La mostra de noves tendències escèniques de Terrassa exposa fins dissabte les seves rareses: en fem cinc cèntims Auca#168
Mudernus
Escena híbrida, heterodoxa, experimental, postdramàtica, noves tendències… Mai ens posarem d’acord amb l’etiqueta, però sí en la necessitat de donar espai a artistes que aposten per transgredir la forma i expandir-la cap a fronteres inesperades, encara que no sempre amb tota l’originalitat i el rigor desitjats. A Terrassa el Festival TNT ha fet la majoria d’edat i com a jove arquetípic dels nostres dies espera un futur més pròsper per poder emancipar-se. “Què fan aquí?”, preguntava ahir un habitant de la ciutat aliè a la mostra després de tants anys. “Teatre amb pantalles i coses així”, li responia la dona poc més informada. Em va sorprendre que no fes servir l’adjectiu “modern”.
Règim de pantalles
Si partim de la base que l’originalitat absoluta és com un unicorn, les “noves tendències” tampoc són alienes als tics discursius, els seus formats i eines de referència. Les pantalles en són típiques, esclar, però també l’estructura de la “conferència performativa” ha fet molta fortuna en els últims anys, fins a desdibuixar per desgast les dues paraules que formen el concepte. No és el cas de la proposta més reeixida de la primera jornada, Fasting Girls, de Marta Azparren. En primer lloc, perquè és una bona “conferència”, amb un tema ben desenvolupat i documentat, claredat expositiva i alè poètic, sense retòrica buida ni segrestos emocionals. Parteix d’una fotografia inquietant i real: una dona tancada en una urna de vidre al mig d’un restaurant, una artista de la fam de principis del segle XX convertida en espectacle públic del dejuni, just el contrari del muk-bangers moderns, que s’atipen fins a rebentar en directes a les xarxes. Menjar-se algú amb la mirada: la ingesta bulímica d’aliments en relació al consum compulsiu d’imatges, un assaig inquietant sobre la voracitat contemporània en col·lisió amb la cuina d’una identitat pròpia. En segon terme, Fasting Girls també és un dispositiu “performatiu” ben pensat, amb intervencions més o menys enriquidores del ballarí Eiden Peloche, l’artista sonora Haize Lizarazu i el xef Carles Tarrasó, amb sorpreses i connexions inesperades entre la vista i l’estómac. Contra l’ull obès, el dejuni de la mirada.
Tots som Narcís
Fasting Girls forma part d’una de les línies del festival que explora l’efecte del bombardeig d’imatges contemporani en la nostra subjectivitat. En la mateixa reflexió, Núria Guiu presenta una peça encara en construcció, P.O.V., que també parteix de fotografies, en aquest cas del segle XIX: les fotografies de La Salpêtrière en què el doctor Jean-Martin Charcot retratava les seves pacients histèriques en poses que estereotipaven la malaltia i, per extensió, la feminitat. Connexió directa amb les xarxes socials dels nostres dies que ens tornen el reflex de les patologies modernes del culte a la imatge, narcisisme 4.0. Ja només en el seu estat de work in progress, la peça “frankestein” reuneix interessants reflexions en clau –de nou– de conferència performativa. Tanmateix, el pla expositiu es complementa amb un treball coreogràfic que explora la repetició i la deconstrucció de les actituds seriades que saturen l’scroll infinit dels nostres dies. La millor Guiu ens recorda l’encert i la intensitat del seu treball més conegut, Likes. Fa venir ganes d’acabar submergits en la versió final d’aquest seu Point Of View.
Postherois
Molt esperat també el retorn de Los Detectives, el duet format per María García Vera i Mariona Naudin, secundades aquest cop per dues patums del noutendencisme, Albert Pérez Hidalgo i Ruben Ametllé. Un muntatge molt fresc en la seva part inicial, amb imatges originals d’una potència plàstica ben poca-solta. A través de la història buida de dos cavallers medievals, salpebrada amb els recursos del posthumor, la proposta va desarticulant l’èpica de les grans gestes, la retòrica dels herois abnegats tan pròpia dels nostres relats fundacionals. Per què no presentar una argument on tothom fracassa? Malauradament, en la part final convoquen dos temuts fantasmes de les postdramatúrgies: la dilatació del temps i la repetició reiterativa, elements útils per al saludable costum de provocar el públic, però també coartada per allargassar l’espectacle fins a la frontera de l’hora, que és la durada que es considera apta per a festivals i sales.
Abstracció
Anar al TNT suposa un risc, no saber què vas a trobar-te, deixar-te sorprendre, o patir avorriment. No ser ni la sombra de lo que se fue. Capítulo 5 és la proposta de María Jerez articulada com “una nebulosa” discursiva en la frontera entre la intervenció plàstica, el joc d’ombres i el teatre visual i d’objectes. Són totes elles disciplines que, com tot a la vida, requereixen tècnica i ofici, que és el que hi vam trobar a faltar. L’abstracte pot ser un al·licient o una llosa quan les eines emprades no assoleixen l’expressivitat adequada. En canvi, la instal·lació Sirenes i robots va mostrar una execució més precisa i maquinal: les veus de Tarta Relena entre els registres dels robots Argo que cartografien la mar Mediterrània, una escultura sonora i de llum que va crear una atmosfera ritual, “oracular”, li diuen.
Més dinamita
Divendres i dissabte la programació encara reserva dosis d’incertesa. Per exemple, Ça Marche amb la seva instal·lació gratuïta Incendis, una experiència a l’aire lliure que emula la força devastadora i regeneradora del foc. També hi destaquen la coreògrafa suïssa Mélissa Guex, que proposa una rave unipersonal com a resposta a la depressió col·lectiva; Sara Manubens, qui s’apropia del cinema de terror trash per parlar d’identitat trans-travesti; Mathilde Invernon, que desmunta la masculinitat tòxica mitjançant la invenció d’un cos grotesc, i Júlia Irango, que converteix la figura de la “mamarratxa” en un ésser vulnerable i mutant mogut per l’amor. Per la seva banda, Laura Morales investiga les relacions entre l’amor i la ramaderia, una línia que connecta la tensió entre cos, imatge i animalitat. A tot això s’afegeixen les activitats de TNT Kids a la plaça Didó, amb el concert de Tronco, i els tallers participatius CreaMoviment, que obren la mirada a un públic intergeneracional. Amb les noves tendències tots podem ser “moderns”.
