L’actuació de la Nederlands Dans Theater marca el tret de sortida de l’intens juliol escènic a Barcelona Auca#24
A la fresca
Tots els saraus s’assemblen, però la inauguració del Grec brilla amb llum pròpia en el calendari anual. El gran festival de Barcelona fa estiu, i això es tradueix en un ambient transversal que interpel·la a totes les famílies escèniques, a tots els teatres amb els seus equips i a bona part de les institucions culturals. El Grec és de tothom i ningú es vol perdre la nit de la seva inauguració, l’oportunitat de ser-hi. No es caracteritza la família escènica catalana per ser ostentosa, ni a grans trets encaixa en els paràmetres de glamur que perfilen les festes de, per exemple, el cinema. Malgrat tot, als jardins que envolten el teatre de Montjuïc va haver-hi un tímid photocall que interessava i avergonyia a parts iguals, posats amb molta camisa hawaiana i bambes. Van tornar els petons de salutació malgrat que el covid no vol marxar del tot. També van haver-hi les ja típiques cues per aconseguir una copa de pagament abans de la funció, un clàssic de la desorganització dels equips de restauració. Finalment, un cop totes les autoritats eren al seu seient, arriba el que hem vingut a veure, l’espectacle inaugural.
Moviment a l’holandesa
Esperem molt de la inauguració del Grec, l’espectacle insígnia del festival que tothom comentarà, sovint en clau negativa. Enguany no, perquè el recurs de convidar una companyia de prestigi internacional gairebé sempre funciona. Enguany, el director Francesc Casadesús va tenir una bona pensada: l’actuació de la Nederlands Dans Theater va impactar pel seu altíssim nivell tècnic, tot i que no van entusiasmar de la mateixa forma les diferents parts del conjunt. La companyia holandesa –que ja va inaugurar el Grec de 1988 amb coreografies de Jiří Kylián i Nacho Duato– va oferir un programa de tres peces curtes que va encetar la coreògrafa valenciana Marina Mascarell. En How to cope with a sunset when the horizon has been dismantled, estrenada el febrer passat a la Haia, Mascarell intenta desmuntar rols i estereotips mitjançant els cossos dels ballarins. Intenció encomiable que no acaba d’enlairar-se a causa d’un moviment poc donat al lluïment, hermetisme difícil de conjugar amb un públic majoritari no avesat als meandres de la dansa contemporània.
Entre l’avantguarda i el classicisme
La segona de les coreografies va tenir l’efecte contrari, va generar un ampli consens reflectit en l’entregat aplaudiment del públic. La coreògrafa israeliana Sharon Eyal va fer el ple amb Bedroom Folk, una filigrana estilística que semblava sortir d’una pel·lícula expressionista alemanya. A poc a poc, el moviment s’obria cap a danses populars com el tango o el ball techno per tornar a replegar-se sobre enlluernadors passos de la tècnica del ballet clàssic. Una coreografia grupal frenètica sobre música electrònica d’Ori Lichtick, hipnòtica, lúdica i tremendament precisa, la gran troballa de la nit. Finalment, el programa es va completar amb un clàssic viu, William Forsythe, i una emblemàtica coreografia estrenada fa vint-i-dos anys. One Flat Thing, reproduced és pur cànon de dansa contemporània, amb tots els seus histrionismes i tics que hem vist reproduïts fins a l’avorriment en els últims anys, la cirera d’un pastís que va resultar molt feixuc en les dues allargassades transicions entre peces.
Copa post-funció
Ja no recordo si va ser per la crisi de 2008, per les polítiques interclassistes dels comuns a l’Ajuntament o per la pandèmia. El cas és que el sarau posterior la inauguració del Grec s’ha estabilitzat com una copa senzilla acompanyada de coca de llardons. Sona estrany i de fet ho és. En tot cas, continua ferm com un dels pocs punts de trobada anual de les famílies teatrals més enllà d’estrenes concretes i alguna gala on només assisteixen els nominats. En les converses planaven nous projectes i la sensació d’estar a punt d’acabar una temporada no massa brillant, un exercici condicionat pel final de la pandèmia i la incertesa que va comportar. A grans trets, artistes i públic tenen ganes de passar pàgina i que el Grec serveixi de conjur estiuenc de benastrugança.
