I qui no volia marxar? El 1966 una jove barcelonina, estudiant de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, va decidir agafar la maleta i fer cap a Londres. Es deia Pilar Aymerich i tenia 23 anys. Hi anava acompanyada d’una amiga, Alícia, que també estudiava a la mateixa escola de teatre. Es delien per conèixer món i, de passada, menjar-se’l amb patates. La Gran Bretanya era una altra cosa. La llibertat es respirava. Els joves llogaven pisos en grup, es vestien com els donava la gana i anaven al teatre amb texans. Res de noies ben vestides de boutique, allò eren coses d’un altre temps, uns altres anys, un altre món.
Van sobreviure durant un temps treballant en la collita de gerds. Fins que la temporada es va acabar i, poc després, també els calés que havien guanyat. Sense un duro, les estacions els van semblar un bon lloc per dormir. Un dia van conèixer un noi que les va convidar a passar la nit a casa seva. Agraïdes, van decidir baixar al súper a fer una generosa compra. Mentre eren fora, un home havia arribat a la casa. En tornar, amb les bosses a la mà, pletòriques, felices pel cop de sort que havien tingut, el noi que feia unes hores, tan amablement, les havia convidades es va fer el desentès i va dir que no sabia ni qui eren. Pilar i Alícia es van quedar allò que en diuen amb un pam de nas. Però eren actrius, i eren a la ciutat dels teatres.
Van fer cartells que van penjar arreu: “Actrius espanyoles busquen feina de babysitting”. Un periodista el va veure i, encuriosit, les va anar a buscar. Volia fer-los una entrevista. El periodista les va batejar com a “kindly señoritas” i la notícia va sortir publicada, a tota plana i amb una fotografia de la bella i moderna Pilar Aymerich, el 29 d’octubre de 1966.
Ni d’actriu, ni de babysitter. Però això sí: noia de portada.
