Cada setmana tindrem, com a mínim, dos o tres estrenes. Sabem que, per més addictes al teatre que siguem, és impossible veure-ho tot. Aquests són, per a nosaltres, els protagonistes del mes de maig i els muntatges que volem veure sí o sí. Encara que plogui, nevi o faci un sol espatarrant.
Francesc Orella: No necessita presentació. És un actor solvent, impecable, intuïtiu i intel·ligent. La seva presència en un espectacle ja és un bon motiu per veure’l. Si ja no us queden ungles mentre espereu el retorn de Merlí i no voleu esperar l’estrena de la pel·lícula 7 raons per fugir (de la societat), el podeu (tornar a) veure a Art al Teatre Goya, un dels muntatges més exitosos de les últimes temporades. I, de pas, comprovar que els crítics tenien raó: Arquillué, Orella i Villanueva són un triplet guanyador.
Miki Esparbé: És un dels actors més populars del panorama actual. Des de Barcelona nit d’estiu (2013) està estrenant, més o menys, tres o quatre pel·lícules per any. El camí més llarg per tornar a casa (Sergi Pérez), Requisitos para ser una persona normal (Leticia Dolera), Rumbos (Manuela Burló) o la més recent: Les distàncies d’Elena Trapé. A la tele tampoc ha parat: Cites, El crac o El Ministerio del Tiempo. En teatre, en canvi, ja fa anys que el no el vèiem: des d’El rei borni de Marc Creuhet (2013-2015) on es posava en la pell d’un manifestant que perdia un ull per culpa d’una bala de goma. Si la vau veure (l’obra o la pel·li) segurament també tindreu marcada amb permanent la data d’estrena de La importància de ser Frank. I si encara no ho heu fet, només cal que doneu un cop d’ull al programa de mà: Text d’Oscar Wilde, versió de Cristina Genebat i David Selvas, direcció d’aquest últim i un repartiment que fa caure d’esquena: Esparbé, Verdaguer, Conejero, Esteve i Martínez entre d’altres. Ja ha exhaurit totes les localitats de la Sala Petita del Teatre Nacional però tenim bones notícies: Al juliol tornarà al Teatre Poliorama. Ja podeu córrer, perquè és una joia divertidíssima.
Alba Florejachs: Fa anys que sabem que Alba Florejachs és una de les actrius seguir de l’escena contemporània. I no només en comèdia. I ara la podem veure a Distància, un muntatge que ens fa il·lusió per tres raons: Primera, perquè es tracta de la posada en escena d’una lectura dramatitzada que es va poder veure a la Beckett la temporada passada. Segona: Perquè l’autor i director, Roger Torns, és un dels noms a recordar del teatre català. Un exemple: Hàbitat (doble penetració) que s’ha vist i- atenció spoiler-, es podrà tornar a veure a la Sala Atrium. Tercera: Perquè el text posa el dit a la llaga: posa en dubte certes estructures paternalistes que prenem com a patrons inamovibles. Hi ha distància entre la rebel·lió i l’educació? I quarta: Perquè després d’IF, Homes o L’Avar, ens ve molt de gust (però molt) veure el costat més fosc de Florejachs.
Carles Gilabert: Que Carles Gilabert és un actoràs fa molt que ho sabem. No només per les comèdies que cada estiu ens ofereix amb Parking Shakespeare al Parc del Nord de Barcelona. També per aquell Woyzeck que es movia, com molt bé va dir el crític Juan Carlos Olivares, “entre el dimoni de la bogeria i la gelosia, entre la clarividència i la ràbia de la dignitat amenaçada”. O pel seu paper, radicalment diferent, a Tots els que heu vingut. La comèdia sobre el pujolisme que Marc Rosich va dirigir al TNC o, si anem més enrere, per la interpretació a la crua Paisaje sin casas, de La Virgueria. Ara forma part d’Històries d’Istanbul, a contrapeu. Un dels muntatges de la Mostra de Teatre inclusiu del Teatre Lliure que més ganes tenim de veure. Pel text (de Yesim Özsoy i adaptat per Carles Batlle), la direcció (Joan Arqué) i pel repartiment que l’acompanya on destaquen noms com Mercè Arànega o Aida Oset.
