El gota a gota de pel·lícules dirigides per dones és constant, però encara massa lent quan ja fa cent vint-i-dos anys del naixement del setè art. Aquí, a Europa i a la resta del món. L’escassa producció cinematogràfica femenina reflecteix fidelment la desigualtat d’oportunitats que regna en tots els àmbits de la societat. “Hem avançat molt”, diuen les veteranes. “Sí, podem votar. Però també volem explicar el món des del nostre punt de vista”, una reclamació més que raonable considerant que les dones superen el 50% de la població, paguen impostos i, sobretot, són les que omplen les sales de cinema, espectadores fidels que s’arreglen i surten de casa, públic majoritari incondicional dels teatres i els cines.
A Barcelona, la cartellera d’un diumenge qualsevol ofereix entre zero i sis pel·lícules dirigides per dones, si no és que coincideixi amb la Mostra Internacional de Films de Dones, que, en els seus 25 anys, ha programat més d’un miler de films de més de 800 cineastes d’arreu del món. Al darrere hi ha Drac Màgic – Cultura Audiovisual, una entitat especialitzada que, sense escarafalls però amb persistència, va desplegant i consolidant àrees com l’Arxiu per no perdre la memòria; un web amb sentit de servei públic; el programa itinerant per donar a conèixer l’obra de les cineastes catalanes, “Conegudes (també) a casa”; la formació en llenguatges audiovisuals a través de “Construir mirades” i, per tancar el cercle, la distribució de cinema infantil, tranquil i en català amb el Pack Màgic, a més de programar i assessorar sobre temes com la diversitat, la perspectiva de gènere, el pensament crític feminista o els drets humans i oferir serveis educatius a les escoles i a la Filmoteca de Catalunya.
La societat observa un clam reivindicatiu de les dones en tots els sectors. Es parla de feminisme mainstream. La moda ha contribuït a difondre lemes i consignes, alguns rescatats dels setanta: “The future is female”, “Girls just wanna have fundamental rights”, fent un joc de paraules amb la cançó de Cyndi Lauper, o “Girls can do anything”, el lema d’una samarreta que es fabrica a Barcelona en talles petites perquè les nenes ho tinguin clar des del principi. Les samarretes parlen, a les passarel·les i al carrer. Fins i tot Dior va desfilar fa dues temporades amb una que deia “We should all be feminists”, el títol del llibre de l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, que vam poder escoltar al CCCB en un cicle on també va participar la històrica activista Angela Davis, amb les entrades esgotades en les dues sessions. La sotragada mundial, però, la va donar la Women’s March de Washington, a finals de gener del 2017 després de la victòria de Donald Trump, en què diverses associacions feministes es van organitzar per sortir al carrer i respondre a les noves polítiques socials i civils que s’aplicaven o s’intuïen. El moviment de consciència, organització i solidaritat que s’ha creat sacseja els Estats Units i el món sencer pel seu compromís amb el desmantellament dels sistemes d’opressió a través de la resistència no violenta i la construcció d’estructures inclusives guiades per l’autodeterminació, la dignitat i el respecte a tots els éssers humans.
La segona onada feminista dona fruits
Un exemple que destaca en aquesta línia és l’acció #onsónlesdones. Durant un any, des del juny del 2016 fins al del 2017, un grup de dones, “unides per la causa comuna de posar fi a la sobrerepresentació masculina en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació catalans (premsa escrita, premsa digital, ràdio i televisió)”, recompta diàriament quantes dones participen a les tertúlies o escriuen columnes d’opinió. Amb l’etiqueta #onsónlesdones, han denunciat per Twitter l’absència de les dones en els programes d’opinió, mostrant la invisibilització sistemàtica de més de la meitat de la població.
