Encara hi ha qui pensa que fer d’actor equival a divertir-se, que no és tant un ofici com un entreteniment. Ja en l’època de vaques grasses, quan el sector començava a recollir els fruits de la lluita sindical, molts artistes negaven públicament ser uns privilegiats, adduint que no tothom era cap de cartell. “Però és que avui gairebé no en queden, de caps de cartell”, diu Frank Capdet, actor i membre de Gataro, la companyia gestora de l’Almeria Teatre. Ara que les vaques són magres, l’experiència d’un professional com ell, lluitador de mena, pot fer llum en el fosc camí per tirar endavant.
Tu ets dels que, si cal lluitar, ets el primer a emprendre l’acció.
Sempre. Vaig estar prop de quinze anys a la junta de l’AADPC, entrant i sortint, i a la Secretaria de l’OSAAEE fins a la reformulació de CONARTE. I ho he fet, bàsicament, per dues raons: per lluitar per la dignificació de la professió i per la idea d’unitat, de pertànyer a un col·lectiu. Ara més que mai, hem de fer pinya, perquè els poders fàctics estan pressionant molt el sector de la cultura. És una qüestió de consciència.
Trobes a faltar més consciència de col·lectiu?
Mira, ara utilitzaré un lèxic molt marxista, però penso que als anys noranta la professió es va aburgesar molt, es va instal·lar massa a la poltrona. Fins i tot hi havia qui es preguntava: “De què serveix ser de l’Associació?”. I jo responia: “Serveix perquè tu tinguis un contracte i cobris uns mínims, si no encara series als anys setanta, quan no hi havia ni un dilluns festiu i es feien dues funcions cada dia”. És curiós, amb l’acontentament general, amb allò que tothom s’anava defensant, ens vam aburgesar. Ara la cosa no va per aquí, hi ha situacions realment dramàtiques. És terrible.
Des de la teva experiència, què es podria fer per pal·liar aquesta situació?
Una mesura immediata hauria de ser la revocació del 21% de l’IVA, això clama al cel. I crec que aquesta revocació passa únicament pel canvi de govern. Però també penso que abans del canvi de govern arribarà la fundació d’un nou estat. En tot cas, penso que seria desitjable. Per això des dels quinze anys milito en l’independentisme revolucionari… (riu)
No t’animes a entrar en política més activament? És un altra escena que coneixes des de dins.
Bé, en política hi sóc des dels quinze, com he dit. Vaig entrar en el Moviment de Defensa de la Terra, vaig fundar les Joventuts Independentistes Revolucionàries i no vaig entrar a les primeres CUP, quan les van fundar, justament perquè em vaig allunyar de la política. Però des del 99 estic al Sectorial de Cultura d’Esquerra Republicana, i bé, anem fent feina.
I encara et queda temps per fer d’empresari!
Sí, després de tants anys de sindicalisme, de cop i volta m’he passat a l’altra banda… (riu).
Bé, però no ets un empresari usual. Tu ets el teu propi cap.
En efecte, no es tracta d’explotar ningú… (riu) L’aventura de l’Almeria ha estat fruit d’una necessitat. Víctor Álvaro, alma mater de Gataro i del teatre, tenia molt clar que a la companyia li calia tenir un espai propi, perquè era molt difícil arribar als teatres de Barcelona. Recordo haver fet una funció a la Muntaner, l’any 99, i no haver tornat a actuar a Barcelona amb Gataro fins que no hi va haver l’Almeria Teatre. Es tractava de garantir que la companyia disposés d’un aparador, però també per oferir-lo a altres grups fringe. Aquí ho hem invertit tot, hem fet un gran esforç per aixecar el teatre.
Un esforç que ha valgut la pena. De ser un escenari desconegut ha passat a tenir una forta personalitat…
Creiem que sí. Ara farem cinc anys i en aquest temps hem notat molt el progrés. Estem molt contents perquè la resposta del públic ha estat bona i tothom està entenent quina és la línia de l’Almeria. La raó d’obrir un nou espai a Barcelona era donar a conèixer la nostra marca, fidelitzar el públic. Fins i tot podem dir que, ara que pràcticament no hi ha gires, nosaltres en fem. Els ajuntaments que abans ens contractaven ho continuen fent. Un cop se’ns coneix, fidelitzem.
No voldria oblidar un altre dels teus càrrecs, fora dels escenaris. Una feina que pot ajudar molts companys.
Sí, sóc patró de la Fundació AISGE, treballo al Departament Assistencial, que és una secció que poca gent coneix. I és molt important que, qui es trobi en una situació de necessitat, sàpiga que la Fundació AISGE existeix, que és de tots, i que hi som per ajudar-lo, tant econòmicament com psicològicament. Cal divulgar la feina que es fa des de l’àrea assistencial d’AISGE, perquè segurament n’hi ha molts que podrien beneficiar-se’n i no ho fan per desconeixement.
