Va començar com a director del Mercat de les Flors a mitjan 2007, quan el seu projecte va ser triat per donar una identitat pròpia a l’espai. Set anys després, amb una proposta centrada en la dansa i en el moviment, en la curiositat i la dinamització cultural, Casadesús ha aconseguit que el Mercat sigui un referent internacional. Aquest mes arrenca la nova programació 2014-2015, una temporada presentada com a síntesi i florida de tot el treball realitzat.
El punt de partida del teu projecte era, textualment, convertir el Mercat “no en una caixa negra que puja i baixa el teló, sinó en un centre cultural generador”, creus que ho haveu aconseguit?
És bonic veure les paraules al cap del temps. Suposo que qui ha de jutjar-ho més és la gent des de fora. Però si ens fixem en l’espectacle que ha inaugurat la temporada, Torobaka, d’Akrah Khan i Israel Galván, és un espectacle de dos artistes que eren desconeguts a la ciutat quan vam obrir el Mercat, creat i assajat a Barcelona, i que ha omplert el teatre. A més el projecte va sorgir després que jo els presentés, amb una xarxa de col·laboracions internacionals molt sòlida. Des d’aquest punt de vista, crec que si que hem estat implicats generant-hi projectes. Hem treballat en col·laboració amb molts altres centres, hem potenciat els aspectes educatius, i sempre hem intentat desenvolupar el talent. Encara que ha estat un camí una mica accidentat i m’hagués agradat fer moltes més coses, jo crec que sí.
Aquí entraria en joc El Graner.
Sí, aquest projecte és el que jo considero un dinamitzador. Per a nosaltres era molt important tenir artistes que poguessin assajar aquí i estar implicats en el procés creatiu des de l’inici. El Graner ha estat important per dues coses: una per poder fer realitat aquest projecte, i una altra perquè en situació de crisi ens ha servit per donar un altre sentit al que estàvem fent, ens ha ajudat a fer coses d’un altre tipus.
Com es tradueix en la programació aquesta aposta per la dinamització cultural?
La programació d’enguany no és una programació basada en buscar el que hi ha fora i portar-ho aquí. En tots els projectes que presentem existeix algun tipus de relació amb els artistes, amb la ciutat, un component social, educatiu, etc. No hem volgut limitar-nos a grans noms. Crec que és essencial que existeixi varietat de mirades, i és el que he intentat fer amb aquesta programació que és molt plural, de moltes estètiques diferents. Fem programació arriscada perquè és el que ens motiva. Jo crec que si tenim diners públics, hem d’apostar per coses que un teatre privat no pot fer.
Segons l’Asociació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA), la dansa havia perdut espectadors a Barcelona per la menor programació del Mercat.
Això és fals, és una equivocació, jo no estic d’acord. Les nostres xifres de públic les hem mantingut. No hem baixat de públic ni malgrat haver tingut el Mercat tancat per obres. Hem aguantat amb les retallades, la crisi, les obres. Hem augmentat de públic i d’ocupació. Les xifres estan penjades en el web. Tenim més xifres elevades que l’any passat. Però jo tampoc busco pujar xifres, perquè va en detriment de part de la nostra identitat. Per a mi la causa de la baixada d’espectadors de dansa no està en el Mercat, sinó en la programació dels teatres privats que no s’arrisquen a programar-la o no tenen continuïtat.
En la presentació de la nova programació afirmes que és una temporada madura i de síntesi.
De síntesi perquè es podria dir que molts projectes convergeixen aquí. Presentem espectacles que s’han anat gestant durant anys, o festivals com El Salmon que en la seva tercera edició ja està consolidat, o el Festival de dansa i nous mitjans. Potser no hem inventat coses noves però de sobte dius, guau, què bonic, tots els projectes han madurat.
I han florit.
Sí, exactament. Per això hem relacionat la nostra activitat amb les flors. Han florit moltes idees. Els fruits dels últims anys ja estan madurs i ara solament manca agafar-los de l’arbre i assaborir-los. Juguem amb la idea de l’orgànic. I també amb la idea de l’amor. Aquesta temporada està plena d’espectacles que s’han creat a partir de l’enamorament, entre artistes, entre ciutats, entre centres de dansa.
També parles d’obertura de públics.
Jo, des del principi, he volgut trencar amb el mite que la dansa no té públic, perquè no és cert. El que passa és que hi ha molts tipus de públic. En comptes d’anar a buscar els fans de la dansa, i programar a partir d’aquí, el que hem intentat fer és una programació per diferents tipus de públic. Un públic familiar, o el que ve a veure els grans hits; un altre tipus més curiós, més radical… En una mateixa setmana poden conviure espectacles molt diferents, i això que ha aconseguit en Mercat de les Flors, és el que m’agrada. En tot cas, en general el nostre públic és un públic jove, i hem intentat fer bones polítiques de preus i d’abonaments. La resposta ha estat molt bona. A partir d’aquí, apareix l’altre gran mite amb el qual volem acabar: l’elitisme, la idea que la dansa és per un públic entès i elitista.
I a més d’abaixar preus i programar diversitat, ¿com voleu trencar amb aquesta associació tan clàssica?
Amb una campanya que desmitifiqui la dansa. Hem incorporat idees com que la dansa no fa por, que la dansa no és per quatre persones, que no és rara. Aquest és el meu cavall de batalla. L’esforç de comunicació està en el fet que el públic sàpiga el que ha de veure. Cada cosa és el que és. Treballar amb una temporada tan complexa i diversa, comporta que es deguin empaquetar les coses i explicar-les millor. Hem obert un blog, en el qual s’aprofundirà més en els espectacles i en els artistes. També els programes de mà ofereixen molta més informació. En aquest sentit, dependrà més de la curiositat de la persona que dels coneixements que es tinguin a priori.
I davant tots aquests reptes, ¿què farà que aquesta temporada sigui reeixida?
A mi el que m’agradaria més és que la gent es deixi emportar per la curiositat. Ja hem consolidat artistes, però jo continuo programant artistes no coneguts, i m’agradaria que la gent digués, “vaig a veure què passa”. Que la gent es deixi emportar per la curiositat pensant en, “vaig al mercat perquè segur que estarà bé”. Pot ser que no m’agradi, però segur que hi ha qualitat”. Que la gent cerqui el descobriment. Que la gent sigui més atrevida. Per exemple, la música ho ha aconseguit amb festivals com el Primavera Sound, o el cinema amb el Festival de Sitges. Volem arribar a aquesta idea de “marca”.
Per acabar, tres imprescindibles.
Et dic imprescindibles perquè són artistes no coneguts i m’agradaria que la gent els conegués. No imprescindibles pel seu talent, encara que també ho són: Jérôme Bel, amb The show must go on; Christian Rizzo, que és desconegut però puc assegurar que el seu espectacle és impressionant; i Alessandro Sciarroni. Aquestes tres recomanacions van dirigides a aquelles persones que vulguin descobrir, que tinguin això que jo demano que és la curiositat i l’atreviment d’afrontar-se a una dansa que no han vist mai. Potser són noms que passarien per alt, però jo crec que, si la gent ve, se sorprendrà. Almenys per a mi han estat grans descobriments.