Aquí, tot i que la Llei per a la igualtat efectiva de dones i homes, aprovada pel Govern de Zapatero el 2007 (Ley orgánica 3/2007), obliga a “promoure la presència equilibrada de dones i homes en l’oferta artística i cultural pública”, i l’esperada Llei 17/2015, del Parlament de Catalunya, quan presidia el Govern José Montilla, rebla aquest esperit i aprofundeix les mesures de polítiques públiques adreçades a promoure la igualtat efectiva i l’apoderament de les dones, no garanteixen res si no hi ha voluntat d’aplicar-les. Malgrat la llei, la igualtat d’oportunitats encara és lluny. Les dones tenen més difícil l’accés als càrrecs de responsabilitat en tots els sectors, i la publicitat, el cinema i les sèries continuen transmetent el model de representació androcèntric que regeix les nostres vides.
El decalatge entre la formació i la indústria
Només a Catalunya, les estudiants de quart de Comunicació Audiovisual o Cinema del curs 2016-2017 representen el 64% de noies davant del 36% de nois matriculats a la UB, UAB, UPF, UIC, Blanquerna, Rovira i Virgili, UVIC i ESCAC. La presència de noies destaca en les disciplines teòriques, i els nois regnen en les tècniques i pràctiques. El millor exemple el trobem a l’ESCAC, on predominen els homes donat que és una escola eminentment pràctica i, quan s’analitzen les assignatures que trien, es repeteix el model de la indústria cinematogràfica, en la qual són tradicionalment caps d’equip als departaments de producció, fotografia, so, efectes especials, muntatge, a més de direcció. Les dones tendeixen a la investigació. Els estudis acadèmics, llevat de comptades excepcions, no ofereixen una història del cinema paritària o que incorpori en el currículum el pensament crític feminista per a tots. Els referents femenins existeixen però estan ocults en arxius de difícil accés, els estudis de gènere queden relegats a assignatures optatives que atreuen sobretot als i les militants i es troba a faltar posar en context el valor de les dones a la història del cinema.
Si bé les noies omplen les aules, el 2016 només el 16% dels projectes cinematogràfics catalans estrenats estaven dirigits, produïts o guionitzats per dones. I, segons l’estudi de CIMA Catalunya – Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals de Catalunya, només el 24% dels departaments de producció audiovisual tenen dones al capdavant. Què ha passat en aquest trànsit de l’acadèmia al mercat laboral? On són les dones? Per què l’edat del rodatge de l’òpera prima és tan diferent entre els nois i les noies? Rodar una pel•lícula és una empresa complexa i difícil per a tothom. Sembla que sovint les dones no tenen prou autoestima per encarar el lideratge que suposa fer una pel·lícula. Fins i tot els pressupostos són sempre més ajustats si es tracta de produccions femenines. La indústria tampoc no confia en les dones, que obtenen molts menys recursos i subvencions públiques a les televisions que els homes. El cost mitjà d’una pel·lícula produïda per una dona no arriba al milió i mig d’euros, mentre que el d’un productor supera els 2,2 milions, segons les dades de CIMA.
Per revertir aquesta situació lamentable, CIMA Catalunya ha creat un programa d’iniciatives positives, el pla d’acció #DonesVisuals, que incrementarà el lideratge i la visibilitat de les dones en l’audiovisual. S’inspira i adapta el model suec liderat per Anna Serner, que, aplicant mesures concretes des de l’Institut de Cinematografia Suec, ha aconseguit en quatre anys que el nombre de pel·lícules dirigides per dones a Suècia hagi passat d’un 26% a un 64%, i ha obtingut premis en festivals d’arreu del món.
