Conflueixen a la cartellera diferents espectacles que representen tendències, èpoques i pensaments diversos, un reflex d’una escena plural Auca#66
Publicitat
Llegendes sense passió
S’han penjat la medalla de companyia en actiu més longeva d’Europa, 60 anys de periple que és història viva del teatre català. Els Joglars recalen a Barcelona per la porta de darrere: després d’anys d’autoexili imposat per Albert Boadella, la companyia que ara capitaneja Ramon Fontserè ofereix un grapat curt de funcions al comercial Teatre Apolo. Els seus modes de fer –la seva tècnica consolidada embranca en la pantomima i la commedia dell’arte– són tota una finestra cap a un passat carregat de possibilitats, de tradició ben integrada i capacitat de mestratge. En el missatge, malauradament, s’entesten a bandejar part del públic amb un discurs reaccionari que farà les delícies dels votants de Vox.
Llibertats parcials
L’escenari sempre és un espai de llibertat, tothom té dret a dir la seva. En conseqüència, la nova dels Joglars, ¡Que salga Aristófanes!, coixeja com un conjunt d’exabruptes contra una suposada nova era inquisitorial i puritana. És clar que es pot ridiculitzar el llenguatge inclusiu, que es pot frivolitzar amb la violència sexual i les denúncies falses, i fins i tot es pot fregar el delicte d’odi amb un gag xenòfob que simplifica el islam com a defensa del burca; una altra cosa ben diferent és que això es plantegi com una defensa de la llibertat d’expressió. Sembla que ignorin o poc els importa als Joglars d’ara la judicatura polititzada, les mordasses a la premsa o els artistes perseguits i empresonats, això no entra dins les fronteres de la seva denúncia parcial i escorada cap a un discurs dretà sord, ideologia sense diàleg.
Lectures santificades
Una altra tradició possible, els versos de Santa Teresa que han inspirat el nou text de Victoria Szpunberg, Mal de coraçon. Al TNC, Andrea Jiménez dirigeix aquest projecte de la Companyia Solitària, un exemple del bon moment present del nostre teatre, d’una generació no tan carregada d’anys que comença a donar fruits sucosos en el camí cap a la maduresa. Szpunberg porta molt bona ratxa després d’estrenar l’any passat El pes d’un cos i La gata perduda. Jiménez ha copsat a la perfecció el to, entre la solemnitat mística i el gamberrisme. El resultat és un espectacle en clau de comèdia sobre el dolor de l’ànima, sobre tres personatges perduts que busquen la salvació mentre el món s’ofega. L’energia traspassa els límits de la quarta paret, esmicola les fronteres textuals i es pren a riure la mateixa solemnitat del tema. I com a cirera del pastís, els tres intèrprets de la companyia: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Genials tots tres en la varietat de registres que planteja l’obra, tres professionals bregats ja i amb un bon currículum damunt les respectives esquenes. Tots tres posen tota la carn a la graella d’una obra que és espectacle pur, diversió i transcendència.
Crush a primera vista
Si la setmana passada las Chatis de Montalban ens llançaven una proposta abstreta i a contracorrent del bonisme, ara ho equilibra una obra més propositiva. Ha prorrogat un cap de setmana més a la Villarroel CR#SH, tothom pot caure de Miquel Mas Fiol i la cia. Mea Culpa, un espectacle que salta sense complexos de la comèdia als drames propis de la joventut. La peça vol trencar tabús i silencis sobre temes com el bulling, la pressió social per l’èxit i la salut mental. Una proposta adreçada a tots els públics, a qui passa per l’adolescència i també a tothom que algun dia la va transitar i se’n va sortir amb traumes o sense. Algunes escenes es podrien acurtar, és cert, però si l’obra destaca és sobretot per la direcció d’actors i per un planter jove que fa goig. Alba Flor, Gerard Franch i Carla Vilaró desfan tòpics, també interpretativament, amb dibuixos precisos i capacitat per generar empatia. Una obra jove en tots els sentits, sobretot d’esperit, però ben assentada sobre la capacitat de treball, la tècnica i els missatges proactius. Així dona gust.
