La directora de teatre Carme Portaceli opina sobre la paritat després del seu pas pel Teatro Español (2016-2019).
“Al feminisme se l’ha de considerar un Patrimoni Immaterial de la Humanitat, pel bé que ha fet tant a les dones com als homes.” Carmen Alborch
Durant el meu temps dirigint el Teatro Español –vaig guanyar un concurs l’octubre de 2016 i el nou Govern municipal m’ha cessat el setembre de 2019– he estat molt conscient del fet que havia de donar les mateixes oportunitats a les dones i als homes. Perquè jo, com a dona, sempre he sofert moltíssima discriminació. És subtil, no sempre, però existeix claríssimament. I com que jo ho he viscut tota la meva vida, vaig decidir començar a exercir aquesta paritat a la meva primera programació. Sense igualtat no hi ha democràcia.
I encara hi ha qui diu que ‘com que no hi ha dones no ens les podem inventar’. Bé, n’hi ha, encara que ningú parli d’elles.
No és una qüestió de talent, és òbviament una qüestió d’oportunitats. En el cas del Teatro Español, on ho he fet a consciència, els resultats han estat espectaculars. Vaig entrar-hi amb una ocupació del 28%, i en aquell moment us puc assegurar que no hi havia cap paritat: els que dirigien les obres eren tots homes i no semblava que portessin públic. Jo vaig ser paritària des del primer moment, i fent-ho d’aquesta manera vaig pujar en només cinc mesos al 67% del còmput total d’ocupació. L’any següent vam créixer fins al 75%, i al següent, només fins al juny, al 78%. Tot això amb dones dirigint, amb dramaturgues, igual com amb homes. I encara hi ha qui diu que “com que no hi ha dones no ens les podem inventar”. Bé, n’hi ha, encara que ningú parli d’elles, encara que es continuïn invisibilitzant.
Aquest és un dels grans problemes del nostre accés a la paritat: que no parlen de nosaltres. Com en tots els àmbits de la vida, no ens valoren suficientment. No ens podem equivocar, noies, no ens veuen. Hauríem de ser genis incontestables, que no n’hi ha, perquè ens diguessin, plens de paternalisme: “D’acord, OK, està bé”. Tantes vegades he vist un noi i una noia joves en una sala petita amb feines plenes de talent i sempre he dit: ja veuràs, a ell el veurem a una sala més gran d’aquí a poc; a ella la continuarem veient aquí molts anys.
Al llarg de la meva vida he vist passar-me per damunt pràcticament tots els companys que tenia al meu voltant: joves, perquè eren més joves que jo; grans, perquè havien demostrat el seu mèrit amb escreix; moderns, perquè ho eren molt més; qualsevol exemple que se us acudeixi m’ha passat per damunt, per davant. I no parlo només de mi; crec que això és una cosa que poden dir les metgesses, les informàtiques, les arquitectes… Aquestes oportunitats que ells sempre han tingut a nosaltres no se’ns han donat, i això no ens permet créixer. No arribarem mai a cap sala gran fins que algú ens deixi arribar-hi. A mi em va donar aquesta oportunitat el Sergi Belbel al TNC… ¡el 2010! Va fer una cosa històrica.
La paritat és molt important en el món en general i, particularment, en les arts escèniques. Per una banda, si un teatre vol ser un mirall de la societat –i ho ha de ser–, ha de tenir homes i dones en la seva programació i en els seus llocs de responsabilitat. D’aquesta manera serà un reflex no parcial de la realitat. Des de l’escenari critiquem el món que ens preocupa, ens fem preguntes. La societat és diversa –malgrat Trump i d’altres–, i és aquesta diversitat que nosaltres, des d’un teatre públic, hem de representar.
Hi ha una cosa essencial en la contribució de les dones als llocs de responsabilitat dels teatres: és una altra òptica de la vida, de les relacions i, especialment, una altra manera de viure les coses, els sentiments, la nostra sexualitat (molt més real que la que ens mostren les pel·lícules americanes). La nostra és una aportació, o podria ser-ho, molt més propera a la realitat, i aquesta visió també modifica la visió que els homes tenen d’ells mateixos, aportant-los possiblement més tranquil·litat.
Una altra aportació: diferents maneres de liderar un equip, d’exercir autoritat. No ens cal anar cridant a tort i a dret; no ens cal sembrar el terror perquè se’ns escolti; necessitem que el nostre equip s’involucri en el projecte, que tothom es trobi bé perquè donin el millor d’ells mateixos. No és una qüestió d’egos. Potser no el tenim tan desenvolupat perquè ningú ha cregut en nosaltres, potser no necessitem ser admirades tot el temps, perquè ningú no ens ha admirat mai.
Sempre he estat feminista, i ara, potser fa només dos o tres anys, puc dir-ho sense que algú m’escupi a la cara. El feminisme ha fet molt bé en aquest món tan deshumanitzat com el que el patriarcat ens ha deixat. Amb el teatre tenim la possibilitat de dir algunes veritats –perquè no som com alguns polítics–, fer-nos algunes preguntes i plantejar somnis per a tothom, no tan sols aquells que perpetuen els privilegis injustos d’uns quants.
