Amb motiu de la concessió de l’Os d’Or al film Alcarràs, recuperem l’entrevista publicada a l’Entreacte 211
Quan li van anunciar que rebria el Premi Nacional de Cultura 2020 es va sorprendre. El guardó acostuma a reconèixer carreres llargues i consolidades, i ella només ha estrenat una pel·lícula i un grapat de curts. Però, d’alguna manera, l’impacte d’Estiu 1993 va ser i segueix sent tan bèstia que, immediatament, Carla Simón es va convertir en veu de referència al panorama cultural de Catalunya i de l’Estat espanyol. Conversem amb ella enganxant-la en ple procés d’escriptura del que hauria de ser el seu tercer llargmetratge, després d’haver-se vist obligada a posposar un any el rodatge del segon, Alcarràs, per culpa de la pandèmia, un film que acaba de guanyar l’Os d’Or a la Berlinale.
Fa tres anys i mig, el Festival de Berlín reconeixia Estiu 1993 com a Millor Òpera Prima, iniciant un camí d’aplaudiments, presentacions i premis que immediatament la van convertir en un focus d’atenció que ja no s’aturaria i que ara creix encara més amb la concessió de l’Os d’Or per Alcarràs. Carla Simón (Barcelona, 1986) va viure tot aquell fenomen pujada a una muntanya russa emocional. “Vaig créixer 10 anys en un de sol”, apunta sense perdre el somriure. Amb l’excusa del Premi Nacional de Cultura, xerrem amb la cineasta sobre la seva condició de mirall per a les noves generacions i de capdavantera d’una fornada de directores que han sacsejat el panorama cinematogràfic de l’Estat espanyol des de Catalunya. Recordem l’impacte i l’ombra allargada de la seva primera pel·lícula i posem la mirada en el que vindrà. I parlem d’educació, una de les obsessions de Simón, compromesa en una iniciativa fantàstica: Cinema en Curs, un programa pedagògic que, des de 2005, acosta el setè art a alumnes d’escoles i instituts.
Com et vas quedar amb l’anunci del Premi Nacional de Cultura?
Molt sorpresa! Relaciono el premi amb trajectòries llargues, però me’n van explicar els motius i em va fer molta il·lusió. I més en un any com aquest, quan es fa especialment important posar en valor la cultura. Em va fer molt feliç, però vaig sentir molta responsabilitat: he d’estar a l’altura a partir d’ara, ho he de fer bé! (riu). Et dona molta confiança, et referma: hi havia moltes maneres de continuar després d’Estiu 1993; he tingut ofertes de feines grosses i hi he dit que no, perquè penso que he de seguir rodant les meves històries. També he dit que no a fer coses molt de pressa, perquè, tot i la febre productiva que ens envolta i ens arrossega, crec en una manera de fer cinema on el temps, la calma, el rigor i la maduració de les idees són molt importants.
El premi diu que encapçales una nova i potent generació de dones cineastes formades a Catalunya: Mar Coll, Celia Rico, Nely Reguera, Belén Funes, Neus Ballús, Elena Martín, Meritxell Colell, Elena Trapé…
Això és bàsic, perquè per a mi, per damunt de tot, aquest és un premi compartit amb elles. Però en realitat, Estiu 1993 no va ser la primera pel·li d’aquesta fornada, jo crec que segurament seria Tres dies amb la família: per a mi va ser molt important, em va donar un impuls enorme. Veia la Mar Coll, una tia jove que estava fent cine, en català, i sobre la família… Per a mi va ser una revelació. I pensar que a altra gent li hagi passat amb la meva pel·li, o amb alguna altra de les cineastes que continuen apareixent, és fantàstic.
Sempre em sobta la vostra relació personal, la xarxa d’ajudes que heu teixit, sense ombra de competència.
És molt important el compromís amb l’educació que ens uneix, amb Cinema en Curs, a l’ESCAC, a la Pompeu… Això és el que canvia les coses: l’educació, el contacte amb noves generacions, sobretot amb les noies estudiants, que s’adonen que pots ser dona i fer cinema. A això li donem molta importància; de fet, amb moltes companyes ens hem conegut, ens hem trobat, en aquest àmbit educatiu. I sí, és veritat que no hi ha competència, al final guanyem donant-nos suport. En realitat se’ns ha posat a totes dins el mateix sac, llavors los logros de una son los logros de todas. I aquesta etiqueta que ens han penjat ja l’anirem posant en dubte en un futur, i cadascuna seguirà el seu camí. Quan em pregunten pels meus referents em passa que per a mi ho són les meves amigues, les directores de la meva generació. Perquè ens comuniquem molt: de sobte llegeixo una cosa de la Mar Coll, o me’n vaig a veure l’últim tall de la Meritxell Colell, o li passo el meu guió a la Celia Rico. I això és constant, ho fem des d’un lloc superconstructiu, i acabem aprenent les unes de les altres. No fem el mateix, però sí compartim processos creatius. I ha arribat un punt on necessito les seves opinions, em fan falta aquestes sinergies.
