Actriu, escriptora, professora i, també, mare, Àngels Bassas reestrenarà diumenge 14 de desembre el seu espectacle Patatu al Romea de la mà d’Únics Produccions. Basat en les aventures dels seus contes, aquesta producció és la segona del cicle Petit Romea, una iniciativa que recupera la programació per a tots els públics del mític teatre barceloní.
Actualment podríem dir que tens un perfil multidisciplinari, ets actriu, autora de contes per a nens i professora. Com una llicenciada en Art dramàtic arriba aquí?
Els temps que corren són de diversificar la feina, i jo també provinc de la cultura del treball. Necessito crear. La meva primera professió és la d’actriu i sempre serà la d’actriu, però fa molts anys que escric. El que passa és que no m’havia atrevit mai a mostrar-ho. Amb el Patatu tot va començar gràcies al meu fill. Quan tenia 3 anys, vàrem començar a inventar-nos aquestes aventures, que cada vegada anaven fent-se més grans. Tots els dies creàvem noves històries i jo, quan sortia alguna cosa interessant, en prenia notes. Vaig acabar escrivint 40 contes. Molt bestia. I aquí sí que vaig decidir enviar-ho. Finalment m’ho va agafar la editorial La Galera que és, potser, la millor editorial que tenim en aquest país, convertint-ho en una col·lecció de llibres. Actualment tinc publicats 8.
També estàs fent classes a l’Institut del Teatre.
Sí, he donat durant molts anys classes a escoles privades, però és la primera vegada a l’ESAD. Estic molt contenta i espero poder continuar-hi. Faig un quadrimestre amb els alumnes de segon i m’ho estic passant molt bé. M’agrada molt ensenyar, quasi tant com actuar.
Com actriu què nous projectes tens a la vista?
Al mes de març m’hi poso amb l’Electra que s’estrenarà al Teatre Nacional de Catalunya en maig, sota la direcció de Jordi Coca. Una versió de Palau i Fabre molt interessant ja que situa la història a l’època franquista. Em fa també molta il·lusió perquè l’Electra és un personatge que vaig fer fa 10 o 12 anys al Grec, a una versió del Sanchis Sinisterra basada en l’obra de Sòfocles. I, per suposat, amb moltes ganes de pujar a l’escenari del Teatre Nacional.
Tornant al Patatu, com aquest personatge i tot el seu món fan un salt cap a l’escena?
Desprès de publicar els llibres, vaig tenir molt clar que es podia fer la versió teatral perquè en aquests contes hi ha molt de teatre, molt de clown i molta màgia. Unics Produccions es va interessar i estic encantada de la vida. No ho dirigeixo jo, però ho escrit, fins i tot les cançons, i també hi actuo. Portem molts mesos treballant l’espectacle, amb un diàleg continu de tot l’equip.
Què representa Patatu?
El Patatu és un pallasso i un pagès. Treballa la terra i els cors de la gent. Parlo molt de l’amistat. El Patatu és algú que és molt tendre, algú que s’equivoca, que es permet equivocar-se i que ens permet riure’ns de nosaltres mateixos. És un homenatge també al món de la terra, de la pagesia, i també és, sobre tot, un clown. A mi el món del clown em fascina, podríem dir que és com una mena d’alter ego meu. Quan més gran m’he fet més he aprés a riure’m de mi mateixa. Com deia Oscar Wilde, si vols dir una veritat a algú, digues-li rient. Per a mi és una frase que la tinc al cor, perquè crec que rient és molt més fàcil aprendre. D’altra banda, amb els nens vaig descobrir que hi ha llibres molt ben il·lustrats, però que no conten cap història. Els bons contes estan plens de simbolisme. D’una segona lectura i un humor que també han d’arribar als pares i mares. I és el que he pretès amb les històries del Patatu. Que els pares també comparteixin l’humor amb els fills.
