Àngel Guimerà i Josep Maria Espinàs fins a Marta Buchaca i Josep Maria Miró, el cinema i l’audiovisual en general han adaptat el teatre i els autors catalans des de fa una pila d’anys.
Mai fil per randa, diàleg per diàleg i al peu de la lletra, les adaptacions al cinema han estat versions noves, eliminant escenes i personatges, mentre n’afegeixen i potencien d’altres. També des de temps immemorials, TVE-Catalunya o TV3 han portat les seves càmeres als teatres o als platós per traslladar als espectadors el més florit de la nostra dramatúrgia. A més, són unes quantes les companyies catalanes que han fet el salt fins a la petita pantalla amb sèries originals: La Cubana (Teresina, S.A.), Dagoll Dagom (Oh! Europa; Oh! Espanya), T de Teatre (Jet Lag)…
Ja des de l’època del cinema mut, Àngel Guimerà ha estat adaptat moltes, moltíssimes vegades
Fem una guia bàsica dels nostres autors i autores que, després d’arribar al pati de butaques, també han assaltat les pantalles? Endavant, que s’alci el teló! Per ordre d’aparició, i ja des de l’època del cinema mut, Àngel Guimerà ha estat adaptat moltes, moltíssimes vegades. En el cas de Terra baixa, ja hi ha una versió de 1907, en format curtmetratge, signada pel pioner Fructuós Gelabert. Sense entretenir-nos en totes, hi ha altres adaptacions: una, dirigida el 1951 per Miguel Zacarías, amb Pedro Armendáriz com a Manelic, i una que va ser realitzada per l’alemanya Leni Riefenstahl, l’any 1954. Maria Rosa, que també va ser objecte d’unes primitives versions mudes, té dues pel·lícules fonamentals: la que va rodar l’any 1946 a l’Argentina el realitzador Luis Moglia Barth, amb Enrique Diosdado, Amelia Bence i Alberto Closas, i la força coneguda versió d’Armando Moreno de 1965, amb Núria Espert i Paco Rabal. I tallarem l’interminable repàs a Guimerà amb la translació que, de La filla del mar, va fer Antonio Momplet el 1953. Hi afegim un altre clàssic? Josep Maria de Sagarra, l’obra del qual ha estat diverses vegades portada a la gran i a la petita pantalla. Ens quedarem amb les adaptacions que, de La ferida lluminosa, van realitzar per al cinema Tulio Demicheli (1956) i José Luis Garci (1997).
Mirada dramatúrgica
Al cineasta Ventura Pons li encantava connectar la seva mirada sobre el món amb la visió d’un seguit de dramaturgs. Actrius (1997) i Amic/Amat (1999) són les versions venturaponsianes d’un parell de textos de Josep Maria Benet i Jornet: E.R. i Testament. A partir d’obres de Sergi Belbel, va dirigir Carícies (1998); Morir (o no), rodada el 2000 a partir de Morir (un instant abans de morir), i Forasters (2008). S’endinsà en els personatges de Lluïsa Cunillé, l’any 2007, a Barcelona (un mapa), títol per al cinema de Barcelona, mapa d’ombres. Finalment, Josep Maria Miró va ser objecte d’una relectura d’El principi d’Arquimedes a la pel·lícula de Ventura Pons El virus de la por (2015).
Retrocedint en el temps, L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, va tenir en Edgar Neville un particular adaptador el 1950. I, vuit anys després, Julio Coll va deixar per a la posteritat una obra mestra del cinema policíac barceloní: Distrito Quinto, adaptació de l’obra de teatre de Josep Maria Espinàs És perillós fer-se esperar. Crec que Jordi Galceran pot estar satisfet de Palabras encadenadas (Laura Mañá, 2003) i d’El Método (Marcelo Piñeyro, 2005). Tu vida en 65’, dirigida per Maria Ripoll el 2006, té el seu origen en una peça d’Albert Espinosa.
La filmografia de Cesc Gay inclou Krámpack (2000), sobre el text homònim de Jordi Sánchez, i V.O.S. (2009), a partir del text de Carol López. A la comèdia Sentimental (2020), Gay va adaptar la seva pròpia obra Els veïns de dalt. És el mateix cas de Marc Crehuet, que també va fer un doblet teatre-film amb El rei borni (2016). El 2019, Dani de la Orden va ser l’encarregat de dur a la gran pantalla el Litus de Marta Buchaca. Un parell d’exemples més? Miki Esparbé i Carlos Cuevas són els protagonistes de la sèrie televisiva que es va fer de Smiley, de Guillem Clua. I tanquem la paradeta amb Escape Room (2021), el llargmetratge que Hèctor Claramunt va realitzar a partir de l’obra que va coescriure amb Joel Joan.
