Fa uns mesos vaig publicar un article per donar veu a algunes de les reflexions del col·lectiu #dona #actriu #mésde40 #mésde50, intentant que fos des d’una perspectiva constructiva i enriquidora. Començava amb una versió de l’anunci que la gran Bette Davis que, amb 54 anys i dos Oscars, va tenir els ovaris d’escriure després d’una glamurosa carrera amenaçada per l’edat i els rumors d’una malaltia crònica.
“Dona. 47 anys. Mare. Separada. Catalana. 30 anys d’experiència com a Actriu. Conservo la meva mobilitat, bellesa, talent, i soc més amable del que diuen. S’ofereix per a feina estable en teatre, cinema o televisió. Interessats contacteu amb la meva representant”
L’article va generar que algunes companyes actrius de més de quaranta i cinquanta anys “s’anunciessin” amb ell, cosa que m’ha commogut profundament. Aconseguíem “visibilitzar” la qüestió de per què, si tens més de quaranta anys, comences a desaparèixer o et releguen a tenir un paper secundari.
Dies després, també el diari El País es feia ressò del tema: “Los números no mienten. Publicaba hace unos días el Financial Times que, entre 2001 y 2016, el 81% de las series las crearon hombres, y solo el 28% de los episodios los escribieron mujeres. Y eso tiene consecuencias, no solo en el protagonismo de las mujeres, sino también en qué tipo de protagonismo reciben.”
És difícil escriure sobre aquest tema i que algú no ho “llegeixi” com “estan frustrades o ressentides”. Quan una dona intenta millorar la seva posició a la societat sovint és criticada o jutjada des d’aquesta perspectiva. Segons un estudi de l’AISGE, “les dones artistes tenen una taxa de desocupació 6 punts per sobre que la dels homes, cobren menys i treballen més sovint sense contracte”, i que “només un 38% dels personatges del cinema espanyol són dones.” Dades objectives, i no pas percepcions subjectives.
Tots sabem que moltes actrius d’aquest país intenten sobreviure com poden i han de buscar diverses fonts d’ingressos. Algunes llencen la tovallola immerescudament. Algunes, si tenen sort, treballen en feines relacionades amb el gremi (només un 13% d’actors i actrius, segons l’AISGE). Una gran majoria impartint classes, d’altres fent recitals, cantant en un bar, amenitzant esdeveniments, fent doblatge, ràdio, engegant com poden projectes propis… D’altres s’han de guanyar el pa fent altres feines que no tenen res a veure amb la seva vocació.
En l’era de l’esclavitud ferotge a la imatge, amb les xarxes socials dictaminant les nostres passes, sembla que la dona encara segueix sent vista com un iogurt amb data de caducitat. Ens podem preguntar com canviar aquesta perspectiva?
La dona està fantàstica dels quaranta en amunt, té el talent, la maduresa, la formació i l’experiència, per edat i per mèrits propis guanyats a pols, per ser respectada professionalment, i en el cas de les actrius, per fer els millors papers.
En qualsevol altra professió l’experiència i la formació són valors inqüestionables. No et demanen que et mantinguis sempre bonica o mediàtica per fer bé la teva feina. En l’ofici d’actriu sí. Tampoc importa si ets home o dona per fer determinats oficis. En el nostre, sí. I no parlem de gosar ocupar càrrecs públics o de poder, si ets dona.
En els repartiments de teatre i audiovisuals hi ha molts més papers per a homes que per a dones”
Actrius: nines boniques que han d’estar eternament joves i guapes? (quan això no passa en el cas dels nostres companys actors?). Ser simpàtiques, caure bé, callar quan toca i no destacar gaire, si pot ser. I ara a més has de tenir seguidors a xarxes. Edat, gènere, condició i el càncer de l’endogàmia. Filtres d’un star system voluble, aleatori i no plural, que hem de passar per poder treballar.
Només cal girar la vista enrere a la història de la literatura dramàtica per veure la gran descompensació de papers masculins en relació amb els femenins. Les dones hem de recuperar un munt de segles en poc temps. Totes traient la llengua per aconseguir papers que no estan escrits en la major part dels repartiments de la literatura dramàtica. I on són aquestes dones en les històries dels guions televisius, produccions o textos teatrals actuals?
Encara ara hi ha sèries de televisió i pel·lícules on el protagonista que ronda la quarantena, la cinquantena i fins i tot la seixantena, té una partner de vint-i-pocs. Encara ara en els repartiments, tant de teatre com d’audiovisuals, hi ha molts més papers per a homes que per a dones (en el trienni 2014-2015-2016, el 75% dels protagonismes a partir dels quaranta-cinc va correspondre als homes, segons l’AISGE). Ara a més, s’escriuen molts més guions per a actors i actrius joves que per a les “madures” (el 55% de les protagonistes de TV són menors de trenta-cinc anys).
Ens hem de congratular del fet que alguna cosa està començant a canviar: dones madures fent grans papers en algunes sèries. Segur que encara en podem fer més. Papers que reflecteixin que un dona de més de 40 surti amb un home més jove, o que una dona amb arrugues sigui sexy. O que una altra no sigui prima, ni dolça. O realitats plurals com les LGTBI o diversitat de races.
Fem que tot això sigui visible: que en aquestes produccions d’audiovisuals o de teatre, i en els despatxos de direcció i producció, i en les històries que s’escriuen, hi hagi més presència femenina “madura”.
Totes som Bette Davis: no tenim data de caducitat.
