Una repassada a la fórmula creativa que prolifera l’audiovisual de casa nostra.
Fa pocs anys, la paraula biopic semblava una paraula maleïda. En el seu nom, el cinema nord-americà havia arribat a estandarditzar, més o menys durant les dues primeres dècades del nostre segle, el patronatge d’un tipus de pel·lícula de factura conservadora i escriptura previsible que, en línies generals, es caracteritzava per una voluntat de reimaginar la vida d’algun personatge històric en clau melodramàtica, mostrant les llums i les ombres de la seva personalitat, sí, però també elevant la seva imatge a una mena de triomfalisme hagiogràfic, gràcies, en part, a la bona feina d’algun actor o actriu amb molt d’ofici que, immediatament, es convertia en ferm candidat a l’Òscar. En algun moment, la moda del biopic es va declarar superada. No és que a Hollywood ja no es facin biopics, ni de bon tros, però els anys del boom han quedat enrere. Per paradoxal que això pugui sonar, és ara, quan sembla que la fórmula ja no és un valor a l’alça als Estats Units, que l’estem veient proliferar en l’audiovisual espanyol.
El ‘biopic’ està deixant de ser una etiqueta encarcarada i avorrida per convertir-se en epicentre de narratives contemporànies plenes de potencial
Per la seva tendència a emmirallar-se en la catalogació per gèneres de la indústria nord-americana, el cinema espanyol ja s’havia deixat contagiar abans per la febre del biopic. Els exemples s’integren en un espectre cronològic que va des de Salvador, de Manuel Huerga, fins a Mientras dure la guerra, d’Alejandro Amenábar, dues pel·lícules que, cadascuna en el seu propi registre, van ser dissenyades per complir amb un mateix propòsit: generar en l’espectador la il·lusió d’estar sent testimoni d’un fet representatiu d’un passat històric, tot explotant la narrativa del confrontament de l’individu amb el seu temps, que, en els casos citats, eren dues edats del franquisme. Així s’encunyava un model de producció exitós a les taquilles que convertia la necessitat que tot país té de generar les seves fantasies identitàries en un producte competitiu entre les audiències d’esquerra moderada, perfil middlebrow. Durant molts anys, aquesta va ser la direcció dominant. Ara, però, sembla que els biopics que es fan dins de l’ampli panorama espanyol van d’una altra cosa.
En la frontera entre públic i privat
Amb Saben aquell, David Trueba no ha intentat plasmar les asprors d’una època. De fet, la història en majúscules queda relegada a un segon terme. Així ho demostren les escenes que transcorren durant el matí en què els diaris anuncien la mort de Franco, que se succeeixen entre gestos sobris inscrits en un clima d’aparent quotidianitat. El que ha volgut fer Trueba a Saben aquell no és crear una simbologia de la memòria, sinó travessar el rostre impenetrable del seu protagonista, l’humorista Eugenio, per arribar a trobar, darrere les seves icòniques ulleres de vidres fumats, els ulls silenciosos d’un home enamorat. Això és el que busquen els dos primers plans de l’actor principal, David Verdaguer, que apareixen al principi i al final de la pel·lícula: l’un, davant del mirall d’un camerino, quan es prepara per sortir a actuar; l’altre, agafat al volant del cotxe, mirada a càmera, plorant llàgrimes honestes després del funeral de la seva dona. Tot el film es configura en el diàleg entre aquestes dues imatges vibrants, que són també la pública i la privada, la màscara escènica i la intimitat emocional.
A part de la seva capa de frivolitat i excés, el món de les ‘celebrities’ constitueix una esfera semiòtica fascinant
Defugir la figura de l’heroi històric per parlar de l’artista escènic, transformat pel show business, pels índexs d’audiències, per les polítiques de recepció, és una tendència de les derives del biopic com a gènere en l’era de la postveritat. Ho anuncien alguns dels exemples més sòlids que han arribat de l’altra banda de l’Atlàntic en els últims dos anys, com Los ojos de Tammy Faye, de Michael Showalter, o, sobretot, el díptic atzarós que conformen l’Elvis de Baz Luhrman i la Priscilla de Sofia Coppola, dues aproximacions a les zones fosques del matrimoni d’Elvis i Priscilla Presley de la mà de dos cineastes reconeguts que han forjat la marca de la seva autoria en la creació d’universos estètics singulars que, en algun moment, van fer avantguarda. El dispositiu que batega en el centre d’aquestes pel·lícules és doble. D’una banda, hi ha el desig d’explicar com es construeix i consolida la imatge d’una estrella de la cultura de masses entre els perversos fils que mouen la societat del consum. De l’altra, hi ha un afany per ensenyar quin és el preu que ha de pagar la persona real que consagra la seva identitat al mite.
L’audiovisual espanyol també alimenta aquesta tendència, amb un seguit d’obres que parlen en termes de performativitat, d’espectacle, d’artifici, d’exposició mediàtica. Al principi de Saben aquell, el protagonista, assegut davant del micròfon abans de començar l’actuació, aixeca la mirada i veu un rosetó de focus que l’il·luminen. Al primer capítol de la sèrie La Veneno, de Javier Calvo i Javier Ambrossi, hi ha un pla de Cristina Ortiz en un perfil semiobscur, amb la mirada baixa, abans de fer la primera entrada al plató televisiu d’Esta noche cruzamos el Mississippi que la catapultaria a la fama. És altament probable que a Disco, Ibiza, Locomía, el biopic al voltant de la formació Locomía que dirigeix Kike Maíllo i que s’estrenarà en cinemes al maig, també trobem una imatge que sintonitzi amb les anteriors. El que es negocia aquí és un mateix motiu iconogràfic de partida que el públic identifica d’una manera potser inconscient i del qual ja coneix el sentit: ens recorda que aquella figura que sempre és mirada per una comunitat d’espectadors que la canibalitza també té una experiència, una subjectivitat i, en definitiva, la seva pròpia facultat de mirar.
El món de les celebrities
A part de la capa de frivolitat i excés que sembla que li ve de sèrie, el món de les celebrities constitueix una esfera semiòtica fascinant. Una celebritat es fa a si mateixa per la seva capacitat privilegiada de connectar amb aspiracions, necessitats o mancances que sovint els seus seguidors ni tan sols sabien que tenien. El seu èxit es mesura en la manera que té de sostenir en el temps la representació d’aquest relat que els fans, de mica en mica, transformen en exigència. Si hi ha alguna cosa que defineix la renovació del biopic, en el moment de la seva superació, és aquest interès per explorar el cos de la personalitat pública com a espai de mediació de valors, ideologies i sensibilitats que troben el seu lloc entre nínxols més o menys extensos de la societat, alhora que el presenta com a forma liminar on l’ésser humà i el seu personatge entren en conflicte. És en aquest nou esquema que el biopic està deixant de ser una etiqueta encarcarada i avorrida per convertir-se en epicentre de narratives contemporànies, plenes de potencial.
