Només uns dies abans de la nostra trobada, Àlex Brendemühl era a París, on enllestia la seva participació a Django melodies, biopic de Django Reinhart. “Em quedava una sessió. És un paper petit. Faig de coronel nazi. Són les vessants que tens a França, o fas d’alemany o fas d’espanyol”. Donant un cop d’ull als últims cinc anys de la seva trajectòria, comptem més d’una quinzena de produccions internacionals. Ha estat l’aposta personal d’un actor que es manté fidel a les seves conviccions.
La teva vida, darrerament, està en una maleta…
La veritat és que passo molt de temps fora de casa, cosa que m’encanta i que és molt enriquidora, i d’altra banda, també trobo a faltar molt estar amb la família, amb els nens, tot no es pot tenir. Però en tot cas és un privilegi.
T’has posat algun límit perquè això no interfereixi en la teva vida privada?
Tenir fills petits condiciona les decisions. He hagut de prioritzar projectes que es facin relativament a prop, a Europa, per exemple, perquè no puc anar-me’n a Llatinoamèrica o a Austràlia o a Sud-àfrica i desaparèixer dos mesos. Però he assolit el somni que m’arribin projectes que em permetrien viatjar per tot el món i treballar a tot arreu i ho estic minimitzant per no perdre el lligam amb la família, per no acabar sent un estrany a casa.
Fins a quin punt aquesta sortida a l’exterior ha estat premeditada, planificada?
D’alguna manera, en els últims anys ha cristal·litzat la possibilitat d’aprofitar el domini que tinc de certs idiomes. I sense anar-ho a buscar amb gaire vehemència, vaig començar a treballar més a França, a Alemanya, i va coincidir que aquí va baixar la feina. Em va anar molt bé per veure altres maneres de treballar, de funcionar, prioritats, estils.
Necessitaves un canvi d’aires.
El que té Barcelona, i Catalunya, és que tot és molt plàcid, tot funciona bé, i et vas acomodant. És el que ens passa aquí a molts creadors. Les coses funcionen més o menys, la vida és agradable i t’acomodes, i no és una ciutat que et punxi el cul, que t’obligui a buscar-te la vida, pots anar trampejant sempre. I això crec que mata una mica la creativitat o l’energia per reinventar-se i per fer coses noves i per trencar els prejudicis, els teus i els dels altres, sobre el que fas.
I és que Brendemühl encara ha de lluitar contra certs clixés sobre el seu registre interpretatiu. “Gran actor misteriós i fosc, que sempre fa personatges torturats” és el tòpic que es queixa que li han penjat aquí, també per influència de la premsa. La gent necessita posar-te una etiqueta, fer-se una imatge de tu, i justament ens dediquem a això perquè ens agrada transformar-nos, mutar, disfressar-nos, canviar. És la part més apassionant d’aquest ofici. Sortir fora també ajuda a fugir d’aquests prejudicis. Et trobes que la gent no té una imatge tan feta de tu i dels personatges que pots fer i et sorprenen més amb propostes que aquí costaria més que et fessin. Arribes verge en una indústria cultural que et permet reinventar-te, i això és molt interessant.
La trajectòria internacional acaba de portar Àlex Brendemühl al millor aparador del planeta cinema, el Festival de Canes. Jo ja he fet el meu aprenentatge a Canes, ja em veig una mica veterà del Festival. Hi he estat amb projectes més personals, com Yo, un guió que també havia escrit, un curt dirigit per mi a la selecció oficial, El medico alemán a Un certain regard, i això fa que ja no sigui del tot un desconegut a França. Però ara la cosa puja de grau: estem parlant d’un protagonista, al costat de Marion Cotillard i Louis Garrel, al film de Nicole Garcia Mal de Pierres, presentat a la competició oficial. És la catifa vermella, la projecció de tants somnis, tantes mirades sobre aquelles pel·lícules, aquelles estrelles. I arribar fins aquí no ha estat un procés fàcil. Va costar molt que Nicole Garcia es decidís per mi, vaig suar per convèncer-la. Em va fer diverses proves, primer va triar un altre actor, després va tornar a mi. Més tard em volia canviar: em va fer posar unes lentilles i em va sortir una conjuntivitis, em va fer aprimar… m’estava jugant el físic! Va ser un grau d’implicació molt bèstia.
Però va acabar bé.
Sí, de seguida vaig tenir la sensació d’estar en una gran pel·lícula. Treballant amb Marion Cotillard, una actriu que fa coses extraordinàries i que està en un lloc molt especial. Adonar-te que estàs vivint com una ficció, allò que et sembla que et veus des de fora i et preguntes: això m’està passant a mi? Estic vivint aquest somni? I finalment ha cristal·litzat en la selecció oficial a Canes. És el millor que li pot passar a un actor, ser allà i que et vegin en un personatge xulo, complex, que crec que és diferent del que he fet fins ara, que l’espectador empatitza molt amb ell perquè l’acompanya a ella en la seva follia. És un personatge sòlid, amb una integritat, amb uns principis.
L’Àlex és molt conscient que l’exposició mediàtica és clau ara mateix en la seva professió. A la indústria ara mana molt la popularitat, els followers. Ara treballes no tant perquè ets bo sinó perquè ets conegut. Si ets les dues coses molt millor. La societat funciona així. És un peatge que cal pagar per sortir-se’n. A mi em costa, sóc una mica pudorós amb la meva intimitat i per vendre’m, però no et pots resistir a aquesta tendència, i estic mirant com minimitzar l’impacte, que no sigui dolorós. M’he d’exposar per evitar ser el millor actor menys conegut, com encara et diuen després d’haver treballat vint anys, i després poder-ho portar al meu terreny, fer un espectacle de teatre a la meva mida, amb amics o sol, o tenir temps per crear històries, escriure.