CREC EN UNA MANERA DE FER CINEMA ON EL TEMPS, LA CALMA, EL RIGOR I LA MADURACIÓ DE LES IDEES SÓN MOLT IMPORTANTS.
Fa tres anys del boom d’Estiu 1993 i en seguim parlant. Més enllà de la resposta aclaparadora de gent que havia viscut experiències similars, crec que ningú sortia del cinema sense un nus a l’estómac. Ets conscient de la transcendència de la pel·li?
(riu amb timidesa) Una mica… no ho sé, és estrany… Sincerament, per a mi Estiu 1993 és un miracle. El rodatge va ser molt dur. Jo vaig acabar dient que no volia signar-la! Així de malament creia que havia quedat tot plegat. A veure, jo soc molt dramàtica, aquí on em veus. Però és veritat que sempre que acabes un rodatge tens una mena de crisi de frustració, penses que res ha sortit com t’imaginaves. Per a mi va ser un procés dur, i no va ser fins muntar-la que li vaig començar a trobar valor a certes imatges. Però encara ara veig la pel·li, i et confesso que fa molt que no la miro, i li trobo els errors. No sé si és transcendent, per a mi ho va ser, però crec que no ha passat prou temps per valorar-ho. No sabria què dir-te.
I cansa una mica això de seguir parlant-ne?
Sí, sí, això sí (torna a riure). Ara no ho faig tant, quan em demanen col·loquis dic que no, perquè ja no puc més, tot i que puntualment, per exemple amb els nens de Cinema en Curs, sí que els faci. Ara ja no em passa, però va haver-hi un moment que pensava: “Torna’m a preguntar com vaig dirigir les nenes de la pel·li i et foto un cop de puny” (riu).
EM CANSA PARLAR D’ESTIU 1993. ARA JA NO EM PASSA, PERÒ VA HAVER-HI UN MOMENT QUE PENSAVA: ‘TORNA’M A PREGUNTAR COM VAIG DIRIGIR LES NENES DE LA PEL·LI I ET FOTO UN COP DE PUNY’.
Pesa l’expectativa que pot generar el que vingui després?
Mira, jo ara estic millor. Però en el moment de començar amb el guió d’Alcarràs ho portava d’una altra manera. Em recordo projectant el que la gent em diria: “Estiu 1993 era millor” (riu). Un absurd, perquè tot just acabava de començar a escriure. Aleshores vaig marxar a París uns mesos, amb una residència del Festival de Cannes, i frenant en sec tota aquella activitat d’entrevistes i col·loquis em vaig poder concentrar. I en aquell moment t’oblides de tota aquesta pressió, d’aquesta angoixa, poses el focus en la feina i no tens temps per a aquestes merdes (riu). Jo, mentre treballo, no hi penso. Suposo que quan Alcarràs estigui feta i la presentem l’angoixa tornarà, però també crec que si acaba succeint, per a la meva tranquil·litat, la veueta aquella de l“Estiu era millor” haurà ressonat tant al meu cap que probablement ja la tindré superada. El més important serà que, per a mi, la segona sí sigui una millor pel·li, que senti que he crescut, que he fet un salt.
Com veus l’impacte del coronavirus a la cultura, i sobretot a les sales de cine, que semblen tocades de mort? Amb el tema de les sales soc optimista. No hi ha res que substitueixi l’experiència, i sempre hi haurà gent que la valorarà. Però és evident que vivim un moment complicat. Jo crec molt en tot el que l’art, la cultura, el cinema d’autor, reporta en una societat. A casa meva, durant el confinament, vèiem una pel·li clàssica cada nit, i l’experiència t’omple tant… Els clàssics mai fallen. Un dels grans moments de Cinema en Curs és portar els nens a veure Els 400 cops, de Truffaut: és increïble la de converses que encara avui genera entre nanos de 9 a 18 anys. Evidentment no per a tots ells això transcendirà de la mateixa manera, però crec que Cinema en Curs és un projecte transformador, no entenc com les administracions no li donen totes les ajudes del món, hauria de créixer moltíssim: perquè no es tracta només d’educar en cinema, també en la sensibilitat, en la mirada. I d’això anem molt faltats.
Una porta a l’esperança!
És que jo no perdo l’optimisme, perquè crec que comencem a qüestionar moltes coses: el món havia de petar en algun moment, no pot continuar així. Hem de parar, i pensar, i reformular-nos. És un moment per reflexionar, per plantejar-nos certes inèrcies, per pensar en l’ètica de les coses, o ens n’anem a la merda.
Treballant en el futur
