Barcelona serà gairebé l’única gran ciutat d’Europa que mantindrà un festival d’estiu de grans dimensions. Tot gràcies a la tenacitat d’un equip i el seu director, Cesc Casadesús, que han adaptat el programa als múltiples escenaris de canvi d’un context inèdit. Parlem amb ell perquè ens expliqui la cuina i presentació del Festival Grec més estrany de les nostres vides.
Hi va haver algun moment en què el Grec perillés de debò?
Molts, molts moments. Però des del principi ens vam conjurar per fer-lo, tots teníem ganes d’intentar-ho. Hi va haver moments complicats, especialment quan vam començar a veure que es tancaven les fronteres, que queien alguns projectes internacionals, que altres festivals europeus flaquejaven… Van ser moments complicats, que ens van fer tocar de peus a terra i plantejar-nos si no estàvem pecant d’imprudents. La clau de volta va ser quan el Govern espanyol va anunciar el pla de desescalada per fases, que preveia la reobertura dels teatres amb limitacions d’aforament. Llavors vam decidir que sí, que ens la jugaríem, que construiríem el Grec a partir d’aquesta base. Ens la vam jugar perquè no sabíem què passaria amb el virus, com evolucionaria la corba. I estic content d’haver-ho fet, ara ens resultaria molt estrany que el Grec no es fes. El més fàcil hauria estat suspendre quan ho va fer Avinyó, però vam optar pel camí difícil, que ha estat aguantar fins al final, sabent que sempre érem a temps d’anul·lar. L’opció del botó vermell va estar sempre sobre la taula. Encara hi és: si hi ha un rebrot i Barcelona s’ha d’aïllar, no ens quedarà més remei. Però sempre és l’última opció.
Deu ser inevitable replantejar-s’ho tot, quan veus que el coronavirus ha pogut amb dos monstres com Avinyó i Edimburg.
Va ser el primer senyal d’alarma. La suspensió d’Edimburg ens va sorprendre especialment tenint en compte les dates del festival, a l’agost. Tot plegat ens va obligar a aturar-nos, a asseure’ns i a analitzar la situació. Llavors, quan hi penses, t’adones que, en realitat, Edimburg no és un festival, són deu festivals en un. I amb Avinyó passa el mateix: és un fenomen de masses al carrer.
Ens vam plantejar la possibilitat d’un Grec a porta tancada, sense espectadors.
Ara es deuen estar estirant els cabells.
Sobretot a Avinyó. Es podrien haver reinventat. No em puc imaginar Avinyó com cada any, però potser sí que em podria imaginar un festival reduït, amb uns quants espectacles al Palau dels Papes i una grada amb menys seients. Si val la pena o no, depèn de cadascú i de les seves circumstàncies.
És cert que hi va arribar a haver fins a deu versions diferents del Grec sobre la taula?
No recordo quants plantejaments vam fer, però sí, podria molt ben ser. Tot eren hipòtesis: si passa això farem allò, si passa allò farem allò altre… cadascuna amb un pla estructurat, amb la seva graella i el seu pressupost. Teníem un pla A, un pla B, un pla C… i al final del camí hi havia l’opció de fer un Grec totalment virtual, convertint l’amfiteatre de Montjuïc en un plató a l’aire lliure, on es poguessin fer espectacles que serien retransmesos en directe per internet o per televisió. Seria un Grec sense espectadors, una mica com els partits de futbol que es juguen aquests dies. Un Grec a porta tancada. Això ens hauria permès mantenir la flama del festival. Però mai no em vaig plantejar anul·lar-lo del tot.
El més difícil deu ser gestionar la incertesa.
Totalment. Si ho hem pogut fer és perquè teníem clara l’estructura conceptual del festival, allò que volíem explicar. Jo no m’hauria pogut inventar un Grec de nou en nou. Podríem dir que el festival s’ha destil·lat, en una gota hi ha tots els gustos. Manté l’essència de les produccions, del suport a la creació, de l’Amèrica Llatina… És un Grec més concentrat. El que teníem clar és que no volíem acabar fent un poti-poti, un collage sense sentit. I que calia reformular el programa, pensar en propostes artístiques que fossin sensibles al moment que estem vivint i trobar artistes prou valents per entomar aquest repte. L’espectacle inaugural n’és un bon exemple.
Assegurar la presència d’espectacles internacionals al festival ha estat una autèntica proesa.
Probablement és on més me l’he jugat, però fer un Grec només amb companyies nacionals hauria estat trair l’esperit del festival. Vam fer la hipòtesi que al juliol podria venir gent de l’espai Schengen, cosa que no teníem en absolut garantida. Vam pensar molt en artistes que poguessin arribar per carretera. Sergio Blanco, per exemple. Els seus actors són a l’Uruguai i no poden volar, però ell, que és a París, es va oferir a venir en cotxe fins a Barcelona. Crec que pel que fa a la programació internacional ens hem salvat pels pèls. Serem els primers, ha anat molt just. Potser és cosa dels astres. Les estrelles han ajudat que aquest festival es faci.
