L’aniversari del Liceu, l’estrena del documental de La Cubana i altres contrastos d’una escena postpandèmica en ple desconcert Auca#12
On és el públic?
Després de Setmana Santa deixarem de portar mascareta, decau un símbol. Des de gener passat, els teatres poden ocupar la totalitat de l’aforament, tot i que de vegades no ho sembla. Darrerament, trobem algunes sales amb massa butaques buides. Circula un neguit: l’índex d’ocupació dels teatres de Barcelona no remunta, resta atrapat en una mitjana del 58%, vuit punts per sota de l’habitual. Un reportatge de Laura Serra en el diari Ara recopilava dilluns la preocupació d’un sector que va patir de valent amb els tancaments i ara no acaba d’arrencar. Ni la presència dels grans musicals amb la seva recaptació de masses aconsegueix compensar les xifres. El TNC –en ple viratge artístic en la direcció coincidint amb la pandèmia– no genera els èxits de temporades anteriors. Cas paregut al Lliure, que amb les actuals xifres anuncia el tancament de l’Espai Lliure de Montjuïc. Pel camí, pateix la baula més feble, sales i companyies petites que no quadren comptes i reben menys encàrrecs. Quin és el problema? a) la desconfiança sanitària parasitada, b) la incertesa econòmica davant d’una crisi inflacionista imminent, c) l’oferta no s’ajusta a la demanda, o d) són certes totes les respostes anteriors combinades.
Salt al buit
Mentrestant, l’aniversari del Liceu ha aclaparat tota l’atenció mediàtica de la setmana. Fins i tot, el popular joc Wordle incorporava dilluns un homenatge al teatre en la seva paraula diària. Un encert més en la política comunicativa d’una institució que últimament ha fet grans esforços en la renovació de la seva imatge tradicionalment elitista i encarcarada. En la pràctica, l’aniversari s’articulava al voltant d’una gala amb importants figures internacionals i entrades de platea per damunt dels 300 euros. Aprofitant l’impuls mediàtic de la festa, dimarts es va presentar la temporada 2022-2023, que comptarà amb un pressupost de 51,4 milions d’euros dels quals gairebé la meitat (24,68 milions) corresponen a aportacions d’institucions públiques. Jaume Plensa, Marina Abramović i Calixto Bieito seran algunes de les estrelles d’un llaminer programa que s’articula al voltant d’un concepte que descol·loca: “salt al buit”.
Del carrer a la història
L’estrena de la setmana no ha tingut un teatre com a protagonista sinó una sala de cinema primer i després les cases de tots els catalans mitjançant TV3. El documental Més enllà de La Cubana passava dilluns per la Filmoteca i pel Sense ficció dimarts. Jordi Call ha dirigit una impol·luta repassada de la història de la companyia a través dels testimonis dels protagonistes i una acurada recerca d’enregistraments d’arxiu, una cosa no sempre possible quan parlem de teatre. La troupe de Jordi Milán hi reivindica l’escola del carrer en els orígens de la companyia, la base d’un teatre tan esparracat com realista. Impacta la franquesa de la fundadora Vicky Plana quan recorda la precarietat dels inicis, les estretors que patien quan giraven amb La tempestat a mitjans dels vuitanta: “amb això que guanyàvem no ens podíem mantenir”, reconeix. Plana i altres fundadors van plegar aviat, per sort altres integrants van convèncer Milán per tirar endavant. Després de 40 anys de tossuderia, La Cubana és història viva i el seu Adeu Arturo al Coliseum és una de les obres que més contribueixen en la complicada tasca de recuperar el públic perdut. Però quantes companyies com La Cubana es queden encara avui pel camí a causa de la precarietat imperant?
De frenillos i diarrea
De tant en tant, per airejar el cervell, convé passar-se per l’Antic Teatre a veure què s’explica l’oracle Roger Pelàez (funcions cada primer dimarts de mes). Acaba d’estrenar nom d’espectacle –Ejaculant diarrea– però en essència res no canvia, igual que en el nostre ordre social. La misteriosa criatura vetlla per la puresa del seu estil punk il·lustrat, i les aberrants dissertacions de frenopàtic continuen barrejant temes aparentment tan dispars com els evangelis apòcrifs i Joan Pera, entre altres dissociacions escatològiques. Si teniu alguna pregunta que us corca l’ànima, llanceu-li en la part final de l’espectacle –“quina olor fa Víctor Amela?”– i la fosca art de la bibliomància us traurà l’aigua bruta. Pelàez és un bàlsam contracultural, el rot alliberador d’una mala digestió, un bolet de tifa que només l’Antic Teatre es pot permetre. Un espai, per cert, en perill d’extinció que tira amb uns insignificants 150 mil euros d’aportacions públiques i dedica un 17% del seu pressupost a donar suport als artistes de base. Per cert, algunes de les companyies més exportades del moment van fer els seus primers passos a la sala. Exemple d’això, El Conde de Torrefiel, formació que enguany visitarà amb seu nou espectacle el Festival d’Avinyó, el Kunsten de Brussel·les i Festival d’Automne de París. De la precarietat de l’off al món.
