Com canvien els temps. Llegim en un diari de 1971 (agost), a la secció de cultura, l’article d’un crític que es planyia perquè els empresaris teatrals barcelonins de l’època s’obstinaven (sic) a mantenir obertes les sales durant els mesos d’estiu, a diferència dels d’altres capitals europees –Roma, Milà, París, Madrid– que, molt assenyadament, tancaven per vacances. L’articulista sostenia que, entre el juny i el setembre, la cartellera barcelonina s’omplia d’espectacles d’escassa qualitat, que ja pot ser, però, ai!, afegia que aquesta manca d’exigència artística obeïa a raons classistes: “¿Cómo sería posible organizar espectáculos de buena calidad, generalmente caros, para una población que las capas sociales más desahogadas y pudientes ha abandonado para trasladarse a las playas o al campo?”, es preguntava amb tota naturalitat…
Ara la realitat és ben diferent. Fa molt que la tradició dels teatres d’estiu, tan arrelada a la Barcelona –i a altres ciutats catalanes– de les darreries del segle XIX, o que les estrenes de juliol i d’agost en sales comercials, habituals fa quaranta o cinquanta anys, són història: si d’alguna cosa ens queixem els professionals i aficionats al teatre que som a ciutat els mesos d’estiu és del fet que se’ns priva de l’oportunitat de gaudir d’experiències teatrals –a excepció, és clar, de festivals i d’unes quantes sales que opten per allargar la temporada regular i que, contradient l’articulista d’abans, demostren que la calor no rebaixa el seu grau de compromís artístic. Tant de bo en fossin més: el públic, els creadors, els artistes, els empresaris del sector i, fins i tot, l’estat de la cultura al nostre país hi sortirien guanyant.
