Els autors del reportatge Vint anys d’abusos sexuals a l’Aula de Teatre de Lleida expliquen la gènesi de la investigació coincidint amb l’estrena del documental El sostre groc d’Isabel Coixet.
La primera trobada va ser a la plaça Osca de Barcelona. La Violeta va buidar-ho a tota velocitat, donant per fet moltes coses que l’Albert desconeixia i que aquell dia no va atrevir-se a preguntar. Al cap d’unes setmanes, en què no havíem avançat res, la conversa es va repetir. Aquest cop per telèfon. “Posa-t’hi ja, perquè sempre passa el mateix, necessitem decidir i fer”, va deixar anar ella. Dit i fet. Aquella tarda, a la rambla de Catalunya, es va produir l’empenta necessària per engegar una investigació que no sabíem on ens duria. Fins que el divendres 7 de febrer del 2020 l’Albert va plantar-se a Lleida per parlar amb la Cristina, la Marta i la Goretti. Aquell dia vam entendre la magnitud del que havia passat a l’Aula de Teatre de Lleida. Aquell no era un cas més.
Feia mig any que investigàvem els abusos a les arts escèniques. La recerca havia començat l’octubre del 2019 durant una conversa al menjador del diari Ara, amb molta menys èpica de la que, sovint, ens atorguen als periodistes d’investigació. Feia un temps que l’Albert treballava destapant abusos en diferents àmbits —havia tocat l’Església, la política i l’esport—, quan va llançar la pregunta que ho va engegar tot: “Si als Estats Units hi ha tantes actrius que estan alçant la veu per explicar els abusos que han patit, com pot ser que a Catalunya només hi hagi silenci?”. Uns dies després vam començar a indagar a porta freda, enviant un missatge genèric de Whatsapp als contactes que teníem del món de la interpretació i contactant molta altra gent a través del correu i les xarxes socials.
El cas de l’Aula de Teatre de Lleida era diferent de la resta, perquè les noies s’havien unit i, juntament amb el col·lectiu Dones a Escena, van decidir denunciar juntes el 2018. Quan la Fiscalia va arxivar el cas perquè havia prescrit —malgrat constatar en el seu escrit que “els fets han estat provats”—, elles van trobar en l’Ara una via per narrar la seva història. Fins aleshores, ni la justícia ni la ciutat les havia volgut escoltar. El reportatge es va publicar el maig del 2020, explicant aquella història que Lleida havia volgut silenciar i sumant-hi una desena de testimonis més: els abusos havien seguit durant pràcticament una dècada més amb altres menors. Els noms de les noies els vam posar al principi de l’article per evitar, en la mesura del possible, que s’identifiqués individualment el que cadascuna d’elles havia patit: la majoria no havia explicat als seus el que realment havien viscut a l’Aula. Uns dies després de la publicació, la Isabel Coixet va citar-nos a la seva oficina. Estava commoguda pel reportatge i decidida a convertir-lo en una història audiovisual, si ens semblava bé. Nosaltres li vam dir que no necessitava el nostre permís, sinó el de les noies: “Si elles diuen que sí, nosaltres pugem al vaixell”.
Posar cara a la història
El viatge d’El sostre groc ha estat transformador en molts sentits. L’Aida, la Violeta, la Cristina, la Goretti, la Marta, la Sònia i la Míriam ens han ensenyat que el dolor dels abusos no desapareix, però que per damunt seu preval la força i la determinació de trencar el silenci, posar-hi paraules i dir a la societat que elles no en tenien cap culpa i que el que van patir ni era normal ni ha de tornar a passar. Allò no era teatre. Amb el documental es van atrevir a posar cara a la seva història, a mirar les càmeres i relatar tot el que van viure. Els seus testimonis van desmuntar la impunitat d’un professor, Antonio Gómez, que va aprofitar-se de la seva autoritat per abusar dels seus alumnes durant 20 anys.
Després de l’estrena d’El sostre groc al Festival de Sant Sebastià, un matrimoni es va apropar a la Goretti per donar-li les gràcies. Ell, emocionat, li va demanar si la podia abraçar. Aquell gest, tan anecdòtic i alhora tan fonamental, reafirma la necessitat d’explicar la mateixa història mil vegades fins que ningú s’hi senti emmirallat, fins que els abusos deixin de ser part del sistema i es converteixin en un record remot del nostre passat.
