De Tàrrega a Viladecans, són moltes les localitats catalanes que organitzen mercats i festivals d’arts de carrer. I, malgrat això, fins fa pocs anys, Barcelona, implicada sempre en tota mena de celebracions artístiques, no acabava de trobar el marc adequat per emparar una mostra de teatre, dansa i circ a l’aire lliure. La situació va canviar el 2010, quan, coincidint amb les festes de la Mercè, les activitats escèniques que s’hi programaven van reunir-se sota el paraigua del Mercè Arts de Carrer-MAC Festival. Marta Almirall, coreògrafa i directora del MAC, ens parla de la filosofia, els objectius i la consolidació d’aquest projecte artístic.
La Marató de l’Espectacle, Dies de Dansa o Interferències són algunes de les cites a l’aire lliure que, temps enrere, Barcelona acollia en els mesos en què el bon temps convida a gaudir de l’espectacle de la ciutat. A les portes de la tardor, també les festes de la Mercè oferien alguns espectacles de carrer per a tota la família, com una tradició més de la festa major. Però, arribat l’any 2008, el nomenament de Marta Almirall -coreògrafa, directora artística de grans esdeveniments i fundadora de Roseland Musical- com a cap del departament de Festes i Tradicions de l’Institut de Cultura, va donar impuls a aquesta programació escènica, que en només dues edicions va agafar entitat pròpia. Aquell any vaig obrir quatre espais, la Ciutadella, el Canòdrom, la Fabra i Coats i el Museu Marítim, amb la intenció de fer una programació d’arts de carrer que tingués continuïtat a la Mercè, explica Almirall. L’oferta d’espectacles que hi havia fins aleshores necessitava una renovació, nous formats d’arts escèniques, noves franges de programació i, sobretot, la incorporació de les noves tecnologies, cada vegada més integrades en la creació artística. En aquest sentit, la primera temptativa va ser el mapping a la plaça de Sant Jaume, que al 2008 va projectar imatges a la façana de l’Ajuntament per primer cop, i que avui dia és ja un imprescindible de la Mercè. Va ser el primer mapping que es va fer a l’Estat espanyol, continua. Recordo que no les tenia totes quan vaig plantejar fer-ho, però es va provar i va ser tot un encert.
En només dues edicions, dèiem, la Mercè va passar d’oferir espectacles ocasionals de carrer a incloure al seu cartell un nou logo, el del MAC Festival.
Sí, el nom el va tenir entre els anys 2010-2011, però la meva idea des del primer dia va ser constituir-lo en festival. Per a mi era molt important connectar la cultura amb la gent, i l’espai democràtic per excel·lència és el carrer. El repte, i també la responsabilitat, era programar companyies i espectacles de qualitat.
Quina ha estat l’evolució del festival aquests anys?
Ha anat creixent, tant en popularitat com en nombre d’espectacles. I, el que és més important, el MAC s’ha consolidat internacionalment. Molts artistes volen participar-hi i venen programadors a veure què fan. El MAC no és un mercat, però si una plataforma, i cada any hi ha espectacles que, després de veure’s a la Mercè, van a altres festivals o fan gira.
Els backstage són l’espai de trobada entre programadors i artistes. Allà s’estableixen els contactes, neixen les complicitats. I aquest és, en definitiva, un dels èxits del festival. M’agrada treballar al costat dels artistes, és una cosa fonamental. Facilitar-los la relació amb els programadors, els productors, amb els centres de creació. Aquest any, per exemple, la Cúpula Fulldome és una realitat perquè la Mercè 2014 va estrènyer llaços amb la Société des Arts Technologiques [SAT] de Mont-real. Aquests llaços que la Mercè va estrènyer van fer possible que la companyia catalana Eyesberg Studio, artífex de la cúpula que, per uns dies, acollirà la Ciutadella rebés una beca de la SAT per perfeccionar-se en la tècnica de la projecció immersiva.
El MAC es concentra, bàsicament, a la Ciutadella i al Castell de Montjuïc. Podria crèixer geogràficament, en altres edicions?
Penso que seria molt oportú, perquè l’augment d’espectacles i l’afluència massiva de gent ha deixat petita la Ciutadella. Cada any hi van uns 240.000 espectadors…
Aquest any, a més de la Cúpula Fulldome, la Ciutadella té reclams de caire tecnològic molt poderosos…
Sí, la Porta estel·lar de PlayMID, una proposta audiovisual dintre de l’Avión Navecultural, Narcissus, de Franc Aleu i Joan Bofill, una reflexió sobre el narcisisme modern, un gran monument a les selfies que convidarà a la gent a interactuar… Però també són reclams els espectacles de dansa, de circ, de cabaret, els que barregen diferents llenguatges… Jo recomano tothom que no es perdi res del que fem al Castell de Montjuïc, perquè a banda del virtuosisme i l’originalitat dels artistes de circ que hi trobaran, hi haurà molt d’humor i s’ho passaran bé.
Parlaves abans de la importància de treballar al costat de l’artista… El MAC també treballa amb els centres de creació.
I tant! Aquest any hem volgut que centres com La Central del Circ o La Poderosa formessin part de la Mercè, perquè la gent de la ciutat sàpiga que al darrere dels espectacles hi ha uns espais on es creen. I cada any fem una crida entre associacions artístiques professionals perquè ens facin arribar propostes.
No podem acabar aquesta entrevista sense demanar un balanç, una opinió sobre el que el MAC representa per a una capital com la nostra. A Marta Almirall no li cal pensar la resposta, la coneix molt bé: A Barcelona li calia un festival d’aquestes característiques, un festival d’arts de carrer amb una personalitat pròpia, moderna, urbana. Un festival visual, en el qual la tecnologia d’última generació jugui un paper destacat. Nosaltres fa ja vuit anys que la vam introduir al programa, molt abans que altres fires i festivals, que tot just han començat a oferir espectacles tecnològics…
