La Mostra Igualada tindrà lloc del 4 al 7 d’abril
Ni la disciplina ni el format. Perquè ho toca tot. A diferència dels altres cinc mercats estratègics a Catalunya, el que caracteritza la Mostra Igualada és l’edat dels espectadors. Posant en pràctica el “digue’m quants anys tens i et diré què has d’anar a veure”, la fira estructura la programació en quatre franges: a partir de 3 anys, de 6 anys, de 12 anys i per a tots els públics, amb capes de lectura per a tothom. La Mostra concentra en quatre dies el bo i millor de l’escena infantil i juvenil i és el punt de referència dels professionals, que tanquen a Igualada el 30% de la contractació del sector. Aquest abril bufa les 30 edicions, una bona ocasió per preguntar-nos d’on ve, com és i cap on va el sector
De la promoció del català a mercat estratègic
Catalunya compta amb una llarga tradició en teatre infantil. Autors consagrats com Adrià Gual, Àngel Guimerà i Josep M. Folch i Torres s’hi dedicaven a principi del segle passat. La primera gran experiència en l’àmbit ens remunta al Cicle de teatre per a nois i noies de Cavall Fort que la popular revista va organitzar entre el 1967 i el 1987 majoritàriament al Romea. El seu èxit va desencadenar una eclosió d’iniciatives a partir dels anys setanta, entre les quals hi ha el naixement del Moviment Rialles de Catalunya (Terrassa, 1972) –un dels circuits d’espectacles més antics d’Europa– sota l’empara d’Òmnium Cultural. A través d’obres lúdiques, formatives i de qualitat, Rialles volia contrastar el boom de la temuda televisió i promoure el català a les acaballes de la dictadura. El Moviment va estendre’s ràpidament pel país i es va implantar amb l’empenta de grups de voluntaris locals que van posar en marxa una programació quinzenal als seus municipis.
El naixement de la Mostra
L’octubre de 1989 el nou coordinador del Moviment, Pere Fontanet, proposa transformar l’aplec que cada any feien en un poble diferent –llavors ja en són 45– en una mostra de teatre, també itinerant. Així, a més de reunir-se, aprofitarien la trobada per veure espectacles. Igualada, que s’havia sumat al Moviment des de l’inici i destacava per la bona predisposició del grup, era la propera seu de l’aplec i va convertir-se, amb entusiasme, en l’escenari de la primera Mostra. El 1991 la fira es va celebrar a Terrassa, el 1992 a Sabadell i el 1993 havia d’establir-s a Manresa, però, com que no va trobar el suport necessari, va tornar a Igualada, d’on ja no s’ha mogut.
Les Mostres de Xarxa i Rialles
El 1995 el xoc entre el Moviment Rialles i Òmnium Cultural provoca una escissió a Rialles, de la qual sorgirà un nou grup: la Fundació Xarxa d’Espectacle Infantil i Juvenil de Catalunya. Un total de 52 pobles van passar a integrar la Xarxa, mentre que 7 van romandre a Rialles.
Del 1996 al 2005 totes dues entitats van continuar organitzant la Mostra, de manera que n’hi havia dues: la Mostra de la Xarxa, que tenia lloc entre el maig i el juny a Igualada, i la Mostra de Rialles, entre el setembre i l’octubre a Cerdanyola del Vallès (l’últim any va ser a Sabadell).
La unificació de la Generalitat
El 2006 l’Institut Català de les Indústries Culturals (actual ICEC) unificaria les dues mostres per regular el sector, i convertiria la Mostra Igualada en la fira de referència nacional del teatre infantil i juvenil. Organitzada per la Generalitat i l’Ajuntament d’Igualada, es dotaria de més recursos i d’un equip professional, amb la qual cosa posaria fi a 16 anys de voluntariat, que va rebre el canvi com un cop molt dur. No obstant això, els voluntaris són encara avui una peça fonamental de l’engranatge de la fira, ja que col·laboren en diverses tasques com el control d’espais o, fins i tot, acollint artistes a casa.
El teatre infantil i juvenil s’ha tret de sobre l’etiqueta pejorativa que el titllava de gènere menor
La professionalització i expansió del sector
Ha costat i encara hi ha camp per córrer, però el teatre infantil i juvenil (també familiar o per a tots els públics) s’ha tret de sobre l’etiqueta pejorativa que el titllava de gènere menor. Freqüentment se l’havia anomenat la Ventafocs, l’aneguet lleig o el germà petit de les arts escèniques, però la qualitat de les produccions i la reivindicació dels professionals de l’àmbit estan contribuint a la merescuda reconsideració.
S’ha acabat l’intrusisme dels grups de cap de setmana que fa 20 anys en degradava la imatge. Amb la premissa “total, és per a nens” tothom s’hi atrevia. Ara les creacions són respectuoses amb el públic –que no per ser baixet és totxo– i cobren més pes, i fins han arribat a tractar temàtiques tabú (assetjament sexual i escolar, dol, adopció, guerra, etc.) amb el convenciment que els més petits ho poden entendre tot si se’ls explica adequadament. Igualment, cada cop hi ha més transvasament entre l’escena “d’adults” i la infantil, que incorpora amb naturalitat els seus equips artístics i tècnics, els site specific, les noves tecnologies… Malauradament, el que encara no s’ha equiparat és el preu de les entrades, el caixets de les companyies, la discriminació positiva als premis i l’oblit en les categories “importants”, la presència als mitjans de comunicació…
Actualment hi ha moltes sales, biblioteques, centres cívics, cicles, fires i festivals que adrecen la seva oferta al públic familiar, una programació que es desenvolupa en paral·lel als circuits de la Xarxa, Rialles i la Roda únics a l’Estat– i les campanyes escolars. Aquesta obertura ha comportat una diversificació dels programadors que la Mostra ha sabut canalitzar, nodrint-los amb la més rica varietat de propostes possible, perquè tothom trobi a Igualada allò que busca.
Amb més d’un centenar de companyies professionals, però –que a més de ser altament productives tenen la idiosincràsia de disposar de repertori–, el mercat català no pot absorbir l’ingent volum d’exhibició.
Per generar negoci i facilitar l’exportació, la fira treballa intensament per atraure també programadors espanyols i internacionals amb una llotja amb més de 40 expositors i servei de càtering, jornades professionals, reunions ràpides, un club nocturn, etc. Alhora, enforteix la marca amb la participació activa en altres fires sota la direcció de l’Àrea de Mercats de l’ICEC i teixint aliances amb el conjunt de la indústria escènica (coordinadores, certàmens, associacions –entre les quals hi ha l’AADPC).
Avui dia, la Mostra acull prop de 700 professionals acreditats (sense comptar les companyies participants) i experimenta un valuós “efecte crida” entre els programadors europeus que la posiciona com una cita imprescindible. Pel que fa al públic, aplega al voltant de 30.000 espectadors amb una ocupació de sala superior al 80 %.
Què hi veurem del 4 al 7 d'abril?
