El mes d’abril passat va fer deu anys que la directora escènica Alícia Gorina es va unir a Jordi Oriol i a Sílvia Delagneau per fundar l’associació artística Indi Gest, un col·lectiu que li ha servit com a plataforma per presentar els seus propis espectacles, amb els quals ha fet arribar la dramatúrgia contemporània finlandesa a casa nostra, i per portar a escena una conferència dramatitzada protagonitzada pel crític Àlex Gorina, el seu pare. A banda d’això, també ha engegat un camí amb altres companyies i altres productors, que pinta prometedor. Parlem amb ella d’això i molt més.
Què estàs fent ara mateix?
Estic treballant en un parell de projectes molt macos que són com un regal, el que passa és que no els puc explicar, em sap greu. Un és per a la temporada vinent i l’altre, que és un projecte internacional, és per d’aquí a dues temporades.
Són amb Indi Gest?
No, cap dels dos. L’últim espectacle que vaig fer amb la producció d’Indi Gest és Watching Peeping Tom, amb el meu pare, i com que és un espectacle que encara està viu, doncs per a mi Indi Gest està viu. Però últimament estic fent altres coses.
Acabeu de fer deu anys. Heu complert expectatives?
Sí, i tant. Amb Indi Gest volíem crear una plataforma que ens permetés desenvolupar projectes propis a tots, però no volíem construir una cosa realment junts, artísticament, estèticament o èticament. Tenim moltes afinitats i per això ens vam ajuntar, però no ens hem obligat a seguir una línia. I la plataforma, de fet, ha sigut molt útil i ens continua servint, el que passa és que hem anat obrint camins per altres bandes.
En tot cas, sempre se us ha associat a una manera de fer teatre ‘indigest’…
Sí, de voler provocar, de voler buscar maneres diferents de connectar amb el públic. Estem sempre dialogant amb la relació entre l’espectador i l’espectacle. Per això el nom d’Indi Gest, perquè no volíem fer espectacles digestius sinó que provoquessin coses.
A banda, fa poc vas muntar Déu és bellesa. Com va sorgir?
La companyia Parking Shakespeare, que fa cada any dues obres, em va demanar si tenia algun projecte que volgués fer des de feia temps i que necessités molts actors, perquè els dirigís un espectacle. Jo feia anys que tenia pensat de fer aquest text de Kristian Smeds, i els va agradar. Hem fet un treball d’investigació escènica, de provar amb els actors materials, accions i imatges.
És la segona obra que dirigeixes d’aquest autor finlandès, i també has dirigit dos textos de la finlandesa Saara Turunen. Hi ha altres autors finlandesos que ens vulguis descobrir?
Ara mateix no, potser algun dia… El teatre finlandès és un teatre molt desconegut, un espai que queda buit i està bé portar-lo. M’interessaven molt aquells textos en concret, però per exemple m’he llegit més textos d’Smeds i no m’han interessat per muntar. El que m’agradava dels textos són coses universals, com la reflexió sobre l’art i la bellesa, sobre l’ésser humà, sobre la condició humana…
De fet, aquest tema de la reflexió sobre l’art en escena també l’has tractat a Watching Peeping Tom. Per què t’interessa tant?
En aquesta obra jo no pensava reflexionar sobre l’art sinó sobre la mirada, d’una banda, i sobre els processos de creació i com els vivim els que en formem part, i la confusió entre realitat i ficció. No era tant el paper de l’art, però sí que hi havia una reflexió sobre el teatre i el que significa ser espectador o creador. I sobre la confusió entre la vida i la feina.
Aquesta és una gran confusió! Tu ets mare i a més treballes al món del teatre des de molts punts de vista, especialment al Lliure. Des de quan hi treballes?
Des de fa setze anys. La meva feina em dona una estabilitat no tan sols econòmica sinó també en tots els àmbits, perquè em permet dirigir el que jo vull i per a mi aquesta llibertat és fonamental. Ara estic al Departament de Comunicació però he fet moltes coses diferents. He sigut acomodadora, taquillera i recepcionista, i durant un temps vaig ser relacions públiques, això pel que fa a la part d’estructural. Però, a més, he fet d’ajudant de direcció en un muntatge, d’ajudant de producció, he dirigit tres muntatges, vaig participar en l’espectacle solidari que es va fer al setembre… He treballat el Lliure des de molts llocs!
Com a dona directora, creus que tens les mateixes oportunitats que els directors homes?
No. Hi ha molt masclisme en tots els àmbits i en el teatre també. A mi em van educar sense cap tipus d’idea que per ser dona tindria menys possibilitats, ningú no m’ho va dir. No estava i no estic per les quotes i la paritat, no vull dirigir perquè hi ha d’haver un percentatge femení, vull fer-ho perquè el que jo faig interessa. El que passa és que quan veus que el desequilibri és tan gran, tant en teatres com en festivals, et dius que alguna cosa passa. Tenim un problema, hi ha alguna cosa de fons, cultural, que genera un desinterès d’alguna manera pel món femení o pel punt de vista de les dones. I si no hi ha igualtat de manera natural, s’ha de fer d’una altra manera. Tant de bo no fes falta!
