andreu Rami, creador i comunicador, incidia en com aquest excés d’oferta fa que les exhibicions siguin massa curtes: “Al final qui més favor fa perquè la gent s’interessi pel teatre és Joel Joan amb Escape Room, que està tres anys en cartell i pot fer que la gent s’ho passi bé. Una sala que té espectacles cada dues setmanes li parla a la gent convençuda”, declarava.
La presència del teatre als mitjans generalistes cada cop és menor, amb contínues desaparicions de projectes, reduccions d’espai i poques lectures
Aquesta gent convençuda correspon a un 7% de la ciutadania barcelonina que reconeix anar al teatre. Què fem per captar el 93% restant? La comunicació és clau i està minvada per diverses bandes. La presència als mitjans generalistes cada cop és menor, amb contínues desaparicions de projectes (la publicació Butxaca, el programa televisiu Àrtic), reduccions d’espai i poques lectures (“els articles menys llegits a Núvol són els de teatre”, lamentava el redactor Jaume Forés). Tampoc ajuda la poca publicitat cultural en l’espai públic, sovint massa cara: “Per començar a sonar a Barcelona has de tenir com a mínim 15.000 euros”, apuntava Rami, que creu que ha d’haver-hi una aposta des del sector públic per a la difusió dels espectacles concrets: “Hi ha campanyes institucionals que fomenten el consum cultural, però és que la gent no vol ‘fer cultura’, vol veure la pel·lícula que ho ha petat, l’obra de què li han parlat”. Amb tot, el creador Pau Roca, director de Sixto Paz, defensava la bona feina comunicativa de les companyies, sempre supeditada als recursos disponibles.
Carn de festival
La comunicació també és clau per fomentar la cultura catalana en clau internacional, un àmbit en què recentment hi ha hagut diversos casos d’èxit. Per a Maria Lladó, representant de l’Institut Ramon Llull, que companyies catalanes com El Conde de Torrefiel, Agnès Mateus i Quim Tarrida o La Perla 29 hagin triomfat als festivals més importants d’Europa és el resultat d’un treball de molt de temps per “fer valdre la creativitat i la professionalitat de les arts escèniques del país”. Tot i això, encara queda feina per fer. El creador Txalo Toloza, també present a la sessió, comentava que fa anys que gira per Europa però amb limitacions: “Som carn de festival. Omplim perquè fem dues o tres funcions a l’any, quan ens programen en temporada no ve tanta gent”.
Un dels temes més controvertits va recaure en la responsabilitat de l’artista a l’hora de pensar en continguts que siguin atraients per al públic. Ricard Pedreira, exgerent del Teatre Lliure, veia imprescindible programar pensant en el respectable: “Si no interesses al públic, fes-t’ho mirar”. El creador Francesc Cuéllar opinava que s’ha de desromantitzar la professió i buscar-hi una visió més empresarial: “És molt bonic fer el que estem fent, però ens estem quedant sense gent, potser necessitem fer ‘productes’ durant un temps”.
A l’altre extrem, Marta Oliveres, creadora cultural fundadora de la productora El Álamo, creu que la responsabilitat és dels programadors, dels quals critica que decideixin arbitràriament què és el que el seu públic “està preparat” per veure. Un altre problema a què apuntava és la diversificació de continguts i la pèrdua d’espais amb segell propi i públic afí: “En aquesta ciutat tots hem començat a fer de tot, i això dispersa la parròquia, que ja no saben on han d’anar”.
Per a Pau Estrem, director del Danseu Festival i representant de la Xarxa de Productores, hi ha molta tendència a fer espectacles per a la gent del sector sense tenir en compte el context. En aquest aspecte, reivindicava la figura professional dedicada a la distribució, cada cop menys freqüent i que hauria de ser clau durant tot un procés artístic. Pel que fa a les sales, el programador amb qui Estrem vol treballar ha de tenir “un projecte artístic d’exhibició que dialogui amb el meu projecte artístic de creació”, cosa que no sempre passa.
Escoltar el públic
Se m’acaba l’espai i no he parlat d’altres temes que van sortir, com ara la falta de curiositat del públic, la situació postpandèmica o les polítiques de preus. Podria seguir, i de fet així ho vam fer: tres hores després de començar el debat encara hi érem un bon grapat dels assistents. Acabo breument amb una reflexió que va fer Jordi Muntada, espectador apassionat que va assistir a la trobada: “Tinc la sensació que encara hi ha una desconnexió entre el públic i tot el món del teatre”. Després que tots els professionals hi hagin dit la seva, potser el següent pas és preguntar a la peça de l’equació a la qual volem atreure.
