Conversem amb el director que a partir del 6 de març reposa al Teatre Lliure Trans (més enllà), el seu primer treball amb el col·lectiu transsexual
Fa 20 anys que convida gent anònima a pujar a escena, creant colpidors espectacles a partir d’històries reals. Teatre documental, testimonial, comunitari; ens diu que no se sent còmode amb les diferents classificacions que sovint li encolomen, ell prefereix parlar d’emocions convocades a escena, de canviar la mirada, de perdre la por als altres.
Truquem a París, base de La Compagnie des Hommes, amb la qual Didier Ruiz (Béziers, 1961) ha voltat per tot el món a força de donar la paraula a tot tipus d’intèrprets, sobretot als no professionals, o “invisibles”, com sovint se’ls anomena. En despenjar ens sorprèn un sonor i entusiasta “bon dia”, pronunciat en un català impecable. Ens explica que va aprendre la nostra llengua a la universitat, motivat per recuperar la tradició de la seva família emigrada a França als anys vint del segle passat, “la típica història”, apunta sense donar més detalls. I amb relació a Barcelona, es mostra molt encuriosit per la recepció del seu teatre en una ciutat on ha treballat bastant els últims anys. Parlem d’espectacles com 2015 com a possibilitat (Festival Grec del mateix any) o Youth#4, estrenada al novembre al TNC. En ambdós casos, Ruiz va seleccionar grups d’adolescents locals per pujar a escena retrats generacionals plurals i honestos, amb una capacitat enorme per convocar la veritat i l’emoció.
De tots els treballs esmentats sorprèn per damunt de tot la naturalitat que atresoren els participants convocats. Com s’ho fa? “Els testimonis necessiten temps, com el treball amb actors professionals, jo no en faig distinció”, apunta. “Si no tens temps ni paciència, no et pots dedicar al teatre. I sobretot has de tenir la capacitat d’escoltar, a la feina però també al cotxe, al bar… Si tens tot això ho pots aconseguir tot.” Intentem baixar al nivell pràctic: Com s’aconsegueix l’excel·lència quan es treballa amb actors no professionals? “L’exigència està sempre convocada, i només canvia la quantitat de temps que necessites per arribar a l’excel·lència. Si no hi arribéssim no convocaríem el públic. La clau és saber en cada moment què es pot demanar als intèrprets, i el que funciona o no. Per això jo no treballo amb text amb els intèrprets no professionals.”
El moment present de la paraula
“Jo dic que la meva intervenció és al mateix temps enorme i mínima. És visible i invisible.” Sense text, els testimonis dels espectacles de Ruiz fan una espècie d’exercici de memòria en directe, que torna a emergir espontània a cada representació. És per això que els períodes d’exhibició dels espectacles no acostumen a ser gaire prolongats, per no perdre “la novetat de la paraula a força de representacions”. El procés de creació d’un espectacle és sempre el mateix. Es fan entrevistes als participants i les respostes s’anoten. Un cop s’entra a la sala d’assaig es treballa la presència i el moviment, i de mica en mica es demana als intèrprets que recuperin les respostes prèvies. “La repetició no és tancada, és una re-dicció, tornar a dir el que s’ha dit a les entrevistes”, remarca. “És com quan expliquem una història a un amic, sempre és la mateixa però mai contada igual. L’objectiu és tornar al moment present de la paraula, la memòria emocional que brolla espontània.” Tot aquest exercici no tindria sentit si no s’aconseguís que els intèrprets se sentissin còmodes i acotxats en tot moment, i aquí també té un paper crucial l’àmbit plàstic dels muntatges, molt important, encara que Ruiz parli de “teatre pobre”. “La posició de les persones ha de ser la més còmoda possible. En aquest sentit tinc també una exigència molt gran amb la llum. Perquè aquesta gent ha d’estar il·luminada de la manera més bella del món. A l’espai no hi ha res, i tanmateix hi ha un espai. És pobre en el sentit que no hi ha text ni gaires recursos, només persones.”
Perdre la por
Ni teatre comunitari ni teatre documental ni testimonial, a La Compagnie des Hommes no treballen mai amb etiquetes. Si demanem per un tret definitori, a la conversa surt el concepte de teatre polític. En quin sentit? “Ho és perquè convoca la consciència del ciutadà, l’ésser humà, i ho fa per qüestionar-lo en la seva relació amb els altres, com vivim en la societat i en un món on no estem sols. Veiem cada dia als diaris que la convivència no és fàcil. El teatre és política en el sentit que canvia la mirada de la gent, ens mostra una altra forma de veure les persones que ens envolten.” A banda d’adolescents, Ruiz acostuma a treballar amb gent gran. Al Lliure va presentar el 2017 Dale recuerdos XXX, amb avis de Gràcia. Ho fa, diu, per canviar la imatge que tenim dels nostres ancians. Un dels seus últims treballs ha sigut amb expresidiaris. “Som diferents. Hi ha gent que voldria que els altres fossin com ells i això és impossible. La presència de l’altre per natura és diferent, i això fa por. Som humans i tenim por, jo el primer. Abans de trobar els expresidiaris jo tenia una por basada en mil prejudicis. Després, quan comences a mirar-los als ulls, trenques tòpics i clixés. Comporta un esforç, i aquest exercici és el que proposem als nostres espectacles.”
Contra el prejudici
Estrenat al Teatre Lliure al maig de 2018, amb pròximes funcions entre el 6 i el 10 de març, l’espectacle Trans (més enllà) dona la paraula a un conjunt de persones transsexuals que pugen a l’escenari per narrar el seu periple vital. L’objectiu és clar: trencar prejudicis i obrir la mirada del públic sobre un col·lectiu sovint invisibilitzat o directament estigmatitzat. “Si avui hagués de triar un títol, ho faria a l’inrevés, perquè el que realment ens importa és el que hi ha més enllà del fenomen trans.” L’estiu passat l’espectacle va passar pel Festival d’Avinyó, on va tenir un ressò considerable. “Temia que l’obra causés polèmica, però al final va despertar una onada d’empatia. La reacció del públic va ser molt generosa, molt emotiva. Crec sincerament que vam contribuir a trencar els tòpics.” Ruiz creu que no hauria estat possible muntar un espectacle d’aquesta mena a París, on no hi ha, diu, tantes associacions en defensa dels drets LGBTI, ni la presència social de persones trans està tan integrada com a Barcelona. És significatiu que a la sala de premsa del festival francès s’estranyessin de l’absència entre els testimonis de treballadors sexuals: “És un prejudici més. Com si la prostitució fos la seva única possibilitat. És horrible i demostra que queda molta feina per fer.”
La revolució serà transsexual
Diferents estímuls van fer plantejar-se a Didier Ruiz el nou horitzó del treball amb transsexuals, tots ells “proves d’amor” de testimonis que estimen més enllà de la seva condició sexual. En aquest sentit, el director ho té clar, els transsexuals són el futur: “N’estic convençut. Al segle XXI tenim les possibilitats tècniques de canviar un fet natural. Abans hi havia la voluntat, però no la possibilitat, ara ho podem canviar tot, de la cara al sexe. Cada vegada més caminarem cap a un espai on desapareix la noció de gènere, i això és una revolució. I cada dia més, com imagino i espero, tothom ho acceptarà fins a arribar a una societat plural. Perquè en el fons cap de nosaltres no és 100 % maculí o femení.” Canvis possibles en l’horitzó d’un creador que es pot permetre el luxe de parlar de revolució després d’haver fet un viatge honest cap a l’essència del teatre, la presència i el contacte entre persones.
El teatre segons Didier Ruiz