Anna Alarcón: Anna Alarcón viu, a nivell interpretatiu, una temporada molt dolça. Ha arrasat per Catalunya i Amèrica Llatina (i amb raó) amb Psicosi 4.48, la peça de Sarah Kane que el recordat Moisès Maicas va dirigir ara fa tres anys. Va tornar a petar-ho amb Els tres aniversaris, que dirigia en Jordi Prat i Coll a la Villarroel. I ara, a més de veure-la a Félix (la sèrie que Cesc Gay ha dirigit per Movistar Series), podrem fer doblet Alarcón: Repetir Sé de un lugar -un dels millors espectacles dels últims anys-, i després veure-la a Esmorza amb mi, l’última obra que ha escrit i dirigit Iván Morales. Les dues, a la Beckett. Si necessiteu més raons per anar-hi només us direm que, des d’Entreacte, estem convençuts que d’aquí no gaire, Anna Alarcón passarà a ser LA Alarcón. Temps al temps.
Alejandro Curiel: És una de les veus més prometedores d’aquesta nova fornada del teatre català que no tenen límits ni etiquetes. Forma part de la companyia José y sus Hermanas, els responsables de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos. Una peça que va aconseguir unir públic i crítica: tots vam sortir enamorats. Entre 2015-16 Curiel va ser artista resident a la Sala Hiroshima, on va estrenar: Bonne, Belle, Douce i All By Myself. És un dels nostres protagonistes del mes perquè a finals de mes, al cicle Noves escenes de La Pedrera, podrem tornar a veure aquesta peça autobiogràfica, que gira al voltant d’un noi homosexual que ja ha arribat als trenta i que mai no ha tingut parella, es pren a si mateix com a excusa per parlar de la soledat. Si no la vau veure, al·lucinareu. En majúscules i lentament.
Alba Ribas: L’hem pogut veure a sèries com Las chicas del cable, Cites o El Barco. També a les pel·lícules 100 metros o Barcelona, nit d’estiu. En teatre, en canvi, fa anys que la veiem poc, massa poc: L’últim que va protagontizar és La nostra mort de cada dia, el text de Manuel de Pedrolo que Marta Gil va dirigir ara fa tres anys al Teatre Nacional. Ara tindrem l’oportunitat de veure-la a Goldilocks a la Sala Atrium. Una peça escrita per Jaume Viñas i dirigida per Júlia Barceló basada – agafeu-vos fort-, en una conferència sobre violència invisible que Nuria Varela va impartir a la Sala Beckett. Es tracta, de fet, del segon premi de la Beca Despera Lab. I una oportunitat de (re)descobrir una actriu que, tot i la seva joventut, ja ens va hipnotitzar a tots a L’onada (Marc Montserrat Drukker, Teatre Lliure).
Míriam Iscla: Una actriu que ja s’ha guanyat ser coneguda com “La Iscla”. Una actriu versàtil i contundent que ens ha regalat grans interpretacions com la de Barcelona (Pere Riera, 2013-14), Dona no reeducable (2015-16) o El rei Lear. Sense parlar, és clar, de la seva fructífera etapa com a T de Teatre. No acabaríem mai. És una de les protagonistes del mes perquè veure el seu nom en un espectacle ja és una bona raó per anar-hi, perquè aquí (a Temps Salvatge) la dirigeix Xavier Albertí per primera vegada i perquè es posarà en la pell d’un personatge que és un autèntic caramelet. Ja ens ho direu.
Marta Montiel: És una de les integrats de Teatre de l’Enjòlit. L’hem vist, per exemple, a El setè cel, Realpolitik o Si no ens paguen no paguem. Tres obres que demostren el talent i versatilitat de Montiel. Aquest mes, però, estrenarà una peça completament diferent: #Nomoblideumai. Un text escrit i dirigit per Llàtzer Garcia que gira al voltant del suïcidi juvenil i forma part del cicle de Teatre Verbatim de La Seca Espai Brossa. Montiel, de fet, no és només una de les intèrprets. Juntament amb Garcia i E
lies Barberà (l’altre intèrpet i company de Teatre de l’Enjòlit) ha realitzat el procés de recerca i investigació. És una de les estrenes més esperades del mes.