Amb projectes aquí o fora, l’actor porta un ritme de treball frenètic. He tingut uns anys de bogeria, d’haver de treballar més per poder mantenir el nivell de vida, perquè treballes més i guanyes menys que abans, és així. També a França o a Alemanya, on tot i tenir una indústria més gran notes que tot va més just. Però aquí és més exagerat. Aquí la crisi ha estat una mica la bicoca dels empresaris, que deien «només et podem pagar això, o lo tomas o lo dejas». I jo vaig dir, doncs me’n vaig a França, on tinc una pel·lícula per la qual em paguen més o menys d’una forma decent. Entenc que hi ha actors que han de treballar, per la seva salut mental, fins i tot, però hem accedit a fer-ho en unes condicions amb què tot el que havíem aconseguit per conveni, etc. s’ha regatejat i ara estem sota mínims.
L’aventura internacional d’Àlex Brendemühl no l’ha allunyat del tot de les produccions més personals i arriscades amb realitzadors d’aquí que han marcat la seva filmografia. M’ho passo molt bé treballant amb amics o amb realitzadors coneguts, perquè ja tens molt de guanyat, tens els codis clars d’entrada, hi ha confiança, et demanen coses que tu potser no faries, o et deixen fer i et proposen la complicitat de ser partícip de la creació. Això és molt agraït. És el cas de Roger Gual, amb qui ha fet Smoking room, Remake i el muntatge teatral Más allà del Puente. Amb el Roger ens coneixem molt bé. De vegades penso que em donarà un personatge i em diu, no, fes aquest altre. Sempre em proposa reptes i em dóna molta confiança. Ara acaben de rodar Siete años, una pel·lícula coral de cinc personatges que estan implicats en un delicte fiscal i han de decidir quin d’ells n’assumirà la responsabilitat, i aquí comencen a sortir les misèries, els odis, les rancúnies entre aquests
personatges, que són socis d’una empresa, més un cinquè que fa de mediador. Va ser un procés de rodatge molt sorprenent. Vam treballar com en una obra de teatre: ho teníem tot assajat i vam rodar seqüència per seqüència, després un dia vam poder rodar tota la pel•lícula sencera. Va ser un procés de laboratori absolut.
Jaime Rosales, per la seva banda, va oferir a l’Àlex un personatge, el del serial killer de Las horas del día, que l’ha marcat. Per bé i per mal. Més per bé, perquè em va obrir moltes portes, però també em va col·locar en un registre molt determinat que jo he hagut de trencar. Amb el Jaime em pensava que no hi treballaria mai més. De fet, ell em va dir que no tornaríem a fer-ho, perquè no acostuma a repetir amb els actors, treballa molt amb la identificació actor-personatge. Malgrat tot, m’ha tornat a trucar, cosa que em va fer molta il·lusió. Aquesta tardor es tornaran a trobar en el rodatge de Petra, coprotagonitzada per Bárbara Lennie. És gairebé una tragèdia grega, un drama incestuós, una història forta. Crec que s’aparta força del que ha fet fins ara Jaime Rosales, amb una dimensió tràgica i uns personatges més implicats, que estan més al límit. Té molt bona pinta. Tinc ganes de veure’l treballant en aquest registre, explorant nous llenguatges.
I en aquesta voràgine de feina als platós, on queda el teatre?
Jo també necessito fer teatre. Darrerament no en faig, en part perquè m’ho estic agafant com un temps d’inversió en altres paisatges, per anar-me fent un nom i després poder tornar i fer en teatre el que em vingui de gust. Evidentment, també és una qüestió pràctica, econòmica. A mi el teatre m’encanta, però fer-ne ara mateix és un luxe, no m’ho puc permetre. Ara és una cosa de pijos. Faig només alguna lectura, alguna col·laboració, com ara fa poc al Liceu [El caçador furtiu]. Requereix molta inversió de temps i no t’hi pots guanyar la vida.
Ara fa vint anys que vas fer El retaule del flautista. Què tens ganes d’afrontar en teatre?
En teatre he fet moltes coses, i molt diferents, teatre musical… Tinc ganes d’enfrontar-me a clàssics un altre cop, i treballar un text, i el vers, i rellegir i fer contemporànies tragèdies clàssiques, treballar sobre grans idees, grans pensaments i grans emocions, que és el que potser costa més de trobar en televisió o en cinema. Aquí es fa molt bon teatre i en tinc moltes ganes. Jo crec que hi seré d’aquí a poc.
TOCAR TOTES LES TECLES… I AFINAR
M’agrada la tragèdia, la comèdia, el teatre, el cine, no tinc cap problema a canviar i sentir-me viu. Aquí tendim a dir: aquest actor només fa teatre, o aquest actor fa cine. Jo faig teatre i cinema i televisió. I faig òpera i recito i faig locucions, m’agrada ser una mica home orquestra. Àlex Brendemühl no vol renunciar a cap gènere ni a cap mitjà. I per cert, també té una formació musical que ha pogut aplicar en la seva feina interpretativa. M’ha proporcionat un treball d’oïda més desenvolupat per escoltar, sentir el ritme, treballar la paraula, la veu, el moviment, i tractar el text com una partitura. Si un passatge no llisca bé el vas desgranant, mirant quina nota està desafinada. Sóc bastant obsessiu amb el text, amb la sonoritat de la paraula, amb la recerca del ritme orgànic. Tinc la virtut de tenir una naturalitat en la forma de fer, de dir i de parlar. A part, també m’ha servit molt haver treballat en orquestres, saber quan et toca el teu solo, quan has de callar, quan has de tocar piano o forte, que estàs al servei de tot un conjunt i has de respectar una disciplina i uns processos.
