El món es troba consternat pel brutal atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo. A l’Entreacte ens volem solidaritzar amb les víctimes de la millor forma que pensem, mitjançant el següent dibuix dels nostres il·lustradors Mariel i Manel Barceló, responsables de la secció L’entremès que periòdicament retrata l’actualitat de la professió des de l’humor. Amb ells hem volgut conversar també sobre els funestos fets de París.
Quin ha estat l’impacte entre els professionals que us dediqueu a la il·lustració després dels atemptats contra Charlie Hebdo?
Devastador. Estem commocionats, tristos i emprenyats. Però ja es veu que no afecta només al gremi dels ninotaires, els milions de persones que s’han manifestat a França donen la mida aproximada de l’impacte que ha sofert la societat civil sencera. Per desgràcia no és el primer atemptat que vivim els del gremi. Entre altres casos cal recordar que a Espanya, l’any 1977, els feixistes van fer esclatar un artefacte explosiu a la seu de la revista El Papus. Potser perquè els criminals eren europeus i cristians de soca-rel, les investigacions policials no van anar gaire lluny.
Els atemptats de París han servit per reforçar el valor de la llibertat d’expressió o, al contrari, crea un precedent de basarda davant l’amenaça terrorista?
L’amenaça terrorista sempre ens farà por. Per a un creador, superar aquesta por és un treball personal. L’autèntic perill per a la llibertat d’expressió ve d’aquells que justament utilitzaran l’atemptat per augmentar i endurir els mecanismes de control de la societat: el dret a manifestació, el dret de circulació de les persones, etc. La desfilada en la macro manifestació de París de gent com Netanyahu, Sarkozy o el ministre espanyol de l’Interior, Fernández Díaz, ha estat un exercici de cinisme repugnant.
Què té l’humor gràfic per suscitar l’odi dels integristes? Per què és important per a la societat comptar amb publicacions com Charlie Hebdo?
L’integrisme és la defensa exacerbada d’uns valors que, suposadament, atorguen superioritat moral a un grup, siguin els practicants d’una religió, els fanàtics d’un equip de futbol o els defensors de la pàtria. L’humor obre fissures en aquests monòlits de supèrbia, ridiculitza l’èpica dels seus discursos i moltes vegades denuncia la hipocresia, la perversa mentida que amaguen aquests valors. En el periodisme la sàtira arrodoneix la notícia, la complementa i de vegades la situa en el seu valor just. Davant les veritats úniques, l’acudit exclama: “Vols dir que…?”. La societat ha de comptar amb les publicacions satíriques per una qüestió de salut. I és bo cuidar la salut.
