Com funcionen el cinema i les sèries fetes des dels marges?
Nou pel·lícules de les presentades als darrers Premis Gaudí van superar els 3 milions de pressupost. D’aquestes, només una va ser signada per una dona directora i dues es van rodar en versió original catalana. A l’altre extrem hi ha les incomptables produccions que es fan amb pressupostos minúsculs.
Hi ha productores que s’han especialitzat a aixecar projectes que, d’entrada, no tenen una lògica comercial clara. És el cas de la barcelonina Aved Producciones: han fet centenars de projectes i, quan més diners han tingut, ha estat de 200.000 euros. “Som una productora molt humil”, diu Silvia García Palacios, que hi treballa des del 2006. En el currículum d’Aved hi ha curtmetratges, anuncis i una vintena de llargmetratges. “Sempre low cost”, precisa. “És la nostra filosofia, donar suport a quin no rep les ajudes oficials o extraoficials. O persones que, com que no són riques, no tenen un finançament de base”.
El seu darrer projecte és el segon llargmetratge de Nando Caballero, Eva i Bea, que s’acaba d’estrenar. Una història d’amor entre dues noies rodada entre Sabadell i Cerdanyola del Vallès. “Ens sentim activistes, la pel·lícula s’ha fet col·laborativament. És la nostra manera d’entendre el món”, explica el director. “Ara també tenim un projecte de divulgació sobre el decreixement. Hem fet molts curts, que són vistos com l’entrada per fer un llargmetratge. No tenen una sortida comercial clara però és on pots tenir llibertat total”, afegeix García Palacios.
Precarietat laboral?
Els que s’han atrevit a fer una sèrie amb un pressupost molt ajustat són la companyia de teatre La Calòrica, que el mes de març van estrenar Sala polivalent a la plataforma digital 3Cat. “Ens hem assegurat que tothom que hi ha treballat cobri el seu sou, però amb els diners que hem tingut hem perdut la capacitat de fer coses”, reconeix Joan Yago, guionista i director de la sèrie. “Per la mateixa naturalesa del projecte sabíem que era barat: una sala, cinc actors… A mesura que vam anar avançant, vam veure que estàvem treballant en condicions extremes. Vam acabar rodant un nombre de pàgines per dia molt alt”.
En fer una sèrie per a una plataforma, les comparacions amb els Estats Units són sempre dures. “Hi ha deu zeros de diferència amb alguns pressupostos. És una altra magnitud. Com a companyia ens vam sentir com quan fèiem teatre fa deu anys, que ens pensàvem que es podia aixecar una obra independent amb un ajut de 4.000 o 5.000 euros. Ara sabem que una producció teatral per a una sala petita en costa 90.000. Llavors ens semblava impossible que algú se’n pogués gastar 20.000”, conclou Yago.
Projectes nascuts del cor
L’actor Francesc Cuéllar va estrenar en el darrer festival D’A de Barcelona la pel·lícula Duro, feta sense les ajudes públiques més habituals. La solució va passar per recollir suports en el sector privat, a vegades com a patrocini i d’altres com a intercanvi. Això ha fet que el ritme fos més lent, el rodatge es va fer fa dos anys. En la seva estrena van aconseguir menys difusió de la que haurien volgut.
“Se’ns ha recomanat no esmentar el pressupost baix per no condicionar la mirada”
“En fer reunions per veure com donar a conèixer la pel·lícula se’ns ha recomanat que no diguéssim que s’ha fet amb un pressupost baix, per no condicionar la mirada de l’espectador”, diu Cuéllar. “Però som en una indústria competitiva i les comparacions hi són. També està bé que se sàpiga que la nostra s’ha fet d’una altra manera”. Cuéllar creu que fer possible aquestes pel·lícules és “admirable” perquè és una “lluita continua” per rodar-la, muntar-la i, al final, “vendre-la”. Han tingut suports com el de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, que els ha permès rodar al poble.
Però no sap si repetirà l’experiència. “He après molt en aquest rodatge, també coses que no vull que tornin a passar. L’equip ha estat meravellós, hi ha posat tot el que podia. Però no em vull trobar amb una altra situació així”. El problema de les grans produccions és que encara cal molt més temps per aixecar-les. “Esperar cinc anys per fer una pel·lícula és un timing que no em funciona. Fa cinc anys no era la persona que soc ara. Vull canviar, vull evolucionar”.
Pel·lis per menys de 20.000
Haver d’esperar a trobar finançament i tenir el risc que el projecte es quedi en el calaix és també el motiu que va portar el cineasta Marc Ferrer a fer el cinema que fa. Ha rodat cinc llargmetratges a Barcelona, i el que ha tingut el pressupost més alt ha estat de 20.000 euros. “Ho fem per amor a l’art, els actors i les actrius no cobren. Fem cinema underground no perquè jo vulgui, sinó perquè és el que hem pogut fer”. Ara prepara un projecte que voldria fer amb unes condicions econòmiques dignes, en què pogués pagar a tothom el que es mereix. Però en els seus deu anys de carrera encara no li ha arribat aquesta possibilitat.
Serà el seu cinema el que en economia en diuen dúmping, el fet de competir abaixant preus? Ferrer no ho creu així. “Això són pràctiques que fan empreses amb molt capital. Nosaltres som gent que ho fem per militància. És molt fàcil tenir un bon pressupost i aconseguir a qui vols a cop de talonari. Les nostres pel·lis estan a poques sales i la gent les pot mirar a Filmin. No perjudiquem ningú”.
Les pel·lis de Ferrer generen opinions polaritzades. “El més bonic és que hem creat una petita família de gent rara, outsiders. Rodem la realitat que ens envolta”. L’última, Reír, cantar, tal vez llorar va d’una dona trans i un immigrant que s’enamoren. “El col·lectiu queer és outsider, antisistema. No hi ha feminisme sense anticapitalisme. Com tampoc no es pot ser queer si no vas contra el sistema establert. El veritable cinema queer va també contra el sistema. Encara que la indústria s’hagi aprofitat últimament de la temàtica, per ser una moda”.
