El pròxim diumenge 22 de gener, Jaume Figueras (Barcelona, 1940) rebrà un merescudíssim Premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català. Parlem amb aquest gran i admirat cronista sobre la seva trajectòria, sobre els seus gustos i fins i tot sobre alguns dels seus disgustos.
Mai has volgut autodefinir-te com a crític. Tu prefereixes la paraula cronista.
Sí, jo soc un cronista, i només vaig fer de crític una petita temporada a La Vanguardia, com a segon a bord.
Per què Camelot (1967) sempre, sempre? Des que la vas veure per primer cop i fins avui mateix? Què té la pel·lícula de Joshua Logan que tant t’agrada?
Sempre Camelot, però l’he tornat a veure recentment i l’he vist més desigual. És a dir, té una primera part meravellosa pel que fa a la descripció dels personatges de Vanessa Redgrave, Richard Harris i Franco Nero, i de la seva relació triangular, del seu ménage à trois civilitzat, però després la història s’enrotlla una mica massa i és massa seriosa.
El millor actor del món és Alec Guinness, i pel que fa a les actrius, Anna Magnani i Rosalind Russell
Anem al cas contrari de Camelot: ¿quina és aquella cinta que no pots suportar?
N’hi ha moltes que m’han indignat. Per exemple, El Expreso de Medianoche (Alan Parker, 1978), i, en concret, per aquella part final, amb el carceller turc i el personatge de Brad Davis. Hi havia públic a la sala que fins i tot aplaudia el que a mi em semblava una salvatjada! De tota manera, sempre li he tingut mania a Oliver Stone, que en va ser el guionista.
Un director (o directora), un actor i una actriu preferits?
El millor actor del món és Alec Guinness. Pel que fa a les actrius, Anna Magnani i Rosalind Russell. Com estava la Russell a Picnic (Joshua Logan, 1956)! I com a director, em quedo amb Woody Allen. Per fluix que sigui el seu film, sempre m’interessa.
El cinema que es fa ara mateix no reflecteix la vida quotidiana
La primera pel·lícula que recordes?
Encara que ara sembli un joc de paraules que t’estic fent, Recuerda (1945), d’Alfred Hitchcock. La vaig veure al Florida, de molt jovenet, i em va causar una gran impressió Ingrid Bergman fent de psiquiatra de Gregory Peck.
Una frase de cine?
“¡Riégueme!”. La deia Carmen Maura a La ley del deseo (1987), de Pedro Almodóvar, en una escena al carrer amb uns escombriaires.
Com es vivia, als anys seixanta, aquell esclat de creativitat i inconformisme constant? Ara la Nouvelle Vague a França, ara el Free Cinema a Anglaterra, ara el Nou Cinema Alemany…
Ja t’ho pots imaginar! Era increïble! Quina vitalitat i creativitat i en tants països alhora. És una cosa que trobo a faltar al cinema que es fa ara mateix, que no reflecteix la vida quotidiana. D’aquí a uns anys, quan la gent vulgui saber com es vivia a principis del segle xxi, no trobarà pel·lícules que li ho expliquin.
Tria: François Truffaut o Jean-Luc Godard?
Truffaut.
Vittorio De Sica o Roberto Rossellini?
Un i l’altre.
Buster Keaton o Charles Chaplin?
Buster Keaton em sembla més creatiu.
Katharine Hepburn o Audrey Hepburn?
Ha, ha! Qualsevol film d’Audrey Hepburn em fascina pel fet de sortir-hi ella. I Katharine Hepburn té algun títol a la seva carrera tan insuportable com també ho està ella. Em refereixo a De repente… el último verano (Joseph L. Mankiewicz, 1959).
Anem a pams per repassar la teva trajectòria. Una definició per a la revista Fotogramas? Es va fundar el 1946 i segueix endavant.
Jo robava tres pessetes a la meva mare per comprar-me el Fotogramas. Imagina’t si va ser important per a mi anys abans de treballar-hi. És una revista que ha tingut moltes etapes, però voldria destacar aquells brillantíssims anys setanta i vuitanta en què va acollir una mena de nou periodisme cinematogràfic, amb unes grans firmes. És una publicació que ha trencat motlles.
