Deixem aquesta vegada que els pretèrits imperfectes ocorrin a Madrid, capital del regne en el qual habiten, des de sempre, molts republicans (encara que, com s’ha demostrat recentment, no sempre puguin treure aigua del pou).
Enrique Llovet va ser crític titular a sou del monàrquic ABC. És a dir, que el diari ABC pagava Llovet en pessetes contantes y sonantes (ara cobraria la morterada en euros) les crítiques que escrivia sobre teatre. Com que Llovet, a més de crític, era autor teatral, adaptador i fins i tot lletrista d’havaneres (segur que va fer-se ric amb Yo te diré, de Los últimos de Filipinas), per no militar amb el pit obert a tots dos costats de la trinxera signava amb el pseudònim de Marco Polo.
Marco Polo, el crític d’ABC (ho especifico perquè no hi hagi confusions amb el viatger venecià), mai no va enjudiciar les obres teatrals del prolífic Juan Ignacio Luca de Tena, no perquè no volgués fer-ho, que no ho sabem del cert, sinó perquè aquest Luca de Tena era el director de l’ABC i no hauria quedat elegant que des del seu diari es deixés com un drap brut èxits tan sonats com ¿Dónde vas, Alfonso XII? o ¿Dónde vas, triste de ti?, que tant van fer plorar (vagi vostè a saber per què) els ocupants del pati de butaques. A l’ABC d’aquella època, època en la qual els comediògrafs podien arribar a ser directors de diari, tenien per costum no criticar (el verb s’aplica aquí en el seu sentit més noble) les estrenes del director. Deixaven que els compassos d’aquest ingrat ball els executessin col·legues d’altres diaris i després reproduïen la crítica (si era favorable, és clar) encapçalant-la amb el conegut “Segons publica…” .
I si pregunten què pinta en tot això Marco Polo, diré que res, tret que les seves crítiques es publicaven en temps que van ser imperfectes, molt imperfectes, tan imperfectes com els que vivim ara.
