L’actor i director Pep Garcia-Pascual i la directora general de Cooperació Cultural, Àngels Ponsa, parlen sobre el sistema de subvencions
Pep Garcia-Pascual
(Manresa, 1976) Director artístic de Parking Shakespeare, companyia que acaba de celebrar deu anys d’existència i que en tot aquest temps s’ha caracteritzat per treballar en espais d’exhibició no convencionals i amb formes de finançament alternatives
Àngels Ponsa
(Artesa de Segre, 1960) directora general de cooperació Cultural de la Generalitat des del juny de 2018. Ha estat portaveu del grup parlamentari de CIU en la comissió de cultura i llengua del parlament i regidora a l’Ajuntament de Sant Cugat
Pep Garcia-Pascual: La relació dels professionals amb l’Administració no és fàcil. I poso l’exemple d’una companyia com Parking Shakespeare, que va començar deu anys enrere. Al principi no saps on adreçar-te. Jo soc actor i també faig de director. I en tot aquest temps hem hagut d’aprendre mil formes de fer una subvenció, una cosa que en el fons no és la nostra feina i has d’aprendre sobre la marxa. Quan comencem, els professionals no tenim les eines ni la formació, no sabem com interactuar amb l’Administració, coneixements que ens haurien de venir de la part educativa. Trobem a faltar, a més, un punt on adreçar-nos a l’Administració, una feina d’acompanyament, sobretot a l’inici.
Àngels Ponsa: Això que comentes va per dos camins. D’una banda la formació: la major part dels centres educatius són molt bons però hi falten assignatures de gestió. De l’altra, des de l’Administració –entenc el que dius– moltes vegades ens falta una locució dirigida per acompanyar millor els professionals, i també ens comportem d’una manera molt compartimentada, perquè tenim aquesta lògica d’estar repartits entre diferents departaments i diferents administracions. D’una banda hi som nosaltres, la Direcció General de Cooperació Cultural, que aglutina la creació, amb els agents articuladors i els equipaments escènics, i de l’altra l’ICEC, que articula sobretot els agents privats, teatres i companyies. El que sí que puc dir després de vuit mesos de feina aquí és que el model català és molt cooperatiu, que malgrat els pocs recursos que tenim aconseguim recuperar molt entre tots. En resum, és un bon model però ens falten els recursos.
PG: En això estem gairebé tots d’acord, en la manca de recursos.
ÀP: Això és una evidència i estem tots junts en aquesta batalla, ens ho creiem. Perquè sense més recursos és difícil tirar endavant els projectes. Vosaltres, per exemple, feu deu anys i sou un projecte sòlid, i tracteu una branca molt important com és la creació de nous públics.
PG: Nosaltres vam començar amb la crisi. Sempre ha estat un projecte basat en l’espai, dissenyat per poder actuar per tot Catalunya, fins i tot on no hi ha teatres, als pobles petits. Ens hem adaptat enormement a circumstàncies d’exhibició. En aquest sentit –moltes vegades ho debatem entre els professionals–, veiem que el sistema de subvencions està molt enfocat al producte, al resultat final. Això ocasiona que no hi hagi temps per a la investigació, que és una part vital dels processos.
GENEREM MÉS DEL QUE REBEM, I HO DIC PER TRENCAR EL MITE QUE ELS ARTISTES VIVIM DE SUBVENCIONS
ÀP: Considerem moltes línies d’ajuts adreçades als centres de creació on es produeixen les investigacions. Però l’objectiu final és òbviament que els creadors creïn coses. Estic d’acord que és fonamental que hi hagi temps per innovar, i per això resulta indispensable tenir un percentatge pressupostari més alt.
PG: En referència a això, jo vull atacar un mite: el volum de riquesa que genera la cultura és molt superior al que l’Administració hi destina; sempre hi sortim perdent. Vull dir que generem més del que rebem, i ho dic per trencar el mite que els artistes vivim de subvencions.
ÀP: No em cansaré de repetir-ho: la cultura d’aquest país no és una cultura subvencionada, ho dic amb coneixement de causa. Estan molt més subvencionats altres sectors que en proporció aporten molt menys al PIB. El que genera la cultura en relació amb la inversió és enorme. S’entén, però, que el pressupost en salut i educació vagi davant. Dit això, la cultura ha de ser la següent.
PG: En això estem d’acord. Potser els pressupostos haurien de sortir d’una altra banda, perquè tampoc no són precisament a sanitat o educació, departaments que no en tenen de sobra. I pel que fa als nostres problemes, no sempre és qüestió de pressupostos. Un dels factors que ofega el sector és que, malgrat tractar-se de feines de qualitat, parlem de llocs de treball amb molta precarietat, des de l’actor al dissenyador de llums o l’escenògraf. Si cal que treballem l’agudesa ho fem perquè som creadors, però s’ha de poder fer la feina amb dignitat.
ÀP: Això és degut a un marc de regulació deficient. Falten eines. Ara comencem a tenir-les, com per exemple l’Estatut de l’artista, que tenim en part gràcies a la bona feina que ha fet l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya. La regulació és molt important i s’ha de complir, també en el sector de la cultura. Oi que a ningú se li acudiria que en el sector de l’automoció un treballador no tingués un horari fixat o una Seguretat Social regulada?
LA REGULACIÓ ÉS MOLT IMPORTANT I S’HA DE COMPLIR, TAMBÉ EN EL SECTOR DE LA CULTURA
PG: De vegades la precarietat ve condicionada per les ganes de treballar que tens, perquè t’has preparat per treballar, i és la teva professió i el teu ofici. Tots dintre d’aquesta precarietat preferim invertir unes hores de la nostra vida a fer el que realment volem fer. Hi ha qui juga a primera divisió, i molts altres que juguen a tercera. Qui juga a primera moltes vegades no s’ha trobat en situacions de precarietat. Jo el que us vull demanar a les administracions és que, igual com nosaltres, els professionals, col·laborem entre nosaltres i hem après el llenguatge de les administracions, vosaltres també sigueu creatius, perquè hi ha pocs recursos. I de la mateixa manera que us venim a veure, que l’Administració sigui proactiva i busqui també les formes d’ajudar el sector. Perquè si una cosa ha de quedar clara és que la cultura no és una despesa.
ÀP: Exacte, no és una despesa, és una inversió que beneficia tothom i com a tal hauria de figurar a totes les administracions. Hi estem d’acord.