Quin és el secret de l’eterna joventut del Mr. Belvedere i del seu consultori de Fotogramas?
És un personatge que ha tingut caps molt diferents, i algun dels seus caps jo el conec bé, i que ha capitanejat un consultori que ha estat una gran finestra perquè els lectors s’hi expressin. Mr. Belvedere ha establert un diàleg únic amb els cinèfils, i, a més, usant el sentit de l’humor i la ironia.
El lloc on més a gust he treballat ha estat a la ràdio.
Una definició per a la teva mítica etapa al Cinema 3 de TV3?
Una definició? Comunicació, molta comunicació amb els espectadors. I intentant fer més converses amb els convidats que no pas entrevistes.
Molta gent recordarà tota la vida el teu memorable i perllongat pas per la ràdio. També consideres que va ser una etapa teva essencial?
El lloc on més a gust he treballat ha estat a la ràdio. Sense guió, improvisant, tant amb Gemma Nierga com amb Rosa Badia. Apel·lant a l’espontaneïtat. És una cosa que no he trobat en cap altre mitjà pel qual he passat.
Quan vas iniciar-te com a cronista, quins eren els teus referents en la premsa cinematogràfica?
Quan vaig començar, José Luis Guarner encara no escrivia, però de seguida es va convertir en un referent meu i de tothom. Un altre? Miquel Porter i Moix, una persona cultíssima i intel·ligentíssima, i de les opinions de la qual et podies refiar.
També va ser inoblidable la teva tasca a la distribuïdora C.B. Films.
Jo llavors era molt jove, i va ser una de les experiències més enriquidores de la meva carrera. Poder veure, de primera mà, com es llançaven a Espanya les pel·lícules de la productora United Artists… i fer-ho amb aquella llibertat, deixant-me crear aquells eslògans publicitaris. Estic especialment orgullós del treball que vaig fer amb l’estrena de La Pantera Rosa (Blake Edwards, 1963).
La teva entrevista més memorable?
Joan Fontaine, per la seva amabilitat i perquè no tenia pressa perquè s’acabés l’entrevista. També Gregory Peck i Jack Lemmon. Però aquest últim estava en moment vulnerable de la seva vida, i tenia problemes amb el seu lacrimal.
Al contrari, la més insuportable?
Ai, Lauren Bacall. Just abans dels programes d’Àngel Casas a TV3, ens deixaven entrevistar alguns dels seus convidats, i va ser el cas de la Bacall. Era una conversa més personal que cinèfila, però va resultar que ens va arribar una mica rebotada, no se sap per què. A sobre, li vaig preguntar per dos llargmetratges dels quals no es recordava gaire. Ni ella ni jo vam estar-hi a gust.
La teva fila del cine preferida?
Depèn. Si és subtitulada, una mica enrere, per tenir els subtítols a l’altura dels ulls. Abans sí que m’asseia més cap endavant.
L’última joia nova que has descobert?
Doncs una pel·lícula que està creant molt boca-orella, Aftersun (2022), de Charlotte Wells. Per certa circumstància, l’he vist dues vegades i és molt inquietant. Té un dels plans més angoixants que he vist últimament, i és quan veiem el seu protagonista, Paul Mescal, plorant, però d’esquena. Una altra que m’ha agradat molt és Tori y Lokita (2022), dels germans Dardenne. Llàstima que hagi passat sense pena ni glòria, perquè explica estupendament el que significa el racisme i la immigració a Europa avui dia.
Una valoració sobre les noves generacions de cronistes, informadors i crítics de cine? I algun consell?
Si per una banda hi ha una sèrie de crítics que usen un llenguatge molt esotèric, per una altra hi ha gent que s’estima molt el cine i l’explica molt bé, i això també s’ha de valorar. Un consell? El mateix de sempre: que vagin al cine amb una mirada neta i sense prejudicis. A mi em va passar recentment amb Mantícora (2022), de Carlos Vermut. No m’havia interessat gaire el seu anterior llargmetratge, Quién te cantará (2018), i, en canvi, aquest em va inquietar molt a nivell argumental, i té un parell de seqüències…
