Treballadora incansable. Amiga d’un teatre que remogui, sigui des de la farsa o des de la tragèdia més cruent. El 2005, va crear amb un equip de companys inseparables la Factoria Escènica Internacional (FEI), una plataforma que havia de sortir per traspassar fronteres i que renovava el model clàssic de companyia. Ha entrat en la majoria de llistes de candidats per a dirigir el TNC o el Festival Grec. Ara prepara el desplaçament a Madrid per dirigir l’Español que, anys enrere, també havia programat Mario Gas.
Quin és el projecte que prepares per als teus tres anys a l’Espanyol?
Hi ha moltes coses a fer. Crec que és poc temps per assentar un projecte. Jo agafo la programació el 15 de gener. Ara és una mica precipitat però no crec que sigui tan problemàtic a partir del maig. Una de les claus del meu projecte és afrontar el teatre de repertori però amb una mirada solidíssima del segle XXI. Si no és així, mai volarem cap a Europa. Els directors que ens agraden presenten clàssics del seu repertori traslladats a l’avui, i ens arriba. Fer el nostre repertori de manera museística no va enlloc.
És una llàstima que no puguis programar per a El Matadero, on les obres de risc podrien tenir més bon ressò, no?
Sense risc, no hi ha creació. El meu cartell serà de teatre però inclourà altres disciplines. Des del 2005, amb L’agressor, que vam crear la FEI, vam posar dos músics a l’escenari; vam treballar el moviment amb el suport de Marta Carrasco. D’altra banda, no pot ser que tots els actors d’un espectacle tinguin vint-i-cinc anys. Perquè hi ha gent de totes les edats a la platea. També amb les dones. Buscaré la paritat home/dona
Doncs el teatre de repertori és principalment masculí!
En aquest cas, hi haurà directores que el puguin afrontar. Hi ha certes parts dels discursos poètics que es llegeixen molt diferent segons que siguis un home o una dona; tenim vivències molt diferents.
Dius que les produccions han de viatjar…
Sí, viatgem poquíssim. Fer un teatre de repertori traslladat al segle XXI ens beneficiarà per poder fer intercanvis a Europa. Serà difícil aconseguir-ho el primer any però és la nostra intenció. Viatjar permet poder coproduir espectacles i tenir garantida una gira.
Però a Europa les produccions es preveuen a dos i tres anys vista, no?
És cert que cal molta previsió però hi podem arribar. I, si no, sempre podem accedir a algun festival.
Sempre insisteixes en la paritat i a donar visibilitat a les artistes del teatre.
Les dones patim una invisibilitat històrica. Quan un director i una directora novells amb talent comencen, tots entren a les sales petites. El director de seguida progressarà i anirà a una sala mitjana i a una de gran, cada cop amb més recursos. La dona no sortirà de la petita i de les produccions precàries.
Doncs tu deus ser-ne l’excepció…
Perquè sóc molt insistent, no pas perquè sigui millor que les altres. Des que vaig néixer, sóc una lluitadora. Mai ningú m’ha regalat res. Les dones entenen ràpidament aquest discurs. Quan Núria Espert va guanyar el Premi Nacional va dir que allò seria bo per al teatre; jo dic que la meva direcció a l’Español ha de ser bona per a les dones perquè puguem comprovar que hi ha un forat al sostre de ciment, hi ha esperança que totes puguin prosperar.
El concurs és una bona fórmula per triar nova direcció?
Si es fa de debò, sí. El del CDN [Portaceli va quedar a la fase de finalista] me’l vaig creure. Quan vaig fer la defensa oral vaig comprovar que s’havien estudiat el meu projecte i, ara, a l’Español, també duien les preguntes preparades. No crec que hi hagi cap influència de l’Ajuntament.
Però sempre hi queda una ombra, no?
Seria molt difícil. Caldria influir en tots els membres del jurat
Ara, a Barcelona, hi ha en litigi dos concursos: el del Grec i el del Mercat de les Flors.
Em sap molt de greu per Cesc Casadesús. Ja sé que fa deu anys que hi és però ho ha fet molt bé… No tindria sentit que opti novament al concurs. Ja saben quin projecte de teatre planteja perquè ja el té implantat i han decidit un canvi.
La teva contractació coincideix amb la de Rigola al Canal. I se suma a altres noms desplaçats com Matabosch, Jordi Tort, Borja-Villel… Catalunya exporta talent?
A les companyies estrangeres no es discuteix aquest debat. Aquí, si ets un artista d’Almeria només et donarà suport la institució d’Almeria i no prosperaràs mai. M’agradaria saber on va néixer Ostermeier però no crec que fos a Berlín. Jo crec que els creadors no han de tenir límits ni país.
Barcelona està perdent potència artística, ara?
La veritat és que ha estat una ciutat brutal. Catalunya ha passat per moments molt difícils, certament. Va ser el primer lloc on es van fer retallades i polítiques de privatització. Avui tot i que sembla que pugi una mica, el mercat continua sent trist, molt gris. Les companyies cinematogràfiques ja han marxat i hi ha poca possibilitat de saltar, de créixer.
Què enveges?
L’altre dia vaig veure una adaptació de Les tres germanes de Txékhov a Praga. La platea estava plena fins dalt i tot i que la posada en escena transformava molt les escenes originals tothom va aplaudir. Vaig envejar aquell públic que tenia tanta curiositat. Nosaltres hem d’enriquir la qualitat de la mirada dels espectadors. El teatre públic ha d’aspirar a transmetre valors. La cultura i l’educació han de ser la salvació. Cal que la cultura aixequi els ulls els ciutadans i que deixin de votar polítics que intenten aturar el judici de la trama Gurtel!
Saps que s’hi fa als teatre de Madrid?
Sóc de les que van a veure els companys. A Madrid hi he treballat sovint. Sí que és cert que, quan assages, és difícil poder veure teatre perquè l’horari d’aquest país obliga a començar els assaigs a les quatre de la tarda i s’allarguen fins a quarts d’onze.
De Barcelona a Madrid
I ara que la seva màxima impulsora marxa a Madrid, què passarà amb l’FEI i amb els compromisos que deu tenir emparaulats a Barcelona? A l’FEI era l’administradora única, una figura burocràtica, que ara desenvoluparà algú altre. Probablement seria incompatible amb la direcció de l’Español. D’altra banda, em deixaran fer els compromisos anteriors a la meva elecció, com un de l’FEI que preparem per al Capitol. Valenciana de naixement, Portaceli es considera barcelonina. Vaig venir-hi de ben jove perquè era la ciutat que respectava la meva cultura i la meva llengua. Li tinc molta estima, tot i que avui és massa temàtica amb el turistes, plena de sorolls a la nit i on no es respecta l’altre. Ara també m’agrada Madrid perquè és molt acollidora (sembla que ningú sigui de Madrid, tots venim d’arreu) i ara hi ha molta vibració i hi passen moltes coses.
