Què està passant a la cartellera teatral de Barcelona?

Una petita reflexió sobre la cartellera teatral i unes quantes recomanacions que – qui sap – potser poden apropar nous espectadors al teatre

Començaré amb una anècdota: Vaig començar l’any 2019 envoltada de gent que no té cap relació amb el món del teatre o el cinema. Gent que va al teatre molt de tant en tant. Potser un parell o tres de cops l’any. Entre tota aquesta gent, l’Angie, una extremenya afincada des de fa anys a Barcelona, em va fer una confessió: “quan vivia a Madrid anava molt més al teatre”. La raó no té res a veure amb la llengua sinó amb la cartellera. Va viure a Madrid durant el boom (provocat per la crisi) de les sales petites i les companyies més independents, del naixement del Microteatro por dinero i espais com La Casa de la Portera i la Pensión de las Pulgas.

A l’arribar a Barcelona, l’Angie s’ha trobat amb una cartellera que, siguem sincers sisplau, ha anat perdent pistonada. Una cartellera on, evidentment, s’hi estrenen joies i bons espectacles però que principalment viu gràcies a reposicions i muntatges que no es diferencien massa de moltes tv movies. On són les mal anomenades noves tendències? On és l’experimentació? On són els espectacles que et demostren que el teatre pot ser molt més que un entreteniment, que un producte? I que ningú s’equivoqui: soc una gran defensora d’espectacles comercials ben fets com Fun Home, La jaula de las locas o La importància de ser Frank. Tres muntatges fantàstics que m’he fet farts de recomanar.

El problema, crec, és que, pel camí ens estem oblidant que el públic teatral és, hauria de ser i pot ser divers. Que no tots els espectacles han d’agradar a tot tipus de públic ni han de tenir (en un teatre públic) un 99% d’ocupació. Que hi ha d’haver obres comercials, sí, que hi ha d’haver grans musicals, també. Però no oblidem que, per exemple, servidora va començar a aficionar-se de debò al teatre quan va veure ‘Juli Cèsar’ d’Àlex Rigola al Teatre Lliure. Potser amb més espectacles així, l’Angie aniria molt més al teatre? Potser necessitem que Los bancos regalan sandwicheras y chorizos vagi a un gran teatre – en número de localitats – per arribar a més públic i demostrar-los que tenim un teatre divers, modern, transgressor? En aquest sentit, programar Rebota, rebota y en tu cara explota al Teatre Lliure o Falsestuff al Teatre Nacional va ser una gran iniciativa, un gran pas cap a la normalitat.  Cap a una cartellera sense etiquetes.

En tot cas, si el que busqueu són espectacles que us facin trontollar els fonaments teatrals, apunteu-vos les següents cites:

Aüc al Teatre Lliure, de Les Impuxibles i Carla Rovira (per la barreja de llenguatges i el necessari feminisme), Kingdom d’Agrupación Señor Serrano (perquè són una de les millors companyies del panorama actual), Am I Bruce Lee de Junyi Sun  (perquè barreja la dansa contemporània amb les arts marcials i – incís necessari – es representa en una de les sales més importants i especials de Barcelona, la mai prou reivindicada Sala Hiroshima), This is real love del Col·lectiu VVAA a la Sala Beckett (perquè són una de les companyies que cal seguir i no oblidar), Les dones sàvies al Maldà (perquè riureu pels descossits i al·lucinareu amb Enric Cambray i Ricard Farré), etc… I no us oblideu, tampoc, de donar un cop d’ull a la cartellera de la Sala Atrium (on acaben de representar muntatges que haurien de tornar com My low cost revolution o La mujer más fea del mundo), l’Antic Teatre o el Tantarantana, on hi podrem veure Armas de construcción masiva de José y sus Hermanas, per exemple. O podeu descobrir el meravellós món de la dansa contemporània al Mercat de les Flors.