M’agradaria pensar que podem rebentar les parets dels teatres.
Les que no han arribat, en canvi, són la majoria de produccions teatrals de casa que s’havien d’estrenar aquest juliol.
El confinament ho ha fet pràcticament impossible, és una qüestió d’assajos i de calendari. Tot i així, hem mantingut el compromís del festival amb aquestes produccions, que s’estrenaran al llarg de la temporada vinent, dins la branca que hem anomenat “De Grec a Grec”. A més, encara que els artistes haguessin arribat a temps, no tindríem sales on exhibir els espectacles. El festival no té sales pròpies, i els teatres privats han decidit que no obriran fins a la tardor.
El Grec serà el primer a aixecar el teló. Serà una mena de conillet d’Índies de cara a la temporada que ve.
Serà una oportunitat perquè els teatres que estan al festival posin en pràctica els protocols sanitaris i de seguretat. La vacuna pot trigar més d’un any a arribar, no podem esperar. I tant per tant, val més que el primer a fer la prova sigui un festival públic. L’experiència servirà perquè els teatres es puguin planificar i donarà pistes per a la temporada vinent.
El festival funcionarà amb aforaments de 800 persones al Teatre Grec i d’un terç a la resta de sales. Es podria haver ampliat?
Hauríem pogut estirar fins al 50%, però vam pensar que un terç era l’opció més segura, la més conservadora i la que ens permetia aplicar els protocols amb més seguretat. No volíem pecar d’ambiciosos, es tractava de fer les coses bé. També cal tenir en compte que posar les entrades a la venda, dissenyar els protocols d’entrades i sortides, fer els plànols de les sales… són qüestions que volen molt de temps i s’han de fer amb molta antelació, no ens la podíem jugar. Si em diguessin que ara puc obrir al 100%, ja no hi seria a temps. M’obligaria a canviar tots els protocols i seria massa arriscat.
Reduir l’aforament fa més necessari que mai trobar noves maneres d’arribar al públic.
Per això hem tancat un acord amb Betevé, que retransmetrà alguns dels espectacles del festival. Això vol dir que, més enllà dels privilegiats que tinguin entrada, aquests espectacles arribaran a una part de població a la qual no hauríem arribat amb un Grec normal, gent que potser l’any que ve es plantejarà anar al festival. També hem ideat el Grec en Obert, que experimentarà amb nous formats, amb noves maneres de fer arribar el teatre a la gent. No sabem què passarà a la tardor, per tant no és mala idea que provem si el teatre pot transformar-se i reinventar-se.
Em fa por imaginar com estaran els pressupostos de les institucions l’any que ve.
Quin futur li augures al teatre, condemnat a aforaments reduïts indefinidament?
La rendibilitat econòmica serà el més complicat. Se’m fa difícil pensar quines produccions podran ser sostenibles sense diners públics. Potser haurem de pensar en produccions més sostingudes en el temps, posar fi al model d’explotacions intensives (amb exhibicions de cinc setmanes i fora) i tendir al model de Buenos Aires. Allà les obres estan vives durant molts anys, tenen aforaments molt reduïts i aconsegueixen molt de públic. També crec que haurem de tendir a platees més dinàmiques (la idea d’una platea fixa, amb els seus seients, inamovibles, ens ha encotillat molt). I pensar més enllà de les platees: que totes les obres tinguin una extensió. A mi m’agradaria pensar que podem rebentar les parets dels teatres, que deixin de ser caixes tancades en si mateixes. També necessitarem unes institucions públiques fortes i compromeses, que facin la seva feina i compensin la disminució de recursos.
Quin Grec t’imagines l’any que ve?
De l’any que ve em fa por imaginar com estaran els pressupostos de les institucions i quines urgències i necessitats tindrem com a societat. M’agradaria que el Grec pogués seguir sent el festival que ajuda a produir, a crear, que agafa el millor del talent local i el millor del talent internacional i els posa a l’aparador. L’any que ve acaba el meu cicle al capdavant del Grec i, personalment, m’agradaria poder completar el viatge que havíem dissenyat des del principi. Els temes clau que tenia plantejats per l’any que ve (el colonialisme, la negritud, el racisme, l’Àfrica…) em semblen més pertinents que mai. Com ho farem? No ho sé. Aquest any tot just estem reaccionant, traient el millor de nosaltres mateixos. L’any que ve… no sé on serem. No sé ni on serem d’aquí a una setmana.