El pla d’acció #DonesVisuals, que es presentà en el marc de L’Alternativa – Festival de Cinema Independent de Barcelona 2017, ha rebut el suport de l’ICEC, l’ICUB i l’Institut Català de les Dones i la col·laboració de La Bonne i el D’A –
Festival Internacional de Cinema d’Autor, de moment. Inclou l’estudi Dona i audiovisual a càrrec d’investigadores de diferents universitats per analitzar la desigualtat d’oportunitats actual i identificar accions per erradicar-la. També preveu la creació d’un directori web de professionals de l’audiovisual per visibilitzar i promoure el talent femení al nostre territori. Cal posar noms i cares a les professionals, directores, productores, guionistes, muntadores, compositores, directores de fotografia, caps de so, d’il·luminació, d’efectes especials, crítiques, maquilladores i perruqueres, dissenyadores de vestuari… Una altra perla del pla d’acció #DonesVisuals és el programa Mentoring (mentoria), pensat per acompanyar i assessorar projectes de noves realitzadores per tal que puguin navegar dins de la indústria amb les eines necessàries. Carla Simón, la directora de la multipremiada Estiu de 1993, i la productora Valérie Delpierre van poder gaudir de la mentoria de CIMA i d’altres tallers similars per sotmetre el projecte a múltiples anàlisis i mirades, resoldre dubtes i fer contactes de gran utilitat per aixecar la producció amb totes les garanties possibles. Finalment, inclou el programa #AccióCurts, dirigit a introduir en la indústria projectes de curtmetratges liderats per dones cineastes, amb un acompanyament personalitzat que en garanteixi la qualitat i excel·lència. A la primera convocatòria es van presentar 42 projectes, 12 dels quals són seleccionats i distingits amb una tutoria que facilita la connexió entre els projectes i els productors potencials, així com experts del sector que puguin oferir orientació a les creadores.
Cinema català en femení
Hem viscut una bona anyada amb el cinema català fet per dones, poques però distingides. Carla Simón encara pot recollir algun premi més amb Estiu de 1993, que és candidata al European Discovery 2017 – Prix FIPRESCI dels crítics cinematogràfics europeus que es lliurarà a Berlín el desembre durant la gala dels premis de l’Acadèmia del Cinema Europeu (EFA), i ha estat escollida per l’Acadèmia del Cine Espanyol per representar Espanya als Oscars en la categoria de Millor pel·lícula en llengua no anglesa; Júlia Ist, l’òpera prima d’Elena Martín, Biznaga de Plata a la millor pel·lícula i a la millor directora Zonazine a Màlaga, segueix present a la cartellera; Nely Reguera, guionista i directora de María (y los demás), òpera prima nominada a la darrera edició dels Goya, Premi Mestre Mateo al millor guió i de l’HBO a la millor pel·lícula del Festival Iberoamericà de Miami i Premi Pepón Coromina de l’ACC; el curt Los desheredados de Laura Ferrés, millor curtmetratge de la Setmana de la Crítica de Canes, també és candidat als Goya 2018, així com el documental Ainhoa de Carolina Astudillo; Brava, de Roser Aguilar, també va començar el seu periple de festivals a Màlaga; Isabel Coixet acaba d’estrenar La llibreria; Mar Targarona, El fotógrafo de Mauthausen, i s’esperen les noves pel·lícules de Neus Ballús, Mar Coll, Meritxell Colell, Sílvia Quer, Isa Campo, Aina Clotet, Gemma Ferraté, Anna Petrus, Clara Roquet, Leticia Dolera, Judith Colell, Sílvia Munt, Laura Mañà, Belén Macías, Susanna Barranco, Lydia Zimmermann, Mireia Ros, Serrana Torres, Nur Casadevall, Lala Gomà, Alba Sotorra, Erika Sánchez, Susana Guardiola, Tania Balló de Colell, Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius, Marta Verheyen, Teresa de Pelegrí, Marta Balletbò-Coll, Mercedes Álvarez, Maite García Ribot, Carla Subirana, Rosa Vergés… Tot plegat un miratge. Els estimats cineastes belgues germans Dardenne han fet pública la seva selecció de les millors 79 pel·lícules del segle XX i, oh, sorpresa!, només n’hi ha dues dirigides per dones, Cleo from 5 to 7, d’Agnès Varda, i Wanda, de Barbara Loden. Queda molta feina per fer.
PER SABER-NE MÉS
Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals – CIMA Catalunya www.cimacatalunya.org
Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales – CIMA http://cimamujerescineastas.es
Drac Màgic – Divulgació de la cultura audiovisual www.dracmagic.cat
Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona www.mostrafilmsdones.cat
La Bonne. Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison http://labonne.org
#OnSónLesDones onsonlesdones.blogspot.com
ADPC – Associació de Dones Periodistes de Catalunya www.adpc.cat
Dones Juristes http://donesjuristes.cat
Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació www.observatoridelesdones.org
Observatori Cultural de Gènere http://observatoricultural.blogspot.com.es
Women’s March https://www.womensmarch.com
