Després de l’impacte provocat amb el seu anterior treball, la creadora brasilera torna al Festival Grec per radiografiar la violència masculina que domina el món Auca#160
Crueltat masculina
La concessió recent del Lleó de Plata de la Biennal de Venècia elogiava “l’avantguarda de la performance radical” d’una artista que “aprofundeix en els horrors de la violència masclista”. Carolina Bianchi (Porto Alegre, 1984) i la seva companyia Cara de Cavalo van sacsejar les principals places europees –incloent-hi el Festival Grec de 2023– amb A Noiva e o Boa Noite Cinderela, espectacle en què transformava el seu propi cos en un símbol de totes les violacions. Continua la trilogia “Cadela força” amb la segona part, The Brotherhood (11 i 12 de juliol al Lliure de Montjuïc), peça que retrata els codis de la crueltat masculina.
Paradoxa
La pantalla s’encén, benvinguda càlida, Bianchi ens atén en un castellà molt més que correcte. Li preguntem pel nou The Brotherhood: “Encara estic paint-ho, tot just fa una setmana que vam estrenar. Ha estat un procés llarg amb la companyia que valoro tant com el resultat. Per descomptat, hi ha el públic, que hi té una presència molt activa en aquesta mena d’autobiografia sobre la història del teatre que hem creat […] L’obra planteja qüestions sobre el llenguatge escènic, la violència sexual i com tot això es posa en relació amb la història de l’art. Parlar del teatre també és tractar sobre la humanitat, sobre com organitzem els nostres afectes i la seva complexitat. Ja d’entrada, la nostra relació amb l’art és molt complexa: com és possible estimar una obra feta per un criminal o un violador? Com breguem amb aquestes belleses que no sabem com explicar? Aquesta és la paradoxa”.
Els homes
“Reprenem on ho vam deixar en l’anterior espectacle. Després d’una violació les coses queden confuses, difícils d’entendre. Per això calia mirar també la perspectiva dels homes, que no vull ni puc excloure perquè formen part d’aquesta conversa. La brotherhood, la germanor masculina, és un sistema que s’autoprotegeix, molt antic i, a la seva manera, molt intel·ligent, perquè es vincula al poder, a unes herències molt fortes. Una manera de fer que travessa la societat, la història de l’art i del teatre. Malgrat saber que aquest sistema genera molta violència i exclusió, continua despertant-nos admiració. Al centre de The Brotherhood hi ha molt de dolor: intentar formar part de la fraternitat masculina és dolorós. Els nens, quan comencen a participar d’aquesta mena de campionat per accedir-hi, pateixen, hi ha pèrdues importants, ansietat, exclusió. Però cal remarcar que no és una posició ‘en contra dels homes’, això no forma part ni del meu interès ni de la meva mirada”.
Obsessió
Qui és Haus Klan? “És un personatge de l’obra, un director alemany que representa una mena d’incendi en mi barrejat amb admiració, perquè els nostres camins i els nostres llocs dins de l’herència teatral són completament diferents. Hi ha una cosa molt particular en la violència que es produeix en mi com a dona i, al mateix temps, hi ha el meu desig de ser com ell. The Brotherhood forma part d’una crisi d’identificació, de la necessitat d’abordar certes preguntes. I això ho considero molt important, perquè tinc la sensació que les lectures que es fan del meu treball busquen simplificar-lo. Quan s’aborda la qüestió de gènere, sovint es redueix la meva feina a la simple denúncia, s’intenta classificar com “això és feminista”, i no m’identifico gens amb això. Soc una dona, una artista llatinoamericana que treballa sobre la violència sexual, sí, però ho faig des del desig de mirar el món amb tota la seva complexitat”.
Obscenitat
“Amb The Brotherhood volia investigar com llegim les obres d’art en funció de qui és l’autor. Molt sovint, les dones creadores impliquen les seves vides i cossos en els seus treballs, dirigeixen i també escriuen els textos, ocupen l’escena, són a dins, s’hi impliquen personalment. Aquí rau una gran diferència amb els grans mestres homes, que deixen els seus cossos fora de l’escenari. En tot això hi ha una obscenitat molt brutal, perquè és com si la feina d’homes i dones fos llegida en categories diferents”.
Límits
Al teu anterior treball, A Noiva e o Boa Noite Cinderela, prenies una dosi de sedants fins a quedar adormida, i el teu cos quedava exposat a una violació simbòlica i física. Creus que el llenguatge teatral té límits a l’hora d’experimentar amb el propi cos? “Crec que sí que hi ha límits, i que aquests també tenen a veure amb el poder: qui pot fer una obra sense límits? Quan vens del teatre independent, la paraula “límits” t’acompanya. En relació amb el cos, la performance sempre ha utilitzat recursos radicals per reflexionar sobre l’experiència vital, i el teatre, per a mi, pot contenir aquests llenguatges. No es tracta de si cal fer-ho, sinó que aquesta és la meva manera de parlar d’això –d’una violència brutal– i de donar-li forma escènica. No ho faig per provocar ni escandalitzar, sinó perquè forma part d’una recerca, i el meu cos és l’eina per fer-me preguntes i generar conversa”.
Futur
Per què abandones el Brasil? “A l’escena independent de São Paulo tenia ben poques condicions i vaig venir a Europa per estudiar un màster a Amsterdam. Després de passar pel Festival d’Avinyó les oportunitats es van obrir i vaig decidir quedar-m’hi. Faig servir el portuguès, no hi ha una europeïtzació total, encara treballo amb la companyia de sempre”. Com has rebut l’èxit i els premis? “Intento mantenir-me centrada en la investigació. No soc una persona gaire optimista, no sé si el bon moment continuarà, no faig plans a futur. Vull acabar la trilogia i després veure què passa. L’única cosa que tinc clara és que continuaré amb l’escriptura: la meva relació amb la literatura és molt forta. Però no sé on estaré amb el teatre d’aquí a uns anys, dependrà del món de l’art i les seves complexitats”.
El teatre segons Carolina Bianchi
“És un lloc per mirar un cert tipus de misteri molt de prop, com fer l’autòpsia d’un enigma, un espai que et porta a indrets que no saps identificar, llocs en què no saps què podràs trobar”.
