El 6 de març de 1937 es va estrenar, al Saló Espanya, una curiosa obra teatral signada per Antulí Sanjuan Ribes, amb el títol de Radio Sevilla. La guerra havia arribat a les taules del teatre alacantí. La companyia de drames i comèdies que portaven Agustí Segura i Pepe Solves va pujar a les taules una obra que va ser capaç de transformar l’angoixa en riure. En aquelles dates, al general Queipo de Llano li agradava proferir tota classe de vesànics improperis contra els enemics del feixisme. Es deixava anar. Responsable de la guerra psicològica contra la República, el general s’atansava al micròfon amb unes quantes copes –o gots, o ampolles– de més per llançar al públic que l’escoltava tota classe d’amenaces delirants i proclames. Antulí –com tants d’altres– les escoltava. Mestre del gènere satíric que, pocs anys abans, havia aconseguit penjar a les portes dels teatres el cartell de “No hay billetes”, va portar la contra a la propaganda de la por.
Els plats s’assemblen a les olles, perquè Antulí era fill d’un lliurepensador, compromès amb l’ateisme i anticlerical per a més senyes. Un home que a les darreries del segle XIX s’havia adherit, amb d’altres, al Congrés Internacional de Lliurepensadors per commemorar la “fecha de destrucción del poder papal” i per proclamar “¡Viva la libertad!”. El seu fill, ara, en plena guerra, agafava el torn. Quan la guerra es va acabar i el feixisme, finalment, es proclamà guanyador absolut, Antulí va ser empresonat.
