Gairebé sembla l’argument d’una farsa. La institució que vetlla per protegir una cosa tan fràgil com és el record de les arts escèniques no disposa d’un espai permanent per exhibir els seus fons. Dotar d’una seu permanent el MAE (Museu de les Arts Escèniques) és un dels grans reptes pendents del sistema de museus, un deute de les administracions. Baixem al seu magatzem per posar en valor la tasca d’aquesta institució i preguntar-nos pel futur de l’ens dipositari de la memòria del teatre català.
A Barcelona hi ha un museu de la música, del disseny, de la xocolata, de l’eròtica i fins i tot de carrosses fúnebres. No hi ha, però –ni a Barcelona ni a Catalunya–, un espai permanent on puguem acudir a construir-nos una idea sobre la importància passada i present de les arts escèniques en la nostra història. Al Museu Egipci, per exemple, podem admirar tresors d’una civilització antiga del mediterrani, però no podem estudiar ni portar els escolars a aprendre sobre personatges com Margarida Xirgu, Adrià Gual o fenòmens com el Paral·lel del segle XX. I el que és el pitjor, no hi ha ara mateix a l’horitzó cap pla seriós per posar fi a una mancança estructural que s’arrossega des que la col·lecció d’arts escèniques va abandonar el Palau Güell als anys noranta i els fons del museu van deixar de ser accessibles al públic.
La cita és un matí fred de gener a l’Institut del Teatre, institució que comparteix instal·lacions amb el MAE des de l’any 2000, moment a partir del qual s’uneixen fons museístics i bibliogràfics sota un mateix sostre, aparentment provisional. Ens rep Anna Valls, directora del museu i centre de documentació, qui, després d’una conversa explicativa, ens acompanya als magatzems del soterrani. Sota un estricte control de temperatura i humitat, ens esperen centenars de prestatges plens de caixes perfectament ordenades i classificades. N’obrim una i hi trobem un teatrí de Fabià Puigserver. Continuem per un corredor, topem amb dos delicats vestits de dona: un va pertànyer a Montserrat Caballé i l’altre el portava la Xirgu a l’estrena de Doña Rosita la soltera, de Lorca. Fins i tot a un calaix ens mostren una mena de reliquiari que conté el dit de Calderón de la Barca. Són només quatre pinzellades d’un patrimoni d’incalculable valor que roman tancat a un magatzem fins a nou avís.
Memòria viva
Més enllà del seu patrimoni físic, el MAE és una institució viva que compleix la seva doble funció de conservació i centre de documentació. En aquest últim sentit realitza una important tasca de difusió dels seus fons, atén les demandes d’informació i desenvolupa tasques de suport a la docència i la investigació. Com qualsevol altra institució del segle XXI, a hores d’ara es troba immers en un projecte de digitalització per fer que la major part possible dels seus documents es puguin consultar i descarregar per Internet. “Fa 10 anys que estem immersos en aquest repte”, puntualitza l’Anna Valls, “i hem aconseguit ser molt visibles”.
Escena Digital és el seu sistema de gestió, catalogació i preservació d’imatges, un sol model consultable online que agrupa la major part de documents del museu. Falta una part que progressivament s’està registrant, un procés que en casos com la fotografia de vestits és molt lent i que es planifica “quan tenim diners, perquè ara tenim molts menys que en altres temps”, puntualitza Valls. Perquè el MAE també segueix la dinàmica d’estancament pressupostari que afecta la resta d’àmbits culturals catalans i, sense més despesa per fer compres, importants fonts del patrimoni poden acabar dispersades, en mans privades, o van a parar a institucions lluny de Catalunya, amb la dificultat d’accés que això representa.
Però mentre la dotació econòmica no millora, amb les actuals condicions continuen tot un seguit de processos com la conservació de l’hemeroteca de premsa, la base de dades de fitxes d’espectacles i un repte a curt termini, l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques, “un repte de país” per oferir en obert enregistraments d’espectacles i altres materials en vídeo. “Però ara que ja estem a punt de concloure la tasca de la digitalització”, remata Valls, “el repte és la nova seu, obrir el museu pendent”.
Història d’una frustració
El primer pla per tenir un nou museu de les arts escèniques es frustra amb la Ciutat del Teatre de Barcelona, projecte del consistori de Maragall que data de 1997. Abandonat posteriorment, s’hi comptava amb la construcció d’un nou edifici contigu a l’Institut del Teatre per acollir el MAE. Més tard, cap al 2010, es va acordar habilitar la Casa de la Premsa, també a Montjuïc, una idea desactivada per l’ajuntament, que proposa un nou canvi d’ubicació: es volia transformar en museu el Teatre Arnau del Paral·lel. Posteriorment, però, i després d’un altre canvi polític, el govern d’Ada Colau obre un procés participatiu per decidir el futur de l’Arnau. Les associacions que hi participen decideixen descartar l’opció del MAE.
La patata calenta del MAE no encaixa de moment en cap pla institucional, una assignatura pendent que haurem d’arrossegar.
Des d’aquell moment no hi hagut cap idea seriosa sobre la taula. El Pla de museus 2030 de la Generalitat preveia la creació d’un gran museu d’història i arqueologia de Catalunya, fet que suposaria l’hipotètic trasllat de l’actual Museu d’Arqueologia situat enfront del Teatre Lliure de Montjuïc. Aquesta podria ser una seu ideal perquè permetria mantenir la continuïtat d’espai amb l’Institut del Teatre, i no obligaria a partir la biblioteca docent i la de recerca. “El nostre objectiu 2020 passa per fer moltes reunions per, com a mínim, tancar un pacte”, conclou Valls, “però tornarà a haver-hi eleccions i ens manca l’estabilitat política”.
Sense plans a la vista
Des de l’any 2018, el MAE forma part del Registre d’Equipaments Patrimonials Bàsics. No pot pertànyer a la categoria de museus perquè no té exposició permanent, tot i que per dimensió i continguts podria encaixar en la categoria de museu d’interès nacional. Hi ha algun pla a l’horitzó? “Des del Govern no ho tenim previst”, confessa Elsa Ivars, directora general de Patrimoni Cultural de la Generalitat. “Els museus són un sector molt tocat, en estat crític. No hi ha recursos i no tenim prevista una nova inversió.” Ivars reconeix que no ha tingut cap conversa sobre una possible ubicació de l’Arqueològic a qualsevol altre punt de Montjuïc, però reconeix que el MAE “no pot entrar als espais museístics perquè no té espai expositiu”. El peix que es mossega la cua.
Per la seva banda, Joan Carles García Cañizares, responsable de Cultura de la Diputació –institució responsable del MAE–, reconeix contactes amb l’Ajuntament per trobar una seu “preferentment a Montjuïc”, i apunta que “no hauria de ser una atribució de Diputació, com tampoc ho hauria de ser l’Insitut del Teatre. Nosaltres estem disposats a posar diners pel museu, però s’ha d’aixecar un projecte que impliqui totes les administracions, treballar de forma conjunta”. Sigui com sigui, la patata calenta del MAE no encaixa de moment en cap pla institucional. Una assignatura pendent que haurem d’arrossegar, com a mínim, en els pròxims anys.
<strong>I mentrestant...</strong>
Una petita part dels fons es poden visitar a l’exposició La memòria de les arts efímeres a l’Institut del Teatre, espai que al seu vestíbul també acull altres mostres temporals de fons del museu. A més a més, es poden conèixer les actuals instal·lacions del MAE a través de les visites guiades periòdiques, tot i que les més importants tenen lloc durant la Nit dels Museus, prevista pel 16 de maig vinent.