En aquest sentit a tu t’agrada parlar de teatre familiar
Sí, vull treure etiquetes com la de teatre infantil. Defenso que pugem anar a veure un espectacle junts, en família, nosaltres com adults gaudir tant com els nens. Els nostres nens no són ximples. Volen marxa i són molt exigents. Volen històries divertides però que també diguin coses i transmetin emocions.
Què significa presentar Patatu aquí al Romea?
Per a mi és una oportunitat que m’emociona molt. Em fa una il·lusió bàrbara. Jo he estat vinculada al Romea durant moltíssims anys, quan hi havia una companyia estable, sota la direcció de Calixto Bieito. Aquí hi ha molts records d’una època meravellosa. Poder tornar-hi amb un espectacle propi, amb una cosa que he escrit jo, és un somni. Però sobretot em fa molta il·lusió que el Romea recuperi la programació familiar. Una oportunitat d’oferir als nens l’experiència de ser espectadors de primera a un teatre tant mític com ho és aquest . Donar-lis espectacles de la qualitat que es mereixen. I aquesta és la meva gran lluita. Cal renunciar a la idea de que el teatre familiar és una cosa menor. Iniciatives com aquesta al Romea són un bon camí per aconseguir-ho.
Des de totes les teves vessants, com veus l’estat de la professió?
Està tot el sector molt malament. La situació és francament molt trista. Vivim un empobriment molt bestia de la cultura, que com no ens ajudin els polítics i es vagi recuperant la tessitura i al públic, açò significarà tornar molt cap enredera, perdre tot el que havíem aconseguit. Havíem arribat a uns nivells molt bons. Jo he estat de gira internacional i ara, on ha quedat això? Hem de conscienciar molt que la cultura és un bé fonamental. No pot ser que actors amb una llarga trajectòria tinguem problemes per a arribar a final de mes, no pot ser que tothom del sector estiguem patint.
Què es pot fer?
Ha de ser una lluita de tots. Exigir que tot açò es superi, que continuen les produccions, reivindicar el sector amb un bon treball i il·lusions. Tornar a tenir el que teníem serà difícil però hem d’aixecar el cap. La part més trista és que els creadors no puguin guanyar-se la vida creant. Hem d’intentar també exportar cultura, valorar més el que fem, i no pensar que les produccions de fora són millors que les nostres. Al contrari, hem d’exportar les nostres produccions. Ens ho hem de creure. Ser conscients que tenim un material creador molt bo.
I la teva lluita personal?
Jo aposto per començar a treballar per als nens, que al cap i a la fi són les noves generacions. I açò passa per nosaltres però també pels polítics. S’ha de treballar per la societat que té tres puntals: la sanitat, la cultura i l’educació. Jo no em puc fer càrrec de la sanitat, però sí que la meva aportació va lligada a la cultura i a l’educació. Jo crec que hem de treballar per a que les noves generacions tinguin una bona educació i puguin gaudir de bens culturals de qualitat. Jo no estaria on estic si a l’escola i a casa meva no hagués tingut una educació forta i oberta. Per tant lluitem perquè arribi la cultura, els llibres i el teatre sobre tot, ja des de ben petits. Si nosaltres programem coses de qualitat i portem als nens al teatre a veure-les, estem fent que les noves generacions estimin el teatre. Hem de conscienciar que les arts, la música, el teatre han d’estar des de la base, i així estarem treballant pel
s futurs espectadors adults. Cal educar des de petits. El que estem fent ara tindrà les seves conseqüències d’aquí 10 anys. I cal tenir en compte que no sols seran els nostres espectadors, sinó també els nostres creadors. El teatre té un poder molt bestia, pot canviar la societat. Jo considero que és fonamental proveir als nens de la imaginació i capacitat d’abstracció que seran necessàries per a la seva intel·ligència emocional i per afrontar la vida. I el teatre és una eina fonamental per aconseguir-ho.
Àngels Bassas caracteritzada com a Malevola, personatge de Patatu.
