Editorial de l’Entreacte 216 el dossier central del qual tracta el reptes que afronta l’ofici d’intèrpret.
L’any 2017, una debutant Carla Simón impressionava propis i estranys amb Estiu 1993, un film que es va emportar el guardó a la millor opera prima en la prestigiosa Berlinale. L’antecedent convidava a l’optimisme, i enguany hi havia motius per a l’esperança. El passi d’Alcarràs, la nova pel·lícula de la directora, havia recollit una de les poques ovacions del festival berlinès, i totes les cròniques apuntaven la qualitat de la cinta. Finalment, el miracle va ser possible: el primer Os d’Or per a una pel·lícula en català. Emotiu també l’agraïment de la directora en recollir el guardó, un record cap als protagonistes del seu film, les “petites famílies de pagesos que cultiven la terra cada dia perquè els fruits arribin als nostres plats. La seva forma de fer agricultura, que és respectuosa amb la terra, avui és probablement un acte de resistència”.
Una certa moda recorre el panorama del cinema alternatiu, rostres que actuen sense actuar, persones que fan d’elles mateixes, sense tècnica, sense formació
En els últims anys s’està consolidant a Catalunya una nova generació de cineastes que ha fet de la necessitat virtut. S’ha desenvolupat una mirada pròpia al caliu de corrents estètics i socials que toquen de peus a terra. Els obstacles econòmics són tan endogàmics i enquistats que sembla que ja juguen a favor d’una creativitat que aposta per la senzillesa en les formes. Els punts de partida els trobem a cintes com Les amigues de l’Àgata i Júlia Ist, a les quals van seguir la ja esmentada Estiu 1993, o exemples més recents com Chavalas, de Carol Rodríguez Colás; Libertad, de Clara Roquet (totes elles debutants) i Sis dies corrents, de Neus Ballús. És aviat per parlar d’una onada generacional amb trets compartits, però són elles les que marquen el camí ara mateix. Comparteixen un ecosistema fràgil, amb una terra mal adobada, conreada quasi com un acte de resistència, però amb uns fruits que ja compren els festivals més importants del món.
Però en aquesta darrera collita alguns dels treballadors de base han quedat malparats, en especial les actrius i els actors. Tant Alcarràs com Sis dies corrents són llargmetratges que formen el gruix dels seus repartiments amb intèrprets no professionals. Una certa moda recorre el panorama del cinema alternatiu, rostres que actuen sense actuar, persones que fan d’elles mateixes, sense tècnica, sense formació. En quin paper queden els intèrprets en la gran festa de la internacionalització del cinema català? En el número d’Entreacte 216 que acaba d’arribar als quioscos obrim el debat sobre l’ofici dels comediants. Hi ha malestar entre l’ofici arran de la recent concessió dels dos Gaudí d’interpretació masculina a actors no professionals. Traiem el cap per la finestra dels reptes que afronta una professió malauradament massa acostumada als actes de resistència en la corda fluixa.
