Amb l’arribada de l’estiu, el Grec i el Mercat de les Flors aposten per noves mirades Auca#159
Posada de curt
És, sens dubte, una de les nits més esperades de l’any teatral, la inauguració del Festival Grec. Sarau d’estiu que més que una posada de llarg és una tallada en curt si jutgem l’omnipresència de les bermudes xarones, el xancletisme desfermat i els looks eivissencs deixats caure: mudar-se, un verb que conjuga malament amb el teatre català. No és el cas de la protagonista de la nit, Leticia Martín Ruiz, flamant nova directora del festival en la nit de la seva estrena oficial. Després de molta feina i nervis, en la vetllada va sortir tot rodat, un engranatge alimentat per coques de llardons i crema, recapte heretat de l’època d’un Francesc Casadesús visiblement més tranquil que en les edicions precedents que va comandar. Present també la plana major cultural i també política, amb la més alta representació, el president de la Generalitat en ostensible sintonia amb l’equip municipal de Collboni; projecció de l’oasi català 3.0.
Circ per a tothom
Podia haver estat un homenatge a l’acabat de traspassar Joan de Sagarra, temut cronista que hauria xalat de valent amb un espectacle inaugural més gal que Astèrix: Catalunya, província Cultural de París, diria el mestre. El duet Marie i Yoann Bourgeois van servir amb Le Petit Cirque un combinat de dansa, acrobàcia i teatre visual intens, d’una poètica delicada i fins i tot un punt naïf. Muntatge bastit al voltant de l’àlbum conceptual Saisons, de la cantautora francesa Pomme, una innocent barreja entre el magnetisme vocal d’Édith Piaf, l’energia càndida de la protagonista del film Amélie i l’aparença d’un conte per a infants dibuixat per Jean-Paul Gaultier sense gens d’irreverència. Només pel concert sol, “animat” per un afinat quartet de corda, ja paga la pena de pujar a Montjuïc. Hi ha, a més, tot l’embolcall al voltant d’una plataforma rodant, amb les evocadores imatges convocades, les piruetes circulars i la delicadesa d’un conjunt que passa l’aprovat amb nota. Cal, això sí, descomptar un ritme parsimoniós i un final abrupte, gairebé desconcertant, sense l’esperit celebraire d’una nit tan singular. Complicada cabriola la d’un espectacle inaugural per a tota la família, encara que d’infants se’n van veure pocs. Una proposta “per a tothom” que és tota una declaració de la intenció aperturista de la nova etapa. Queda pendent per a pròximes inauguracions una dosi més elevada de tensió i risc artístic.
Escenes compartides
El Grec ja ha començat i plouen les estrenes per tota la ciutat. Entre l’allau, destaquem el cicle Amunt el Teló per València del Poliorama, que permetrà veure fins a l’11 de juliol tres de les formacions més carismàtiques del teatre popular valencià. Dimecres, el dramaturg, director i actor Carles Alberola bromejava al voltant de les dues dècades que la companyia Albena Teatre (referent indiscutible del País Valencià) portava sense trepitjar les taules de la sala de les Rambles. El monòleg Waterloo (només fins diumenge) és un bon exemple del teatre de qualitat que practica aquesta companyia amb trenta anys d’història, amb una estructura compositiva complexa i, alhora, accessible a tota classe d’espectadors. La història d’una família que –com totes les famílies– amaguen secrets i inèrcies tòxiques. Un record evocador de la infantesa en clau d’autoficció, entre Fellini, De Filippo i, per descomptat, amb la sornegueria de Berlanga salpebrat d’un surrealisme marca de la casa. Romandrem també atents a les visites de L’Om Imprebís (fins al 4 de juliol) i L’Horta Teatre (fins al dia 11) en un cicle presentat com a solidari amb les companyies afectades per la dana, tot i que no gaudeixen de condicions avantatjoses d’exhibició. Una oportunitat, això sí, per prendre la temperatura a una part petita del teatre valencià, tant pròxim i tan desconegut, malgrat tot.
Aire en moviment
En un ecosistema sovint procliu a les apostes endogàmiques i als equilibris de quotes internes, el nomenament de María José Cifuentes al capdavant del Mercat de les Flors és, per una vegada, una ventada refrescant. Trencant amb la inèrcia de repartir cromos entre noms habituals de l’escena local, el Consorci públic ha optat per una figura internacional amb mirada àmplia i currículum sòlid. Des de Xile, amb experiència contrastada i connexions esteses pel mapa del moviment llatinoamericà (bastant desconegut a casa nostra), Cifuentes pot esdevenir una peça important per projectar la dansa catalana més enllà dels Pirineus i l’Atlàntic. Una aposta valenta i, si més no, poc habitual, que convida a repensar el Mercat en una època de profunda transformació que estarà condicionada per unes obres a la seu de Montjuïc que s’aventuren llargues i tortuoses, amb el repte de mantenir la personalitat del projecte mentre no es disposa d’un espai propi. Molta merda!
